La mirada d' Estaràs

Després d' observar aquesta fotografia no m' he pogut estar, i com que riure  no costa gens, podriem imaginar els pensaments  Rosa Estaràs:

a/  és ver que me vols presentar eleccions sense permís de l' amo,?

b/  t' he pescat mirant, ai polissó...

Bé, fos el que fos el que pensàs la líder conservadora, l' instantània té certa gràcia. El que evidentment és més interessant és l' informació que l'acompanya, - signada per Mateu Ferrer al DM -, la qual recull un resum d' una roda de premsa oferida pel Partit Popular de les Illes Balears. Segons els conservadors el el President Antich no podria convocar eleccions anticipades per una suposada manca de regulació de les dissolucions dels Consells Insulars.

És a dir, el President Antich podria disoldre el Parlament autonòmic, però no els Consells de cada illa , que per fer-ho caldria una llei aprovada per una majoria qualificada ( és a dir,per les dues terceres parts del Parlament), i que el seu partit no està ara per ara per la feina de fer content el President perqué no hi veu "una finalitat clara".  Tot això, segons el Partit Popular.

En principi no dubto pas que així sigui: com que les coses es feren com es feren, és molt possible que hi hagin reglaments del nou Estatut sense desenvolupar. Ara bé, també no és menys cert que sent tots els Consells d' un mateix color polític aquests es puguin dissoldre per facilitar així la convocatòria d' eleccions anticipades, si així s' estimàs i es cregués oportú.

I aquest fet és el que no diu la política valledemossina: que el Pacte de Progrés, amb el PSIB al capdavant podria provocar que no hi hagués cap entrebanc per a unes eleccions anticipades, car aquí l' única realitat és que el Partit Popular no governa cap institució important a ca nostra, si exceptuam els ajuntaments d' Inca, Calvià, Felanitx i Manacor. Ara bé, per a que aquest supòsit es produís - l' autodissolució dels Consells - hauriem de veure si els Consells es poden dissoldre ells mateixos o no. Que aquesta és una altra qüestió, molt més aguda filòsoficament parlant: el perqué un organisme que es constitueix pot tenir o no el dret de dissoldrer-se sense esperar a que ningú ho faci per ell.

Are bé, tal com actuen els deixebles de Jaume Matas i Gabriel Gañellas - tots ho són, de l' un o de l' altre, encara que ara ho vulguin amagar-, hi ha una manca de lideratge important al partit conservador que els fa ser molt reacis a qualsevol cita electoral anticipada. Necessiten temps per reorganitzar les files i tornar a il·lusionar els militants: són masses casos de notícies negatives als diaris protagonitzats per antics alts càrrecs del darrer Govern Matas.   

Temps, necessiten temps, no estàn per romanços ni per aventures. D' aquí la roda de premsa anunciant la teòrica impossibilitat d' unes eleccions avançades. Si estiguessin preparats i amb la moral alta, el petit detall tècnic del reglament de la dissolució dels Consells no l' haurien ni mencionat. La qüestió seria tornar al poder. Al preu que fos, encara que sigués cometent una pressumpta irregularitat. Com gairebé tota l' acció de govern de la legislatura passada, per cert. Moltes gràcies.

bernatjofreibonet@yahoo.es  

Alerta amb Andratx......

Llegeixo a disúrbia.com la notícia que 20 veïns de la Vila d' Andratx es manifestaren per a protestar contra els excessos urbanístics i unes pressumptes ilegalitats comeses a unes obres relativament recents. Varen tallar el trànsit, tot mostrant la seva disconformitat amb el batle del municipi i company nostre, en Xisco Femenias i Calafat.

El meu breu apunt no ve donat per l' acció en sí, sinó per unes altres qüestions, molt més perilloses al meu entendre:

a/ en ple Pacte de Progrés andritxol hi segueixen havent protestes per la gestiò de l'Urbanisme local, i crec que això hauria de fer pensar el Partit. I molt.

b/ amb el que està caient la Cúria no es pot permetre el luxe de tenir protestes ciutadanes que, en aquest cas, estan ben fonamentades. Aleshores el ciutadà d' aquí 2 anys i mig quan li parlin de regeneració socialista de les institucions podria  girar l' esquena. No dic que hagi de passar, però atenció amb el que feim.

c/ el més sorprenent de tot és que tan sols siguin 20 persones les que es manifestin: després de tot el que està passant, en podrien ser moltes més, les que protestassin. I aquí ve la meva por, que la protesta definitiva no ens la trobem el 2011....

Una abraçada al meu estimat Xisco, però crec que és un polític el suficientment capacitat com per treure' n bona nota i reaccionar ràpid. Segur que sí.

Aterrem

Bé, i després de la ressaca post- electoral nord-americana.... Tornam a les Illes, a ca nostra, a

momentània alienació pel que passava més enllà d' Europa el poguérem llegir ahir.

El missatge de Pau és ben clar: ja està bé que guanyi l' esperança, que guanyi la llum, el nou "New Deal" americà però...els aturats, la corrupció - pressumpta, en alguns casos - i la crisi en general la vivim aquí. Aterrem doncs. 

En aquell mateix diari podíem llegir la notícia del principi d' acord entre el President Antich i la Ministra de Foment Magdalena Álvarez sobre la financiació d' infraestructures a Balears, que incloïa el traspàs de les obres als Consells Insulars de la gestió i adjudicació de les infraestructures a fer en cada illa.

El que havia de ser una mesura de descongestió i per tant destinada a la fluidesa de les - en alguns casos - necessàries obres vials ha estat pel Partit Popular un fre. Segons ells, no es construirà res de nou en tot el 2009, al menys en el sector públic. Un desastre, en definitiva.

Ara bé, el que no diu el Partit Popular és com haguessin gestionat ells la bancarrota en que varen deixar a la Comunitat Autònoma per fer les Obres Públiques a la seva manera...

Crec que ells haurien d' aterrar,no sigui cas que quan ho vulguin fer l' aterratge sigui forçós. I és que l' impressió que fa és la d' un partit que encara no s' ha fet a l' idea que ha perdut el poder, que fa una feina d' oposició a cops de cec i sense un lideratge clar i definit.

Moltes gràcies.

bernatjofreibonet@yahoo.es   

Ha guanyat Obama

Un raig d' esperança il·lumina els EUA: el Partit Demòcrata ha guanyat les eleccions presidencials i legislatives després de les encara inconcluses eleccions celebrades durant el dia d' avui. A falta de tancar els col·legis electorals de la Costa del Pacífic podem arribar a una primera conclusió: ha estat una victòria contundent, però no la demolidora que més d' un periòdic estatal esperava. A vegades escriure més amb el cor que amb el cap pot jugar males passades.

De fet,- i a falta de confirmar la possible pérdua d' Arizona o Colorado, cosa que significaria una variació en la tendéncia al vot al Mitjà Oest cara als pròxims anys-  John McCain no ha fet el ridícul, ni molt menys . S' ha vist perjudicat per la crisi inmobiliària imperant al país, que ha afectat predominantment el llatins, la capa més humil de la població amb dret a vot i tradicional feu sociològic republicà. Per aquí se' ns podrà explicar, en gran part, la seva derrota: pel mal moment econòmic que viu la nació. 

Això i la brillant campanya del senador Obama, el seu discurs seré, optimista i distés. Veurem en què queda tot plegat, perqué tal com va dir Hillary Clinton " una cosa són les promeses per escalar la muntanya de les primàries i l' altra la muntanya del Govern, que ens poden fer estavellar contra les nostres muntanyes particulars".  

Confiem en l' habilitat del nou President dels EUA per sortejar-les.

Moltes gràcies.

bernatjofreibonet@yahoo.es 

Puede que hoy los EUA no sean lo más importante

Mientras el mundo asiste expectante a las según muchos ya decididas elecciones norteamericanas - leer mi artículo Pot perdre Obama? de ayer - la verdadera noticia saltaba esta mañana en Madrid, al hacerse públicas las cifras del desempleo de Octubre.

Ya sabíamos que nos enfrentábamos a unos momentos difíciles, que requerirían esfuerzo y sacrificio por parte de todos, puede que más de lo planeado en un principio. No obstante debemos apoyar en todo momento las medidas económicas adoptadas por el Gobierno de la Nación durante estos días.

No digo esto por simpatía ideológica - que también - sino por una auténtica cuestión de supervivencia en cuanto a Estado se refiere. Las políticas en su concepción macro son muy difíciles de entender por el ciudadano medio, es cierto. Por ello sonroja oír a alguien tan avezado y ducho en la materia tributaria como Cristóbal Montoro tildar de "tirita" las medidas del Gobierno sobre la moratoria de hipotecas. Es, sencillamente, sorprendente. Utilizar de esta manera algo que está tocando la fibra de muchos españoles para la batalla partidista  demuestra una bajeza intelectual y falta de recursos políticos alarmante. Diría lo mismo si el interpelado fuere un ex-Secretario de Estado socialista: hay cosas con las que no se juega, que atienden a razones de Estado y no de partido. Una de ellas es el terrorismo, y la otra es la economía en tiempos de crisis aguda. Aún resuenan en las Cortes las palabras de apoyo del entonces líder del PSOE Felipe González Márquez al Presidente Adolfo Suárez González con motivo de la entonces dificilísima situación económica que atravesaba España a finales de los años 70. Hubo diferencias, sí. Pero en lo esencial hubo lealtad. Algo que suelen olvidar los actuales líderes del Partido Popular de España.  

Una señora de la calle decía hoy por televisión que bueno, que muy bien, que gracias señor Presidente,pero... se quejaba espontáneamente - creo que si se ha visto después de debe estar arrepintiendo de lo dicho - que de acuerdo, que ahora el Gobierno la eximirá de pagar toda la hipoteca hasta el 2011. Pero que después ella mostraba sus dudas y escepticismo a que pudiera pagar lo que llevaría acumulado. Aquí lo que podríamos apuntar como una posible respuesta es lo que reclama la Asociación de Usuarios de Servicios de Banca - AUSBANC - reclamando una Ley de Endeudamiento que no permita los desmanes que se han cometido estos últimos años, tanto por parte de los bancos como por parte de los usuarios.

Lo que esta señora no ve es que el equipo de Economía y Hacienda está haciendo un encaje de bolillos de un mérito remarcable: el poder transmitir esa solvencia económica de la que tanto alardea el Presidente Rodríguez Zapatero al ciudadano de a pie y no a las grandes compañías es el haber que debemos poner en el casillero de David Vegara y Carlos Ocaña, Secretarios de Estado de Economía y Hacienda, respectivamente.   

Por tanto, esperemos a los resultados de las elecciones presidenciales y legislativas en  EUA, de acuerdo. Pero no olvidemos que el partido más importante  lo jugamos en España, y se juega contra el paro: un 37% más de ciudadanos en las colas del INEM en un año así nos lo indican.

Muchas gracias.

bernatjofreibonet@yahoo.es

Pot perdre Obama?

Pot perdre Obama? Sí, i és bastant possible, malgrat el que ens vulguin fer entendre molts media. I és que no ho veig tant clar com ho veuen altres: l' eufòria desfermada donant per fet el que no ho està pot arribar a desconcertar a l' observador imparcial. No perqué confïi a cegues en la victòria del hawaià, sinò perqué quan hom  veu l' altra proposta de govern que s' ofereix als nord- americans, doncs efectivament, n' hi ha per pensar molt sériament en el que podria passar en cas de derrota demòcrata. Ara bé, venint de vuit anys d' Administració Bush Jr. , doncs potser Palin no és mala alternativa, sinó tan sols una continuació vinguda del Nord.

De fet hi han alguns punts que ens fan pensar que, efectivament, Barack Hussein Obama es convertirà en el pròxim president dels EUA. Ara bé, el que podria semblar una "boutade" - que McCain guanyés - no ho és tant si analitzem tota una série d' elements que ens fan pensar que ens podríem trobar enfront una girada de truita política d' inabastable magnitud. Perqué si el candidat republicà guanya, la fractura social que ara per ara ja existeix al país es faria molt més gran, i costaria molt de redreçar la situació: no sembla un home predestinat a unir una comunitat com Eisenhower, sinó més aviat a separar-la.. I aquesta qüestió la sap perfectament Wall Street: el seu candidat natural és republicà, però els homes de negocis admeten en privat que qui sembla més capacitat per a dur la nació en temps de crisi com l' actual és Obama. 

Però tenir el tènue suport de Wall Street no vol dir tenir els suports majoritaris de la població, o com a mínim els que donen els 270 electors presidencials per a assolir la Casa Blanca. Li ho podrien preguntar a Al Gore el 2000, que tenint més vots populars no va obtenir la presidéncia. Perqué aquest és un dels escenaris amb els qual treballen els assessors d' ambdós candidats, el de l' empat técnic, la victòria d' un sobre l' altre per tan sols un o dos compromissaris de diferéncia però guanyant el perdedor en compromissaris.

Això que a ulls d' alguns entusiastes pot fer riure pot passar, i més fàcilment del que hom pensa. Fins i tot el hi ha un altre escenari que posa molt nerviós el quarter d' Obama, i és que el candidat demòcrata s'emporti per golejada les dues costes - cosa ja prevista -, Illinois i algun que altre estat central però que no pugui fer molt més mal als Estats "tradicionals" dels que ells voldrien, quedant escenificada en vots la fractura social en que viu el Estats Units avui en dia: els Estats industrials i urbanites votarien demòcrata, però l' inmensa majoria seguiria votant republicà. 

Àrees poc poblades però amb compromissaris acabarien donant la presidéncia a McCain, mentre que l' elitista missatge demòcrata seguiria sense entrar a l' América Profunda. S' estima que amb un 48% dels vots es pot ser president, i aquest és l' actual maldecap del estrategues del partit de l' ase: que McCain assoleixi aquest percentatge hàbilment repartit per la geografia USA. Tenen motius per desconfiar. Veiem-los. 

El primer factor que molts analistes empren per cridar a la prudéncia és el del vot silenciós, aquell que no diu el seu a les enquestes, o que senzillament menteix. I normalment són fidels votants republicans que - pel que sigui - no confessen la seva condició de seguidors del GOP o Great Old Party, que és el nom històric del partit de l' elefant.

El segon factor és el racial, encara latent als USA: encara cou la derrota de la candidata dels llatins a les primàries, la senadora Clinton. De fet, cou més encara que Obama no l' hagi nomenada per al seu "ticket" electoral com a possible vice-presidenta i hagi preferit l' experiència però també la llengua llarga del senador Biden. Hi han estats on aquest factor quedarà diluït per la massa electoral afroamericana, fidel a Obama. Però en els casos de Florida, Ohio i Nevada les coses no estàn tant definides, i aquesta desconfiança podria passar factura en favor de McCain. 

El tercer punt del qual no ens hem d' oblidar és el del racisme ocult que hi ha a moltes capes de la població nord-americana, encara avui en dia. Aquest fet , ocultat de manera premeditada pels mitjans de comunicació tant nacionals com internacionals durant la campanya, podria explicar el perqué - d' acabar produïnt-se, és clar - de la possible derrota d' Obama. I és que hi han molts d' Estats en que la victòria penja per uns escassos milers de vots, no ens enganyem. Que el resultat final s' assembli al que va aconseguir Ronald Reagan contra Walter Mondale el 1984 és molt difícil, i això és el que en alguns mitjans de comunicació es va extenent. Res més allunyat de la realitat: un "landslide" o "coast to coast" és molt difícil a dia d' avui, per no dir impossible. Els EUA no són els mateixos sociològicament parlant, els valors imperants eren uns altres, i la figura del "President" encara tenia un aura de respecte entre la població. Clinton i Lewinsky encara no havien fet acte d' aparició al Despatx Oval. 

Hi ha un quart factor que podria acabar d' inclinar la balança, i és el fet religiós, tant el jueu com el cristià metodista, molt arrelat als EUA. El "lobby" jueu mira des de sempre amb major simpatia McCain que Obama, no ja pels seus orígens - Obama els té musulmans - sinó per l' empatia que sempre ha demostrat John McCain envers Israel, molt major que la del seu oponent. La qüestió jueva no es notarà en estats grans, on potser l' elit també simpatitzarà amb els demòcrates - cas de Nova York - però sí a llocs on els compromissaris poden anar preuats. 

La qüestiò metodista són figues d' un altre paner, i és que no es discuteix quin partit voten, sinó si aniràn a votar o no. I és que John McCain es va enfrontar a ells durant la campanya electoral del 2000, a les primàries de Carolina del Sud. I els religiosos no varen oblidar durant molt de temps. El fitxatge de Palin va voler remeiar la possible sangonera de vots tradicionalment conservadors que representen aquest col·lectiu. Potser massa tard, o potser a temps, dimecres ho sabrem.

El que és ben cert és que res està decidit, i que tot el que s' està dient en pro d' una abassegadora victòria demòcrata s' hauria de posar, per prudéncia, en quarentena.

Moltes gràcies. 

Noves eleccions? Per què i a qui beneficien?

Unió Mallorquina s' ha despenjat amb que vol noves eleccions. Molt lloable però... és creïble fer-ho quan no han passat ni un any i mig de les darreres eleccions autonòmiques i municipals? Home, vist així, a primer cop d' ull, sembla que no. Ara bé, el demanar comicis anticipats és una cosa que no agrada a ningú. No trasllada cap símptoma d' estabilitat . Per tant, poderoses raons ha de tenir Unió Mallorquina com per demanar tant insistentment la repetició de la comtesa electoral, caigui qui caigui , hi hagi la crisi que hi hagi. Els és ben igual: UM sempre ha pensat que la centralitat són ells, i per tant tothom els deu favors. Per tant es creuen amb tot el dret del món a "autoritzar" ( sic) el President Antich a dissoldre la Càmara i convocar eleccions anticipades. Seria interessant preguntar-se què hagués passat si qui hagués pres la decisió de convocar eleccions hagués estat el PSIB. És a dir, a qui li toca.

I és que la política baleararriba a ser el món a l' inversa: un partit al qual li faltaren 600 vots per perdre el tercer diputat - i deixar de ser la frontissa que havia estat sempre per l' excessiva permissivitat dels dos partits grans - a les darreres eleccions està indicant a tot un President no ja el que voldria que es fes o el que no, sinò el que li autoritza a fer quan aquest no en té cap ganes de fer-ho.

Quines raons pot tenir UM per voler eleccions? Volen fer net el partit de munaristes i restes del passat, pel que es veu. Però això mai ho podràn fer amb un Grup Parlamentari on el 66% dels seus membres són contraris a l' actual direcció.  Que Bartomeu Vicens sigui o no culpable d' un delicte de corrupció, això és una cosa que ja es veurà. Però que fa un any i mig el cas estava als tribunals i UM el posà a les llistes i en lloc de sortida, també és veritat.

Que Miquel Nadal vol fer-se seu el partit i per això li és ben igual dinamitar el Govern amb la sortida d' un dels millors Consellers de Turisme que hi han hagut a la CAIB amb una peregrina excusa, ja s' ha vist: al final, un d' aquests destituïts càrrecs ha estat efectivament rellevat, i encara no se sap què se' n farà de l' antic Secretari General d' UM, Damià Nicolau. De fet el seu relleu no autoritzat va ser l' espoleta que va destapar la caixa dels trons al partit fundat per Albertí.

I és que com va dir Maria Antònia Munar, el tema de Vicens pot arribar a ser "menor". El que aquí importa de veritat és el control del partit, i fins i tot la supervivéncia d' aquest. I UM sap que el temps li juga en contra, o en contra del actuals dirigents. Com més temps tenguin a Munar presidint el Parlament i aquesta en tengui més per reordenar les tropes, menys probabilitats d' éxit tindran els Nadal, Ferrer i companyia per assentar-se no ja al càrrec, sinó a les regnes del partit. Un probable fracàs el 2011 posaria les coses molt difícils a Nadal no ja per servir a la militància un pacte amb elPP, sinó per a continuar com a president d' UM.

I és que unes llistes sense Munar, sense Vicens . això no seria tant greu - amb Nadal, Melià i probablement Julve o Cerdó per allò de la paritat i havent perdut la Presidéncia del Consell i gairebé totes les Conselleries d' aquesta institució poden tenir un resultat incert. Molt incert.

I Nadal ho sap. Per això les eleccions. 

Moltes gràcies.