dimecres, 31 de desembre del 2008

¿Hacia dónde va España?


Mientras pasaba mis vacaciones en Barcelona estuve leyendo también puntualmente los “posts” que nos enviaba Fernando Gallardo publicados en el Foro de la Ruina. En su antepenúltimo escrito reflexionaba sobre el devenir del turismo español y la crisis. Sobre el cómo poder minimizar sus efectos, y sobre el futuro de muchos hoteles al ver el suyo seriamente comprometido, siempre según Gallardo. Sostenía el autor que España – mejor dicho, el mercado español – no está preparada para lo que se avecina. Probablemente, sea así. Que hay demasiados hoteles para los pocos clientes que se esperan los dos próximos años. Porque el ciclo económico que se avecina promete ser, desgraciadamente, más largo de lo que pensamos. Siempre desde la educación, me gustaría decir un par de detalles que creo necesario apuntar.
En primer lugar, vayamos a ser francos y sinceros: si algún efecto benévolo va a tener esta crisis va a ser la desintoxicación de según qué empresarios de nuestra profesión. Puede sonar muy duro, cierto. Hasta pedante y en cierta manera ofensivo teniendo en cuenta que servidor también es hotelero. Pero es que uno se había preguntado muchas veces cómo se podían abrir 5,6,8 o hasta diez hoteles nuevos al año sin pestañear. Y esto ha sido el pan nuestro de cada día para según quien. Se puede abrir una decena de hoteles a vez un año, siguiendo muy bien los criterios de selección de destinación y “target” clientelar. Pero no diez seguidos, sin una concatenación de ciudades y destinaciones lógica – cuánta falta haría un licenciado en Geografía e Historia en cada cadena hotelera – y una disparidad de criterios en la selección del cliente que ha hecho sonrojar a más de uno . Después la cotizaciones en Bolsa son las que son, - ninguna hotelera cotiza en el selectivo IBEX 35 -y nos sorprendemos si suenan ruidos de ERE's.
Pues bien, a mí no me sorprende: ha habido en España durante una década lo que Jesús Castillo Oli definió como la cultura del hágase usted millonario en un día. No podía ser que una persona se presentara con un proyecto de hotel bajo el brazo en cualquier banco español y con un aval personal se convirtiera en hotelero sin haber tenido ningún lazo ni relación con el sector anteriormente. Ahora, trabajadores inocentes va a pagar el desaguisado, como casi siempre. La irresponsabilidad de las entidades bancarias ha sido palmaria. Ahora bien, también es cierto que no todos los créditos han ido a parar a irresponsables aprendices: algunas entidades de crédito internacionales se deben estar arrepintiendo de haber hecho caso a según qué planes de expansión de cadenas hoteleras mallorquinas y españolas, alguna de ellas al borde del colapso pese a las apariencias. Y es que no siempre sale el sol , aunque queramos. Y a buen entendedor, pocas palabras.
Desaparecerán o sufrirán los que deben. Nada más. No los que fueron paso a paso. O prudentemente. Es decir: creo que si un hotel ya ha sido amortizado en una gran parte de su capital, no pasará grandes apuros. Ahora bien, todo aquel proyecto que hubiera sido financiado en su día al 80% e incluso al 90% - de esos hay muchos - y aún esté en sus primeros años de vida, lo pasará francamente mal. Desgraciadamente hay bastantes ejemplos de crecimiento que podríamos considerara poco rigurosos. Sin dar nombres, podría citar el de una conocida cadena hotelera española. Fiando la producción de su buque estrella – un complejo vacacional de Isla Margarita: le reporta el 12% de su facturación hotelera – iban proyectando y ejecutando hasta ahora sus otros establecimientos, bien en España, bien en Europa. El problema puede venir el día que el españolito o europeo deje de ir a Venezuela, y cuidado que dicho fenómeno – la reducción de los viajes al Caribe por los europeos- no empiece a ocurrir este año. Entonces…¿cómo va a pagar a su reputado pero discutido “chef” mediático? Es tan sólo un ejemplo. Hay más, se lo aseguro.
Pero hay otra problemática que ha facilitado la proliferación de establecimientos hoteleros, y ha sido la avidez tributaria de las administraciones locales, así como el poco caso hecho a los “brokers” del sector ( Christie+Co ya dice algo de ello en su último informe anual ) por parte de los promotores. Tal es así que llegan a aparecer casos como – y vuelvo a mi ciudad natal – el barcelonés, donde en el último bienio 2008-2009 se han inaugurado o están en construcción la nada despreciable cifra de 22 proyectos hoteleros. Todo en la misma ciudad, todo en unos 24 meses. 30 a lo sumo. Lo cual nos lleva a reflexionar, como mínimo a mí.

En primer lugar, pienso en el modelo de ciudad que quiere para sus ciudadanos el consistorio de la Ciudad Condal. ¿Vamos hacia la Venecia del Oeste del Mediterráneo, hacia la Amsterdam del Sur de Europa? ¿Quiere el barcelonés de a pie sufrir lo que el florentino está ya padeciendo en sus carnes? Eso no es lo que parece pero sí a lo que se va, por lo que pude comprobar. Entiendo que las licencias de obra de un hotel son golosas, y más en el contexto actual, pero deben ser muy conscientes los regidores de toda España que un exceso de oferta hotelera devalúa el valor – y por consiguiente la cuenta de resultados – de los ya existentes. ¿ Quiere eso decir que se deben acotar las ciudades a un cierto número de establecimientos? Tampoco es eso, pero sí se deberían delimitar las zonas. No tiene ningún sentido que Nova Bocana de Barcelona esté destinando 180 millones o más a su hotel Vela pensando que serán unos privilegiados – a día de hoy, lo van a ser – y pasado mañana otros grupos construyan dos o tres edificios de iguales dimensiones a su vera, creando un nuevo Torremolinos en primera línea de mar barcelonesa. Hotel que ha sido financiado en su casi totalidad por el Banco de Sabadell, Caixa Catalunya y el ICO, por cierto. Por no hablar de la súbita – y a mi juicio peligrosa para el turista, yo no me alojaría allí – proliferación de hoteles en el Barrio Gótico y alrededores.
Éste y no la crisis, es a mi modo de ver el verdadero peligro que se enfrenta no ya Barcelona , sino España. Y es que vamos a una balearización de sus principales capitales. El todo por el turista, el todo vale, el “passe partout”, que dirían los franceses. Y ése es un problema que se debería evitar en la medida de lo posible y en todo el ámbito español. Porque no es un problema estrictamente catalán: Madrid, Sevilla, Valencia, Zaragoza y – ojo al dato, la sociedad civil vasca ya ha empezado a quejarse – Bilbao. No es la cantidad en sí – cabrían más establecimientos, si su financiación fuere correcta y prudente – sino su ubicación y las consecuencias que está conllevando al ciudadano. Porque pasear por las Ramblas de Barcelona ,el Paseo de Gràcia o calles adyacentes es hacerlo por una inacabable línea imaginaria de obras que empieza en el mar y acaba en la Diagonal. Obras hoteleras, por supuesto.
La primera pregunta que debe subyacer es la siguiente: ¿ha habido planificación? Cuando paseamos por la Castellana o Gran Vía madrileñas y vemos lo que empieza a producirse, llegamos a la conclusión de que estamos creando dos urbes claramente diferenciadas: la del turista y la del ciudadano. ¿Es bueno para las ciudades españolas que vayamos a dicho modelo? Eso es lo que empieza a preguntarse el zaragozano cuando ve el Manhattan del Ebro surgido tras la Expo (¿se llena?), el valenciano cuando mira el Paseo de la Alameda hasta llegar a la Ciutat de les Ciències o el sevillano cuando observa la cantidad de hotelitos que están surgiendo como setas en el casco antiguo, en un proceso parejo al barcelonés.
Por tanto , dicho debate debería ser abordado creo que muy seriamente en un Foro presencial - aprovechando un congreso tipo FITUR o creando uno “ad hoc” – con especialistas venidos de fuera, regidores políticos (con preferencia alcaldes ), promotores inmobiliarios , hoteleros en activo, sociológos….Y hablar del modelo turístico español. En profundidad. Hacia dónde va realmente. Qué sentido tiene trasladar el modelo de crecimiento hotelero mediterráneo intensivo a todo el país. Y sobre todo, sus alternativas. Un plan de futuro no ya para el sector, sino para el estado. Porque – sin pecar de inmodestia – hoy por hoy, la industria hotelera es, tras el batacazo del ladrillo y la automoción, la industria más sana de la nación.

Por ello valdría la pena organizar el evento: nos jugamos mucho. Quizás demasiado.

dilluns, 29 de desembre del 2008

I Lord Southgate parlà



Ja fa alguns dies Lord Anthony Giddens (baró de Southgate), va venir a Mallorca convidat pel Consell Insular de l' illa, per tal de donar una conferència sobre les relacions internacionals al contexte económic actual, i més exactament al paper que pot tenir Europa com a frontissa entre dos mons tant distants i a la vegada cada cop més connectats com els Estats Units d' Amèrica del Nord i la Xina.
L' acte, presentat per Francina Armengol i Socías, (Presidenta del Consell Insular de Mallorca) s'enmarcava dins el cicle de conferències “Més Opinió, més Democràcia”, i es desenvolupà al Centre de Cultura de "sa Nostra", al carrer Concepció de Ciutat de Mallorca.

La Presidenta Armengol presentà el sociòleg Anthony Giddens com un pensador que ha obligat a l’ Esquerra a resituar-se. En certa manera , segons Armengol, Gidden obliga al debat intern de la socialdemocràcia, fent-nos caminar el que alguns anomenen “el viatge al Centre”. Armengol demostra els seu escepticisme sobre si només l’ Esquerra ha estat víctima de la crisi económica i es pregunta si també ho ha estat de les pràctiques – males praxis – del socialisme no democràtic. Planteja en veu alta el que pot preguntar-se el ciutadà del carrer quan veu que l’ Estat corre en l’ ajut de gent i institucions que s’ han distingit pel seu poc apreci a l’ Estat. El que potser no sap l’ inquera és que el principal arquitecte de dita operació és la persona que està presentant, amic íntim de Gordon Brown – persona a la qual va conéixer quan aquest era el rector de l’ universitat d’ Edimburg – i a través del qual Giddens va contactar amb Toni Blair, aleshores jove líder de l’ oposició laborista al Gabinet Major. Per acabar, Francina Armengol mostrà la seva esperança en que Europa hauria de ser un element garantista entre els dos grans poders económics que s’ albiren, és a dir la Xina i els Estats Units d’ Amèrica del Nord.

Anthony Giddens dissertà sobre cinc eixos:

a/ la política de crisi global, entenent “global “ quan parlem de tot el món, amb una acurada anàlisi de la situació econòmica actual.

Segons el londinenc, es donen tres crisis en una, que molt probablement estiguin interconnectades entre elles. Es refereix a la crisi Financera, la crisi Estructural i/o Energética i la crisi Climàtica.
Sobre la financera apunta la possibilitat que aquesta no será una crisi cíclica com la del 1989, sinó que apunta a una crisi de transició entre una era i una altra, fent esment a l’ Estat, per a que aquest tingui un altre paper en el futur. Ens digué que la nova Era dependrà bàsicament del sector privat, i veta la tornada de John Maynard Keynes i la seva teoria económica com a guia del futur.
De la Crisi estructural i energética comentà que és una crisi coneguda, ja que és la crisi del petroli i els seus derivats. Segons Giddens, les autoritats veuen que el zènit de reserves petrolieres s’ assolirà entre els anys 2013 i 2020. Ell pronosticà el 2013, i per tant els preus tornaràn a pujar fins superar els 145$/barril, i aquest cop per sempre. Per tant la crisi és aquí, car depenem massa del petroli, I aparentment els països no fan massa cosa en solucionar el problema energétic.
Sobre la Crisi Climàtica poguérem sentir coses molt interessants. De fet ell l’ anomena “the big one”, la gran crisi. És la que més l’ amoïna, el preocupa. Comentà que acaba d’ escriure un llibre sobre la velocitat del “Global Warming”. I té indicis de que el clima pot començar a canviar molt més radicalment del que ens pensem. Va ser en to un tant apocalíptic, però potser necessari: no som conscients, conclogué, dels canvis que poden produïr-se. Fa fer referencia a la Mallorca de fa 30 anys i a la d’ ara per exemplificar dit canvi.

b/ la situació en que es troba Europa dins un contexte de crisi

En aquest contexte de crisi, pot ser el moment de l’ UE? Giddens es va mostrar no euroescéptic – ell és anglés però partidari d’ Europa – sinó preocupat pel rumb que està adquirint l’ UE com a institució. Data el moment d’ “impasse” europeu al voltant de 1989, amb la caiguda de l’ extinta URSS. Fins aleshores l’ Unió tenia clar el seu paper transnacional. A partir d’ aquí, ja no tant: ja s’ assembla més a una ONU europea, a un organisme internacional que sembla no tingui força per influïr en els seus Estats membres, de tants que són. Detalla els dilemes que hauria d’ afrontar l’ UE en 5. Són aquests:
- L’ UE, era un organisme transnacional fins el 1989. Després de la caiguda del mur, la Comissió va decidir començar a agregar països de l’ Est sense tenir en compte les seves problemàtiques. Ara, amb 27 països membres, l’UE ha de decidir què és el que vol ser: si un organisme tipus ONU, on es reuneixin els seus associats per parlar de coses i no fer-ne massa cas o bé tornar als orígens de l’ objectiu inicial, el de la transnacionalitat del Club de Roma.
- És Europa un principi o una Comunitat? Bé, Giddens aquí és contundent: Europa ha de ser, per sobre de tot, una Comunitat. Si vol que el seu pes internacional valgui alguna cosa. A nivel económic i polític.
- Europa ha d’ escollir – i solucionar – els petits problemes que té de Legitimitat i Democràcia. En quan a les institucions europees: Europarlament, Comissió. No obstant pensa que a nivel democràtic Europa és una institució forta.
- L’ altre dilema que ha de solucionar Europa és el de la seva importancia a nivel mundial. És una potencia, sí. Però no un motor. Hi això els europeus ho hauríem de solucionar mitjançant polítiques comunes. Ara hi ha crisi. Giddens no dubtà pas que qui traurà el món de la situación actual no será Europa, sinó els EE.UU. Per la seva política unitària, malgrat ser més febles que els europeus en el seu conjunt.
- El darrer dilema va versar sobre la naturalesa de l’ UE en sí. Els europeus vàrem creure que la resta de continents ens copiarien, i hi haguessin una munió d’ unions continentals al món. No ha estat així. El model no es pot exportar, ja no som avantguardistes. Europa ha de clarificar el seu model.

c/ el problema que es podria donar entre Europa, la Xina i els EE.UU.

Sobre la situació entre Xina, Europa i els EE.UU Giddens denuncià problemes estrucurals dels gegant asiàtic. Deixant de banda els temes financers, els xinesos no creen. I això és un hándicap molt important per un país que vol sortir el més airós posible d’ una crisi d’ espectre mundial com aquesta. Si les patents de fora deixen d’ anar a Xina, els dirigents del país tindràn un seriós problema.De fet ja el tenen ara.
Als USA la situació és diferent, malgrat sortir des d’ un punt de partida pitjor si ho mirem des d’ un punt de vista de creixement percentual. Als EE.UU, surten de la potser pitjor presidéncia en molts d’ anys, i tot el que pugui venir ara ha de ser, a la força, millor. El que passa és que Obama té masses fronts a la vegada, el pitjor dels quals és que l’ “american way of life” és mort. No és sostenible, i d’ això el nou president se n’ ha adonat. El model està distorsionat: el paradigma de que a més força militar ergo més poder mundial ha resultat fals. En un món tant globalitzat com el nostre ja no és així.
Què pot fer Europa en aquest contexte, entre Xina i EE.UU? A Giddens li agradaria que Europa jugàs un paper capdavanter en alguna cosa. Però per això exigeix lideratge. I demana el sí total i ferm al Tractat de Lisboa. Segons Giddens, Lisboa durà lideratge europeu, ja que si volem lideratge, hem de desenvolupar les institucions europees tal com diu el Tractat. Europa ha de ser una Comunitat real i no virtual. Les fronteres de l’ UE han de ser precises, i no ens podem anar expandint “sine die”. Això comporta problemes, com el d’ Ucraïna o Turquia,especialment la primera. Endemés, Europa té un problema de màrqueting. No es sap vendre el producte al ciutadà. No se li explica.

d/ la lluita contra el “global warming” o encalentiment de l’ atmosfera. El canvi climàtic i el canvi d’ era que això hauria de suposar. Les seves vindicacions económiques.

Giddens començà el seu darrer punt amb una pregunta retòrica: podem acumular les tres crisis en una de sola? I acceptà la resposta que potser sí. Però a partir d’ aquest moment s’ endinsà en una teoria segons la qual el model social europeu en sortirà reforçat, de les tres crisis. Sempre i quan demostrin els europeus tenir un sistema flexible als aconteixements. Per tant, els països que estiguin més a prop dels requisits de Lisboa serán els que estarán més ben situats per a sortir abans de la crisis.
Com a segon apartat, conclogué que ja no som països fabrils. Ens hem tornat en països tecnològics i de serveis, la manufactura i sobretot l’ agricultura han passat a una altra era a Europa.
El tercer subapartat va versar sobre la preparació del món per a viure sense petroli. Hem d’ aprofitar – va dir – les coordenades d’ innovació tecnológica per a renovar les energies. Ens hi va el futur, conclogué. Instà els governs a primar tota innovació tecnológica en clau de renovació energética.
El tercer subapartat anava dedicat a la situación de “crash” bursari actual. Giddens demanava estimular la demanda, mitjançant l’ injecció de líquid.Per tant els tipus d’ interessos haurien de ser baixos.
El quart subapartat va estar dedicat a l’ era postpetroli: segons Giddens, ja ha arribat. Si invertim en tecnologies renovables, en medi ambient, si involucrem a les capes més baixes de la población en la lluita contra el canvi climàtic, tindrem molt guanyat. Giddens va fer especial esment en una qüestió: nosaltres mateixos som els nostres pitjors enemics. Per tant, tothom s’ ha d’ involucrar en el canvi de “xip”, i convercer-nos que l’ oportunitat de riquesa està avui per avui en les renovables, car és la transformació de la societat.

Ja a mode de conclusió, Giddens va demanar que l’ UE es posi al capdavant de totes aquestes transformacions- el President del Partit Socialista Europeu,Paul Nyrup Rasmussen, assistia també a la conferència – conjuntament amb els EE.UU. Conclogué esperançat la seva intervenció fent dues reflexions finals:
- Podem aprofitar les crisis per tenir una reacció positiva
- L’ UE ha d’ esmerçar gran part dels seus futurs esforços en donar respostes addients als problemes que el Vell Continent es trobarà d’ aquí a quatre dies.

En definitiva, una conferència molt interessant, amb un missatge inquitetant però a la vegada engrescador.

diumenge, 21 de desembre del 2008

De banalitzacions i "mermes" del Merma




La banalització de l' art.
Veig a a la televisió de Catalunya un reportatge sobre la possible comercialització de l' art i la cultura per a convertir-lo en un fet econòmic i, sobretot turístic. No mirem la cultura com art, ens venia a dir el sociòleg francés a qui s' interpel·lava al noticiari, sinó com a refugi en temps de crisi. L' home és un animal que cerca solucions en el passat, i vol fer una tornada a ell. Encara que sigui un retorn breu. Un exemple: al museu del Louvre es comptabilitzen en 15-20 segons el temps que passa un turista tipus devant una obra mestra que pugui estar al seu fons , a la seva pinatoteca.
Això és ben cert: som viatger de museus. Ho reconec. I sigui a Florència, París , Londres o Atenes la seqüéncia ha estat quasi sempre la mateixa al llarg dels meus periples: estar admirant una obra d' art, suportar la repentina arribada de desenes de turistes que anaven a veure una o dues pintures de les desenes que hi solen haver a les sales d' exposició de qualsevol museu i veure la seva partida un minut - potser dos - després de l'irrupció a la fins aleshores tranquila estança.
De fet, és una minoria la que ens quedem a admirar com hauria de ser una pintura, escultura o el que hagi estat creat per l' home. El poc temps que normalment dedicam a viatjar, els TT.OO. que imposen als orientals "l' avui és dimarts, això és París, demà dimecres serà Roma", la en definitiva poca atenció que secularment s' ha donat a les escoles a l' Història de l' Art durant  l' educació primària...Tot fa un "melt-in-pot" que cada dia més fa reflexionar més els principals responsables museogràfics mundials sobre quin model museístic s' ha de seguir, si el que s' ha vingut implantant fins avui en dia, amb grans sales plenes de quadres i obres ordenades per un rigorós ordre cronològic o si pel contrari s' ha de donar pas al "show" turístic, posant les obres principals al rebedor de l' edifici i a sales especials i reservant les altres propietats del museu per a un públic més erudit, més entés.
Aquest és el debat a nivell internacional. Mentrestant aquí cremem les obres d' art al carrer, amb fogueres finançades pel poder públic i amb excuses tant puerils i peregrines com les de que Miró hagués volgut aquest final pel  Merma. Donat que el personatge ja havia comés la seva funció - segueixen les mateixes fonts - el seu destí més natural és la foguera. Excel·lent. Sublim. Inapelable raonament. Miró va tenir molt de temps per cremar els seus ninots, i,si no ho va fer en vida, per què ho hem de fer nosaltres en el seu lloc ? Potser per dissimular un programa d' actes de 25é aniversari de la seva mort un tant curt? Potser per això.
Mentrestant, ja n' hem fet caliu, del Merma. Amb un argument  un tant pueril i - si em permeten, i que ningú s' enfadi - provincià. Que se sàpiga, els museus públics no van sobrats de "Mirós"com per tirar una obra mironiana a la foguera. Per aquest preu - i seguint el raonament de l' utilitat de les coses i el seu ardent destí - podriem calar foc al Lluís Sitjar per Sant Sebastià de l' any qui ve . Així el ciutadans tendrien una bona i gran torradora pels seus botifarrons. Total, ja no s' hi juga a futbol. 
bernatjofreibonet@yahoo.es


dijous, 18 de desembre del 2008

De facebooks, deutes externs i dubtes tràgics


Bon dia, començo el meu resum de premsa no ja parlant de la victoria del F.C. Barcelona sobre el Reial Madrid per 2 gols a 0, sinó en coses més serioses, com l’ escàndol que està sacsejant tot el món polític i financer: el cas Madoff. Llegeixo al Times que els bancs anglesos en són especialment afectats , entre ells el Royal Bank of Scotland, recentment nacionalitzat pel Gabinet Brown. El rotatiu anglés també es fa ressó de les pérdues del Banc Santander i també del francés BNP Paribas, aquestes molt més ben recollides a “Le Monde” . De fet el diari de París analitza de manera pormenoritzada els efectes internacionals del frau. També l’ article del Financial Times és ben clar en aquest aspecte,el de la ruïna global: des del banc japonés Nomura fins finalment l’ espanyol BBVA – si bé en aquest cas en operacions del banc i no dels clients – han quedat atrapats. A l’ igual que gran part de la comunitat jueva de Nova Anglaterra i Florida. L’ editorial del “salmó” – nom amb que es coneix popularment el FT – no deixa lloc a qualsevol dubte: Madoff és, es miri per on es miri, un exemple de bojeria.
Sense deixar les bojeries m’ alegra que encara hi hagi gent amb dos dits de seny, i que dimecres dia disset de desembre fos inscrit al llibre d’ Actes del Parlament Europeu com aquella jornada en que ses senyories varen justificar plenament el seu sou: gràcies a elles la proposta de la Comissió Europea de la jornada laboral de les seixanta cinc hores ha quedat en l’ oblit. Per ara. Llegeixo al “newsletter” del Parlament Europeu que en la mateixa sessió s’ han aprovat temes “a priori” molt interessants tal com els Pressupostos Generals de l’UE pel 2009 o l’adopció de Garanties de depòsits bancaris en cas de crisi .
No em resisteixo a entrar en Política Nacional sense abans recomanar-vos un parell d’ articles que han sortit aquests darrers dies a la premsa espanyola i europea. Començant pel quasi sempre lúcid José Ignacio Torreblanca en el seu article “Los lemmings y Europa”, aparegut a “El País” el dilluns. Brillant i àcid, Torreblanca dissecciona l’ actual moment de construcció europea des del pessimisme calculat, o des d’ un realisme criticista, com es vulgui. Dimecres els diaris europeus es feien ressó de la baixada dels tipus d’ interés de la Fed. Cosa que per cert va desembocar en una eufòria momentània als mercats nord-americans a la sessió de dimarts, , i una baixada generalitzada del valor del dólar enfront l’ euro i el yen, com molt bé se’ n fa ressó el Financial Times.Pel seu interés us recomano dos articles, el d’ Ángel Ubide – aparegut a “El País”, brillant i analític – i el del treball infogràfic de “Le Monde” per ajudar a entendre aquesta decisió que ben segur ens afectarà en el futur als europeus.I és que el déficit comercial nord-americà comença a ser asfixiant. Crisi que afecta a tots els països, ara ja sense excepció: en un dur editorial, “Le Temps” de Ginebra demana al govern helvètic un pla coherent, ara que ja s’ ha comprovat que Suïssa entrarà en recessió aquest darrer trimestre. Pla que no sé si s’ està aplicant al Regne Unit: dimecres els anglesos es despertaven amb la notícia de que el seu “pound” havia marcat un altre mínim històric amb l’ euro . Penso en els milers de treballadors anglesos que venien a Mallorca i a la Costa Brava no pel seu sou sinó per la fortalesa de la seva divisa enfront la nostra.Què faràn enguany, un 50% més pobres que l’ any passat? Tornaràn?
No puc deixar de comentar els escrits que sobre Grècia i els seus darrers aldarulls han fet Miguel Ángel Bastéiner i Blanca Vilà. Especialment revelador el de la catalana, o amb un coneixement de causa fora de tot dubte – és professora visitant de les universitats de Panteios (Atenes) i Macedònia (Tessalònica) – ens assenyala que el mal de Grècia no són quatre joves que protesten contra Bolonya i l’ Espai d’ Estudis Europeu. No, el mal de Grècia és estructural. Una dada: dues famílies – Karamanlis i Papandreu - s’ han repartit en poder al país hel·lénic durant els darrers 30 anys. En plena democràcia. Tan sols aquest fet ja ens hauria de fer pensar als espanyols que la nostra democracia és, “malgré tout”, força aconseguida.
No obstant l’ article que més m’ ha fet pensar ha estat l’ aparegut a l’ edició d’ aquesta setmana de The Economist sobre el gegantí deute exterior italià. No entenc – millor dit, em costa d’ entendre – com la que fóu considerada la setena economía del món ha pogut caure d’ aquesta manera. Així com no puc entendre tampoc les diferents vares de medir que té Brusel·les a l’ hora d’ aplicar les condicions de Convergéncia de Maastricht. Un 104% de deute – vegi’s la gràfica adjunta, noti’s la diferéncia amb el deute espanyol,concloent – no és el paràmetre acordat a la ciutat dels Països Baixos .
Faria bé Mariano Rajoy en donar consells económics al seu correligionari Silvio Berlusconi que no denunciar suposades baixades de pantalons del President Rodríguez Zapatero en el debat dels Pressupostos Generals de l’ Estat. Impresentable.Llegeixo a “La Vanguardia” que els diputats del PSC han decidit, finalment, votar-hi a favor . Era d’ esperar: si ja ho havien fet una vegada, no tenien perqué variar el seu vot. Si bé és veritat que el tema del finançament autonómic cueja i fa mal, molt de mal.’ L article de Francesc-Marc Álvaro al mateix rotatiu barceloní mostra el desengany i desgast que pot sofrir el partit dels socialistes si no es troba una solució més o menys inmediata als problemes que pateix ara per ara el Principat en matéria de finançament.Alerta a les europees.
Passo, (ara sí) a la Política Nacional. Com molts sabreu, Izquierda Unida ja té nou coordinador general. Es tracta de Cayo Lara, ex alcalde manxec i sindicalista. La primera cosa que ha fet ha estat no cridar a la vaga general, però sí ressucitar-la. No sé si en temps de crisi és el més apropiat. Veig el passat tornar, no és per res. I no sóc l’ únic: en brillant article, José Antich – sí, sí: Antich és un llinatge català – dubta força de l’ efectivitat d’ aquest retorn al passat en un moment com l’ actual i en una IU en un estat d’ aburgesament com la que té en l’ actualitat. Al mateix diari puc llegir el daltabaix hagut al Senat dimecres per les paraules de Fraga sobre els nacionalistes . Sense entrar en detalls, em sembla patétic tot plegat.
La notícia tràgica de la setmana a tota Espanya ha estat, sens dubte, la mort de quatre operaris de la construcció a Cala Rajada. No puc estar de preguntar-me certes coses. Una d’ elles és aquesta: si tant il·legal era tot…Com és que no hi havia anat la Policia Local de Capdepera i no havia detingut els responsables molt abans? I si no hagués passat res i l’ obra hagués continuat endavant…Hagués tancat el batle l’ hotel en plena temporada?Mirin, crec que aquí tothom té coses a amagar. Perdonin, però el ser andritxol em fa ser molt caut en temes d’ urbanisme. Molt.
Veig que Pedro J. Ramírez també deu notar que hi ha crisi: ara diu que s’ han de tancar totes les televisions públiques. Està bé com a titular, però seguint aquest pas lliberalitzador, també hauriem de donar la Seguretat Nacional a exércits privats. Tipus Blackwater. Potser li agradaria més. Ara, si s’ haguessin de tancar totes les TV publiques, també la TeleMadrid d’ Esperanza Aguirre hauria de córrer la mateixa sort. Seguint amb els models que ens vénen de fora – el que ha dit P.J. és un model importat i venut, no us creguessiu pas que fos autòcton i genuí – em fixo en el darrer crit en jurisprudéncia. Ha passat a Austràlia, i és un element per reflexionar sobre l’ importancia que van adquirint les xarxes socials dia rere dia: una cort australiana ha autoritzat l’ ús de Facebook per a les gestions d’ un jutge amb un morós, en teoria resident a Europa. Ho trobo formidable per l’ estalvi de papers i temps, però a la vegada poc segur. L’ idea és bona, evidentment. Potser una xarxa jurídica per importar i adjuntar tota classe de documents ens estalviaria moltes esperes i diners.
Espero que us hagi agradat. Fins la setmana qui ve.O més ben dit, fins quan torni a tenir temps.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Per ara, han dit no.


I digueren no. Celebrem-ho. Tal volta no és el seu error - el de les seves Senyories - el negar quelcom a la Comissió Europea. Tal volta, potser l' error fóu d' aquesta darrera per deixar-se engronsar d' aquesta manera pels països angle saxons. També constato la mort d' Europa o del concepte de l' europeïsme polític en la votació d' avui: els i les eurodiputats i eurodiputades han votat per consignes nacionals i no pas ideològiques. I és que som europeus pel que volem. Pel que convé. Però quan no convé, l' Eurocambra pot arribar a ser, senzillament, un Parlament de parlaments on un parell de nacions el puguin arribar a dominar. Per sort per nosaltres, avui l' ha dominat el seny i el sentit comú. Per ara.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Rotger, no. Hidalgo, sí.


Han absolt els cavallistes del Partit Popular de tota possible falta, així ho diu el Diari de Balears en la seva edició digital. No faré cap valoració: ja la farà el partit. Però només una reflexió: per què ells no aniran a la presó i Hidalgo sí pel mateix delicte? Ho deixo en les vostres mans.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Balanç setmanal

Inauguro una nova secció , que - si puc, alerta - tindrà periodicitat setmanal.
Serà un "resum de premsa" diferent, amb notícies de més o menys tots els racons del món i de casa nostra. Som-hi doncs.
Dilluns ens despertàvem amb la notícia del funeral del patriarca de l' Esglèsia Ortodoxa Russa, el metropolità de Moscou Alexandre II .La notícia   , contada amb tot luxe de detalls per "El País" reflexa l' auge o el retorn de l' importància de la religió al país eslau. En el mateix diari una interessantíssima entrevista al politòleg turc Sevket Pamut feta per Juan Carlos Sanz ens mostra l' escepticisme d' un dels majors intelectuals turcs sobre la maduresa del seu país per entrar a l Unió Europea i, sobretot, el qüestionament públic que fa del fundador de Turquia, Atatürk.  
Mentrestant , Juan Miguel Muñoz ens informa des de Israel de la guerra fratricida entre la dreta israeliana  entre Tzipi Livni , presidenta de Kadima, i Benjamin Netanyahu, president del Likud. El fet no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que qui es proclami líder de la dreta serà el pròxim Primer Ministre de l' Estat Hebreu, donat l' avançat estat de descomposició en que es troba eñ Partit Laborista d' Israel.
En un ordre de coses més casolà, el mateix dilluns assistíem, astorats, a un altre episodi de les declaracions del senyor Tardà envers Sa Majestat Joan Carles Ier , on el sentit del ridícul comença a quedar preocupantment lluny del que seria desitjable.
Dimecres dues notícies provinents dels Estats Units assalten els teletips de les agéncies: una, la possible compra de l' escó de Senador per l' estat d' Illinois per part del fill de Jesse Jackson, Jesse Jackson Jr., congressista federal d'Illinois. El cas demostra en tota la seva cruesa que la compra de favors polítics és a l' ordre del dia a la democràcia en teoria més reglamentada i vigiliada del món. Avui diumenge llegia que fins i tot David Axelrod -mà dreta del President electe Barack Obama - estava implicat en l' escàndol, així com la nova assessora Valerie Jarrett, amiga personal de la família Obama. Veurem com acaba tot aquest "affaire", que cada dia que passa resulta més interessant.
L' altra notícia que afectava la política EUA era que Caroline Kennedy, filla del President Kennedy ,neboda de l' assassinat Robert i de l' encara Senador per Massachussets Ted Kennedy aspira a succeïr Hillary Clinton a l' escó senatorial per Nova York que deixarà lliure la política de Chicago en fer-se càrrec de la secretaria d' Estat el pròxim gener. La notícia a molts podria deixar indiferent,i no ho és tant: de confirmar-se, significa una aposta de futur del clan dins el Partit Demòcrata. Donada l' edat i llinatge de Caroline  - 51 anys - no és tampoc descartable ( ni ha estat passat per alt per molts observadors ) que la deixaria en molt bona posició de cara a una hipotética successió d' Obama d' aquí a 8 anys, havent estat elegida ja un cop a les pròximes legislatives del 2010. Veurem.
Mentrestant, Grècia bullia - i bull - en desordres per la mort de l' estudiant Alexandros Grigoropoulos, ocorreguda dissabte passat. A dia d' avui els desordres continuen, si bé protagonitzats per anarquistes i vàndals i no per estudiants que s' oposen al Pla Bolonya o Espai Europeu d' Educació Superior. Dit Pla ha estat rebutjat de pla pels col·lectius universitaris de tot el Vell Continent i es creu que s' hauràn de fer concessions importants per a la seva implantació.
Dijous llegeixo al newsletter que dàriament m' envia Le Monde que el PCF es prepara pel seu congrés. Fins aquí, res de nou. El que fa pensar - i molt - és que els neocomunistes francesos - 1.93% de vots a les darreres presidencials franceses - estiguin dividits en 4 faccions. A saber: Legistimistes, Ortodoxes, Identitaris i Transformadors. "Tellment qu' un absurde, drôlement que le PS". No sé si fa falta traduïr, però la reflexió és que la divisió és talment un absurd, i molt pitjor o fins i tot ridícula que en el cas del Partit Socialista Francés. El resultat és que divendres es s' han presentaren dues llistes a presidir el Comité Central del PCF, i l' històric Robert Hue ja ha presentat el projecte d' un nou partit d' esquerres francés, atesa la difícil situació que viu el PS, qui per la seva part ha designat Arnaud Montebourg com a Secretari Nacional de Renovació . Aquest nomenament és interpretat per molts com un gest de Martine Aubry per atreure els partidaris de Ségolène Royal .
El mateix dijous a la tarda el "newsletter" de The Economist m' arribava amb diversos temes més que interessants. No obstant, i donat el que va passar l' endemà amb l' escàndol del fons d' inversions Optimalia, semblava profétic l' article sobre el financials survivors , tot referint-se a les diverses tàctiques emprades per les entitats financeres internacionals per sortir el més airosament possible de l' "annus horribilis" de Wall Street. Igualment interessant era - i és - l' article sobre el mecanismes de supervisió financers que apareix a la revista anglesa. Repeteixo que tenint en compte el que s' estava coent a l' altre costat de l'Atlàntic en aquelles mateixes hores, hauria de ser de lectura no obligada, però sí recomanable.
Divendres podiem llegir les curolles del senyor Chávez, disposat a perpetuar-se al poder de manera indefinida, ara per ara de manera democràtica . Dic per ara: una segona derrota chavista a les pròximes eleccions legislatives qui sap en què podria desembocar, si en un cop d' Estat involucionista o bé en una revolta popular: massa gent viu del sistema com per abandonar-lo tan fàcilment. El mateix dia ens podiem assabentar que el Estats Units pensen enviar 7.000 soldats més a l' Afganistàn segons declaracions de Robert Gates, renovat Secretari de Defensa nord-americà pel President Electe. Això contrasta amb la trista nova de que tres civils més morien al país caucàsic a mans de soldats de l' OTAN , posant de manifest un altre cop sobre la taula l' efectivitat de segons quines accions de les tropes aliades al país.
Ja més en clau europea el mateix divendres sabíem que la UE planeja un altre referéndum a Irlanda per tal d' impulsar altre cop el procés de Lisboa , bloquejat avui en dia. És una notícia força important d'arribar a produïr-se, car la situació actual del projecte europeu no és ni molt menys esperançadora. Ja veurem tot plegat si durant la Presidéncia Europea d' Espanya, prevista pel 2010, aquest procés es consolida. Per ara,- i si això es confirma - una de les conseqüéncies seria que José Luis Rodríguez Zapatero no presidiria les cimeres europees. I també la premsa es feia ressó de l' éxit de la cimera europea pel canvi climàtic, ben resumida al resum que m' envia el Parlament Europeu cada setmana. Éxit relatiu, si es vol: s'esperava més, cert. però hagués estat un fracàs no arribar a cap acord. 
La notícia de dissabte, no obstant, no va ser ni Internacional, ni nacional. Va ser - i continua sent el cas Madoff , l' escàndol financer que ha sacsejat l' aristocràcia inversora de tot el món. Tot? no tot. Llegeixo a Le Temps de Gèneve que mentre una part dels bancs d' inversió de la ciutat sí havia cregut en els productes meravellosos de Bernard Madoff, els bancs familiars i clàssics, com Pictet&Cie no ho feien. A vegades ser banquer des de 1805 fa veure les coses més clarament. Com deia un membre de la família Pictet "en banque, il n' y a pas des prodiges". Cert. 
Diumenge - i aquesta és probablement l' única menció a Balears en tot aquest article - podria assenyalar les declaracions de Miquel Nadal al Diari de Mallorca. Per prudéncia, no les comentaré. Senzillament no crec que Unió Mallorquina sortís tant enfortida d' unes hipotétiques eleccions anticipades. De fet, els jutges i fiscals encara han de fer molta feina les properes setmanes, i no descartaria més notícies desagradables per al partit de Munar, Albertí i Melià. La realitat, crua i tossuda, es podria acabar imposant. Que Nadal no ho descarti.
Espero vos hagi agradat, fins la setmana qui ve.
bernatjofreibonet@yahoo.es

dissabte, 13 de desembre del 2008

Barça-Madrid


I avui...el "derby" per antonomàsia, l' emoció desbordada fins a límits que ultrapassen l' esportiu. Avui toca veure el Barça- Madrid. És un bon dia per anar al cinema si no us agrada el futbol. O als restaurants, si teniu un cert poder adquisitiu. Com que un ocellet m' ha dit que sempre escric de coses molt serioses, us explicaré una anécdota personal: un dia vaig quedar a sopar amb una al·lota amb qui m' unia una gran relació. Va escollir ella dia, hora i local. Estava buit. Era un dissabte de "derby", era un dissabte de Barça- Madrid. Futbolers els dos, ens vàrem passar el sopar preguntant els camarers el resultat del Camp Nou. Aquella nit hi va haver passió, efectivament, però no de la haviem previst en un principi. La futbolística va poder més.
Aquest petit apunt exemplifica ben clarament el que és la rivalitat que es disputa avui vespre: una cita esportiva on el que acaba primant és la no racionalitat.
Que ho disfruteu, i si esteu sortint amb algú i us agrada el futbol, us recomano donar la nit lliure a la vostra parella. Així us estalviareu diners i males estones si el vostre equip acaba perdent.  
Acompanyo el "post" amb una fotografia del soci del F.C. Barcelona Bernd Schuster, que - malgrat els esforços de la propaganda oficial vol fer creure als més jovenets - sí va jugar al Barça ( 1980-88) i fóu el primer gran migcampista modern que tingué el club. 

dijous, 11 de desembre del 2008

La lliura, en caiguda lliure.


Llegeixo al newsletter que cada dia rebo de "Le Monde" que la lliura esterlina està baixant en picat des de fa dos anys. Si hom para atenció al gràfic que acompanyo al "post", la depreciació és de gairebé un 30% en un any i mig: de vorejar i a estones superar un canvi positiu d' una lliura a un euro i mig exactes ara s' ha passat a la gairebé total paritat, un "pound" valia ahir 1.14 euros. Avui potser menys.
No és tant acusat el desgavell amb el dòlar, degut a l' extrema feblesa de l' economia nord-americana. Encara que també hi ha una gran baixada - si bé percentualment semblant a la de l' euro, menor però més brusca - la diferéncia és encara molt gran en termes absoluts ( 1.47 dòlars per lliura ) .
Per les exportacions - 29% de la riquesa nacional - aquesta feblesa de la divisa nacional ha estat realment un fet balsàmic, car fins ara exportar el "made in England" sortia car, molt car. No obstant, les autoritats no respiren una preocupació extrema per aquesta qüestió, que se' n digui: si bé és cert que el déficit nacional encara ha crescut 400 mil·lions de lliures de setembre a octubre ( de 3.500 a 3.900 mil·lions de lliures ) , no ho és menys que comparat amb altres economies de la zona euro, aquest increment pot fer somriure.
David Cameron - líder dels "tories", i per tant aspirant a succeïr Brown el 2010 com a molt tard - ha acusat el màxim responsable del Banc d' Anglaterra de "poc responsable" - això ho llegeixo al "Times" - i de "jugar amb la felicitat de la gent, la poca que li queda". A què es refereix Cameron quan parla de "felicitat de la gent"? Doncs l' oportunista Cameron es refereix a les vacances que qualsevol fill de Londres, Liverpool o Manchester passava a Eïvissa, Menorca o Magalluf sense passar una gran penúria económica, amb un canvi molt favorable. No és el mateix arribar amb 200 lliures per una setmana - hi havia molts que ni això - que amb 200 euros, i encara. A això fa referéncia el conservador.
I és aquí on el tema ja ens toca molt d' aprop: la temporada qui ve pot ser molt llarga a Pollensa, per exemple. Nogensmenys un anglés que vulgui passar unes vacances a ca nostra llogant el que en diuen "a villa" haurà de pagar un 30% més del que li va costar el 2008. I no perqué la casa en qüestió es posi pels núvols, sinó perqué ell serà un 30% més pobre, que és diferent. Per tant, als indrets on es fa feina amb ciutadans britànics es pot anar preveient una ocupació probablement baixa i, sobretot, una baixíssima rendabilitat de la oferta complementària d' aquestes zones.
Atenció doncs als tipus d' interés que vagi posant el Banc d' Anglaterra - d' un 5% al 2% en tres mesos -, que tenen molt més a veure a la nostra economia del que ens podriem imaginar en un principi. Globalització, en diuen.
bernatjofreibonet@yahoo.es

dimarts, 9 de desembre del 2008

Compañeros de cama, compañeros de riesgos.







Extrañas parejas proporciona la política: mientras ayer nos desayunábamos con la noticia de que el Partido Popular era el único partido que había puesto en manos de la Fiscalía las impresentables palabras de Joan Tardà sobre S.M. el Rey, mañana haremos lo propio con la novedad de que los mismos que se odiaban en público votaron conjuntamente en el Senado para tumbar los Presupuestos Generales del Estado.


Insisto en el hecho: tan sólo horas después de que la portavoz del Partido Popular en el Congreso de los Diputados exigiera la devolución del acta de Tardà, el PP y Esquerra Republicana de Catalunya votan a la par.


Eso sí, después la senadora Alicia Sánchez-Camacho -presidenta del PP de Catalunya y persona en la cual Mariano Rajoy tiene puestas muchas esperanzas - declaraba que "una cosa no tiene nada que ver con la otra". Presionada por el periodista sobre una posible doble moral, la respuesta ha sido demoledora: "escolti, fem el que podem".


Montaigne escribió que el gobierno debe hacerse desde la justicia, y la queja al mismo desde los hechos comprobados. Continuaba el aristócrata francés que si la queja era lo más fundamentada posible, más posibilidades tenía el relator del "cahier" de salir adelante en la denuncia.


Pues parece que los próceres populares y republicanos no leen a los clásicos. O si los leen, que les hacen caso omiso.


Y eso suele ser un riesgo.


diumenge, 7 de desembre del 2008

PSE, siguem activistes



Com segurament sabreu s' està gestant a les Illes el projecte d´activisme del Partit Socialista Europeu (PSE). És una iniciativa que podria aglutinar en un futur proper als més de dos milions de companys i companyes socialistes, socialdemòcrates i laboristes de tota Europa, i ja comença a agafar embranzida a mesura que s´han anat definint els objectius i finalitats del mateix. Recordeu que la única condició és estar afiliat al PSIB, i indicar un correu electrònic de contacte, més un idioma de preferència (anglès o francès). Una vegada fet això se rebreu una clau d´accés per podeu participar en els fòrums i xats on line, i conèixer les activitats que es van desenvolupant, així com presentar les nostres activitats, organitzar-ne de conjuntes i promoure intercanvis o agermanaments entre agrupacions socialistes d´arreu d´Europa.

No cal dir que feu extensiva aquesta iniciativa a altres militants del Partit, que els pugui interessar participar com activistes del PSE, i conèixer les possibilitats que ofereix ser-ne part .

Per obtenir més informació podeu visitar l´espai web de l´activista del PSE.

En definitiva, us animo a apuntar-vos per poder començar a compartir aquesta experiència amb altres companyes i companys socialistes europeus, i endegar una nova forma innovadora de participació i complicitat política. Tot plegat, ens ha de dur a poder expressar les nostres opinions de forma més oberta i participativa sobre polítiques europees i altres qüestions d´actualitat que poden ser d´interès per tot aquell que és i se sent socialista i europeu.

dijous, 4 de desembre del 2008

¿Boicot a la Corona?


Leo en diversos medios que el tradicional festejo que cada año monta la Cámara Baja para celebrar el aniversario de la Constitución será este año muy deslucido. Justamente cuando se cumple el trigésimo cumpleaños de la Carta Magna. Por lo que se ve, habría que aducir dos clases de motivos. Unos pueden ser más de orden interno del funcionamiento del Congreso que otra cosa. Otros, de un calado más profundo. Si sus señorías y respectivos partidos son coherentes, claro.

La elaboración de las celebraciones,( hecha sin demasiado tacto por el Presidente del Congreso y comunicada después a la Mesa, cuando nunca se había procedido así ), la última polémica de la placa de Sor Maravillas, las relaciones no muy fluidas entre el Presidente y el resto de la Cámara han hecho saltar a la luz pública lo que "off the record" ya se sabía desde hacía tiempo:que el descontento de sus señorías con José Bono es palpable. Incluso desde la bancada socialista se han registrado muestras de malestar. Según algunos y algunas, las maneras importan. Dicho de otra manera, se empieza a añorar el aire de respetuoso profesor inglés que inculcó Manuel Marín a su presidencia.

No obstante, y por muy tirantes que sean las relaciones entre Presidente y el resto de la Mesa hay fechas que están señaladas en rojo en el calendario. Días que son motivo para afianzar la voluntad democrática del país y de la institución a la cual se representa, esto es el Congreso. Por ello no es de recibo que pasado mañana de ocho portavoces que tiene el Congreso tan sólo dos acudan a la Carrera de san Jerónimo a la recepción oficial que se ha organizado y que este año cuenta con la asistencia de S.M. el Rey de España.

Ha sido anunciarse la regia presencia y empezarse a confirmar las primeras bajas. Unas, por motivos muy peregrinos - Rosa Díez tiene un acto de partido en Venezuela, juzguen ustedes mismos - , otros por su ideología - ERC - , pero lo que clama al cielo es la actitud de CiU,BNG, PNV y IU-IC-Ev.

Miren, que treinta años después del advenimiento de la democracia intenten hacernos creer que se acaba de descubrir la pólvora y ahora sí se sienten republicanos y hace tres meses no, da cierta grima. Porque si se trataba de humillar al Rey,- y en su defecto al Estado del cual generosamente cobran - ....¿ por qué fueron a La Zarzuela este mayo todos los pasado mañana ausentes a hacerse la foto ?

Francamente el ciudadano de a pie no podrá entender cómo un partido que se llama demócrata es tan soberano y presuntamente independiente como para saltarse la mayor fiesta que los demócratas celebramos en España - es decir, la proclamación de la Constitución como Carta Magna de todos los españoles y españolas - y después el mismo partido acabe contando los días que le faltan para acudir a palacio después de las elecciones con motivo de la tradicional consulta real para nombrar candidato a Presidente del Gobierno del Reino de España.

Esto o que aclaren sus señorías con excusas más o menos serias el porqué del boicot generalizado a la Corona.

Y es que seguramente puede haber algún motivo para no estar contento con la actuación de La Zarzuela en recientes asuntos que aún nos ocupan, tales como la venta de un paquete de acciones de Repsol a la petrolera Lukoil o ya en el pasado la fallida OPA de Gas Natural sobre Endesa y la intervención de la germana E-On. Puede. Y probablemente los políticos pudieren tener razones fundamentadas . No lo dudo.

Pero lo triste es que lo hagan evidente el Día de la Constitución.

Muchas gracias.

bernatjofreibonet@yahoo.es

dimecres, 3 de desembre del 2008

Assassins

No hi han més paraules. No cap d' altra. Un home que vivia al i pel seu país, ja en una més que provecta edat. Basquista, per més inri . Creador de riquesa i emprenedor: no havia fugit cap a terres més segures, tal com li havien suggerit els seus companys de patronal. Tampoc era un baluart de Neguri i el seu patriciat. Ans al contrari: havia creat una empresa amb la força del seu treball, no del seu llinatge.
Ja no són gudaris - dubto que ho haguessin estat mai, però bé - : ara són assassins a sou. Des de l'enginyer Ryan fins avui, molts han estat les víctimes del teixit empresarial vasc a mans d' aquells que es diuen patriotes. Desgraciadament,han deixat un estol de sang i desolació sempre que han disparat, sempre que han atemptat. I normalment les seves víctimes han estat persones força indefenses, que l' únic que volien era treballar a Euskadi.
Aquest capvespre penso en Ernest Lluch i en el seu amor i passiò per la terra on sempre es podia veure un matís diferent de verd...
Més val deixar-ho aquí. Vaig trist - molt trist - a dormir. Enrabiat, melangiós i trist.
Demà serà un altre dia.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Reunió PSE:un nou rumb per a Europa


Ahir i despús-ahir els companys del PSE es reniren a Madrid. De les reunions en sortí el Manifest Marc per Europa, que publico a continuació i que ha de servir de referéncia per a les pròximes eleccions europees del proper juny. Llegim-lo:
"Los líderes de los partidos socialistas y socialdemócratas de Europa han adoptado este lunes el Manifiesto PES para las elecciones europeas de 2009.El Manifiesto PES “Las personas primero: un nuevo rumbo para Europa” presenta 71 propuestas concretas, entre las que destacan las siguientes:

• Una estrategia europea para un crecimiento verde e inteligente con el fin de crear 10 millones de nuevos empleos en el horizonte 2020.

• Una nueva regulación del mercado financiero para todos los actores, incluyendo los fondos de riesgo y de private equity.

• Reducción de las emisiones que provocan el cambio climático en sectores como el transporte y la construcción.

• Un Pacto Europeo sobre los Salarios para establecer salarios mínimos dignos en todos los Estados miembros de la UE.

• Intensificar la lucha contra el tráfico de mujeres y niños para su explotación sexual. Las propuestas se estructuran en seis áreas prioritarias de reformas

1. Relanzar la economía y prevenir nuevas crisis financieras

2. Ofrecer a las personas mejores condiciones de vida en una nueva Europa Social

3. Transformar a Europa en la fuerza global a la cabeza de la lucha contra el cambio climático

4. Defender la igualdad de género en Europa

5. Desarrollar una política de migración eficaz para Europa

6. Impulsar el papel de Europa como socio para la paz, la seguridad y el desarrollo"


El Presidente del PES, Poul Nyrup Rasmussen, ha declarado: “Los conservadores han tenido la mayoría en Europa durante los últimos cuatro años. ¿Qué han hecho para conseguir una sociedad más justa? Han ignorado los intereses de las familias trabajadoras corrientes. Queremos que Europa tome un nuevo rumbo, creando una sociedad más justa y anteponiendo a las personas”. “Nuestro Manifiesto ofrece a los votantes una opción clara entre el PES y nuestros oponentes. Una opción clara entre una Unión Europea progresista en donde los Estados miembros trabajen juntos para hacer frente a las crisis económica y climática en beneficio de todas las personas de Europa, o una Unión Europea conservadora que pone nuestro futuro en manos del mercado".


El Manifiesto PES ha sido adoptado en Madrid por más de 232 delegados de 33 partidos miembros del PES, y más de 300 activistas de base de toda Europa, incluyendo a Jose Luis Zapatero, Franz Munterfering, Martine Aubry, Jose Socrates, Ferenc Gyurcsany, Alfred Gusenbauer, Sergei Stanishev, Borut Pahor, Gediminas Kirkilas, Jean Asselborn, Caroline Flint, George Papandreou, Piero Fassino, Mona Sahlin, Elio Di Rupo, Caroline Gennez, Helle Thorning Schmidt, Jutta Urpilainen, Eamon Gilmore, Grzegorz Napieralski, Janis Dinevics, Riccardo Nancini, Yiannakis Omirou, Joseph Muscat, Margot Wallstrom, Martin Schulz y Mercedes Bresso.


El Manifiesto se ha elaborado tras un proceso de consultas de 9 meses de duración, durante el cual se han producido 300.000 visitas a la página Web de consulta, unas 120 reuniones en toda Europa, recibiéndose más de 500 contribuciones por escrito on-line y más de 60 contribuciones formales por parte de ONG, sindicatos, fundaciones y partidos miembros. “Nuestras políticas son más inclusivas que las conservadoras" ha afirmado Rasmussen "y también aplicamos nuestras políticas de una manera más inclusiva”.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Cruel comerç


Llegeixo a l'edició espanyola de Foreign Policy un interessant article sobre el fàrmacs que es solen vendre per Internet. El primer que voldria dir és que tots o gairebé tots els polítics mallorquins haurien de llegir una o dues revistes d' anàlisi política internacional, bé fos la citada FP, The Economist o, en el cas dels polítics francòfons, la completa edició de cap de setmana de Le Monde. Hi sortiríem guanyant tots, car llegint el que passa al món es podrien relativitzar millor els problemes casolans. La mundologia hauria de ser un requisit indispensable pels aspirants a polítics illencs, i no un bé preuat com fins ara.


Com deia, a l' escrit elaborat per Roger Bate se' ns presenten els diferents tipus de fets delictius que s' amaguen al darrere d' aquests correus massius que molt probablement heu hagut d' esborrar del vostre ordinador més d' un cop. Perquè parlem de fets delictius. Intoxicar el cos d' altri deliberadament tot traient-ne un profit és un delicte perseguit per les lleis internacionals.


El fenomen no és una simple molèstia cibernètica: es calcula que el 30% dels medicaments que es vénen a certes zones d' Àsia, Àfrica i Llatinoamérica són burdes còpies, són il·legals. Per tant les xifres del frau són, a la vegada, demolidores: es preveu que el 2010 la producció mundial pugi a uns 53.000 milions d' euros, un augment del 90% des del 2005.


Un problema tan sols tercerdumndista, se' m raonarà. Res que afecti la molt civilitzada Europa. Ans al contrari: el 2006 la Comissió Europea informà que els agents de duanes havien interceptat 2,7 milions de fàrmacs pirates a les fronteres de l' Unió Europea, tot significant un augment del 387% respecte l'any anterior.


Fins fa relativament poc el productes imitats eren vasodilatadors contra la disfunció erèctil, com a norma general. Però en els darrers anys les alarmes s' han disparat en comprovar que els falsificadors ja comercialitzen productes contra càncer, infermetats com la sida o cardiovasculars, provocant fins un milió de morts anuals. Tan sols el darrer any moriren 95 ciutadans nord-americans per ingesta d' heparina adulterada provinent del mercat negre xinés.


Són els dos gegants asiàtics - l'India i la Xina - els qui fabriquen els fàrmacs de la mort, com se'ls anomena. Arriben a Anglaterra i Canadà via Dubai - el gran transfer de les economies emergents índico-pacífiques - on es re envasen i es posen al mercat via Internet. Segons l' OMS es calcula que la meitat d' aquests productes no superaria les proves per comprovar els agents actius del fàrmac, vitals per al bon funcionament d' aquest.


El més preocupant de tot plegat és que les víctimes d' aquest macabre negoci són, com gairebé sempre, els països del Tercer Món, on les corrupteles polítiques i els pocs medis policials fan la resta en la proliferació d' aquest frau contra la salut.


Ara bé, la pregunta que em ve al cap després de llegir tot l' article és si aquest atemptat massiu contra l' Humanitat tindria lloc si els governs o les instàncies supranacionals - ONU, UNESCO, UE - no col·laboressin amb els laboratoris tot venent els seus productes catalogats com a bàsics a un preu polític. O el que és el mateix, si els diferents Executius no subvencionassin els laboratoris per vendrer-los aquests medicaments a un preu raonable, com es comença a fer en països com Brasil o la pròpia India.


És un motiu de reflexió molt més important que la possibilitat de si s' avancen les eleccions a les Illes o no . Perquè en un món globalitzat com el nostre cada vegada ens hauria d' importar més el que passi més enllà de la Dragonera que no el que ens està important aquí ara, la veritat. Encara que no deixi de tenir la seva importància. Però ningú hi perdrà la vida, que sàpiga. Com a màxim un parell de kilograms i el poder. Res més.


Moltes gràcies.


bernatjofreibonet@yahoo.es


divendres, 28 de novembre del 2008

Soy creyente, pero no amnésico.

Hablar de uno mismo en un blog es algo presuntuoso, lo reconozco. De hecho, titular el post con tus principios puede parecerlo más, y ventilar las creencias religiosas de cada uno no suele ser lo normal. No obstante sé que me perdonará quien lo lea, y sobre todo quien me conozca. Y es que hoy en día declararse "creyente" - cuando esta acepción significa cristiano o católico de base - y progresista a la vez tiene su aquél de conflicto, ciertamente: la Iglesia Católica no ha comulgado demasiado con el discurso igualitario que propagó Jesucristo en Palestina hace ya casi 2000 años.
Más bien al contrario. Después del Edicto de Constantinopla - 381 d.C., el emperador Teodosio decreta el fin del paganismo - el cristianismo evoluciona hacia lo que hemos conocido hasta hoy. Es decir, en Religión de Estado, con todos los privilegios que ello conlleva,pero también con todas sus servitudes. Y son éstas las que nos hacen vivir en continuo conflicto, ciertamente. Pero no son nada si lo comparamos al momento en que nuestros obispos se les ocurre hablar. Entonces el tímido malestar interior deviene no ya en desasosiego, sino en gran desencanto. En decepción profunda. En motivos más que sobrados para abrazar la causa fácil del agnosticismo. Porque después de las últimas sentencias salidas de los labios de Monseñor Rouco Varela, los motivos por los cuales uno cree creer - y perdón por el pésimo juego de palabras - se tambalean hasta casi desvanecerse.


Sin llegar a conocer bien la psicología del cardenal, sus palabras reflejan el estado de nerviosismo y desconcierto que está viviendo la Iglesia Católica española estos últimos meses. Nerviosismo provocado por diversos hechos, cuyo origen tienen como nexo común la aprobación de la llamada Ley de la Memoria Histórica en diciembre del año pasado. Dicho elemento legislativo ha sido el que ha canalizado el debate del revisionismo histórico en nuestro país en torno a los oscuros años de la Guerra Civil y la posguerra, esa mácula de horror que vivió España entre 1936 y 1950, aproximadamente. Y, naturalmente, el papel que la cúpula eclesiástica del momento tuvo no ya en la guerra entre compatriotas, sino en la represión subsiguiente.


De ahí las palabras - toscas palabras, a mi entender - del Presidente de la Conferencia Episcopal Española. Olvidar, ésa es la doctrina, la contraseña: el pasado, pasado está. Francamente, decir eso es muy fácil cuando se está vivo. Pero no cuando se tiene alguien donde no se sabe - hay miles de españoles sin tumba repartidos por toda la geografía española - o con familia represaliada, no ya por sus creencias políticas - los que más, evidentemente - sino religiosas.


No es un caso muy conocido de represión franquista, pero se dio y aún está en muchos casos irresoluto. Me refiero a las expoliaciones y abusos sufridos por los ciudadanos españoles de confesión judía durante la Guerra e inmediata posguerra. Casos en su mayoría crueles, cuyas víctimas eran muchas veces personas conservadoras, nada partidarias de la causa republicana, pero que por su religión fueron perseguidos, humillados y, - en demasiados casos - asesinados. Todo bajo la aquiesciencia de la Iglesia católica, beneficiaria pasiva de dicha persecución religiosa. Judía o masona, pero éstos últimos ya eran en un número significativo simpatizantes o políticos republicanos de izquierda. La cual cosa no es óbice para justificar su persecución, claro está.


Por tanto la amnesia cardenalicia puede llegar a ser insultante para una gran parte de la masa social de los españoles, que pueden llegar a ver la realidad del pasado de este país no sin traumas, pero sí con la serenidad suficiente como para poder afrontar su historia. Ahora bien, muchos creyentes ( entre ellos yo ), creen en la figura del perdón no ya como dogma, sino como causa - y puede que en este caso efecto - del triumfo de las relaciones humanas por encima de la crispación.


Por ello lo único que pido a los obispos de la Iglesia Católica de España es que asuman de una vez el pasado, y pidan una cosa tan simple como un humilde perdón ante todas las posibles atrocidades cometidas por sus antecesores al frente de la organización que dicen representar. Y pongo cierto énfasis en lo de la representatividad de los purpurados españoles en relación a su rebaño: a este paso los pastores se podrían quedar sin ovejas. No ya por una causalidad biológica - las parroquias cada vez se asemejan más a un club de la Tercera Edad que un escaparate social - sino meramente ideológica: los dictados que emanan de los diferentes palacios episcopales no tienen demasiado que ver con la sociedad con la cual se quiere conectar.


Dichas disculpas serían deseables para la convivencia de todos y todas, a la par que - seguramente - nos invadiría una sensación de bienestar a aquellos que, a pesar de los pesares, nos declaramos creyentes. O no agnósticos, que ya es mucho.


Muchas gracias.


dimarts, 25 de novembre del 2008

Papil·loma, una inversió de futur

Virus Papil·loma Humà

La Conselleria de Salut i Consum ha iniciat la vacunació en les escoles contra el Virus del Papil·loma Humà (VPH), que es durà a terme fins el segon trimestre de 2009. Aproximadament, unes 5.500 joves de 14 anys de les Illes Balears -unes 4.350 a Mallorca, 450 a Menorca i 700 a Eivissa i Formentera- seran vacunades amb l’objectiu de prevenir el càncer de coll d’úter. 




En total, la Conselleria de Salut i Consum ha adquirit 17.500 dosis (l’administració íntegra d’aquesta vacuna requereix 3 dosis), amb un cost total d’1.457.820 euros. Les Illes Balears és, juntament amb València, la comunitat que ha aconseguit l’aprovisionament de vacunes a un cost per unitat més reduït (83,3 euros/dosis). 




El VPH causa una de les infeccions de transmissió sexual més comunes i es contagia per contacte directe de persona a persona. Es coneixen més de 100 tipus de VPH, dels quals uns 12 són cancerígens d’alt risc i poden provocar càncer de coll d’úter i altres tipus de tumors de la zona genital. La vacuna actua enfront els serotipus 16 i 18 del VPH, que són els causants del 70% dels casos de càncer de coll d’úter. 

La vacunació a les adolescents de 14 anys persegueix aconseguir la màxima eficàcia, que es produeix quan les dones no han estat infectades. Per això, el programa de vacunació s’aplica abans de l’inici de les relaciones sexuals. 




Aquesta mesura s’inscriu en les estratègies de prevenció del càncer de cèrvix, que inclouen els esforços en la detecció precoç mitjançant els cribatges sistemàtics (citologies periòdiques) i les polítiques d’educació sanitària i sexual, amb especial incidència en la utilització de mesures profilàctiques per evitar el contagi d’infeccions de transmissió sexual. 




En concret, la vacuna serà administrada a les joves que hagin nascut entre l’1 de gener i el 31 de desembre de l’any 1994. La vacunació es realitzarà en els centres educatius fent servir els recursos logístics i sanitaris de la Direcció General de Salut Pública i del Servei de Salut de les Illes Balears.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Víctimes de gènere, un llarg camí per recòrrer

Dia 25 de novembre és el dia Internacional contra la violència de gènere. És un bon dia per fer un balanç, i no per fer grans declaracions. Gràcies a la web de l' Instituto de la Mujer - http://www.migualdad.es/ - he pogut treure algunes dades interessants. I algunes conclusions.


La primera dada és que hem avançat molt, però no estam tant bé com ens pensem. Si observem la taula, les víctimes de gènere no han baixat de 50 en 10 anys. Això és una mala notícia doncs. La segona és que les víctimes comencen a reflectir el profund canvi migracional que està patint Espanya en el seu conjunt: així com el 1999 tan sols un minso 5% de les dones mortes eren no espanyoles, el 2008 ja són el 50%.
En tercer lloc el que observem és que la tendència al maltractament de les dones és un continu. Les xifres de 1999,2002 i 2006 sobre aquesta qüestió reflexen que mentre el 1999 eren un 5,1% les dones que confessaven haver ser maltractades algun cop a la seva vida, el 2002 el citat índex era del 6,2% i el 2006 havia pujat a un 6,3%. No obstant la mateixa enquesta reflectia que les dones que havien aconseguit "sortir" del maltracte - és a dir, aquelles dones que algun cop havien manifestat la seva condició de maltractades però que en el darrer any ja no ho havien estat - havia pujat del 2,9% el 1999 al 4,2% el 2006.
Hi ha dos elements de l' Observatori de criden l' atenció, i són el del nivell d' estudis de les maltractades i el del seu estat laboral. Fins ara hom havia suposat que les dones maltractades eren, majoritàriament, de nivell cultural baix , sense feina reconeguda i encarregades de la seva casa, com a norma general: res més allunyat de la realitat. Si bé és ben cert que les dones amb estudis elementals són un col·lectiu nombrós dins les dones que havien estat maltractades ( 7,2%), no ho són menys les titulades universitàries ( 6.5%). Com diu l' Informe sobre la Violència de gènere, els estudis no garantitzen un allunyament del maltracte, ni molt menys. 
Ni els estudis, ni la situació laboral, encara que sí és veritat que la dependència econòmica fa que el maltracte pugui donar-se amb més freqüència, ens trobem que el 56,7% de les dones maltractades el 2006 treballaven i eren actives laboralment, mentre que un 43,3% no.
No obstant el mateix estudi remarca que la taxa d' atur és molt més elevada entre les dones que havien dit ser maltractades que les que no. També s' incideix en una qüestió: quan aquestes dones en l' atur que han estat víctimes de maltractament han trobat feina, l' inserció laboral ha actuat com a efecte anul·lador de successius maltractes.
Són aquests i altres factors els que ens haurien de fer  en incidir en unes polítiques socials i laborals destinades a certs sectors de la nostra societat, on molt probablement el maltracte i l' abús siguin moneda corrent - i model a imitar pels fills - per l' indefensió econòmica de les mares. 
Encara que com molt bé diu l' Informe en el seu apartat final, de maltractament de gènere n' hi ha a totes les capes de la nostra societat. És el nostre envit fer d' ell un record. Un mal record.
Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es  

57,i que es quedi aquí.


MUJERES MUERTAS POR VIOLENCIA DE GÉNERO A MANOS DE SU PAREJA O EXPAREJA (1),


POR CCAA (NÚMEROS ABSOLUTOS)


1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008


ANDALUCÍA 13 10 12 10 13 19 9 20 8 9


ARAGÓN 0 0 1 3 2 2 4 1 2 1


ASTURIAS 1 0 2 0 2 0 1 3 2 1


BALEARES 3 1 2 4 4 2 4 3 1 1


CANARIAS 2 5 5 7 6 2 6 4 6 2


CANTABRIA 1 0 0 0 1 2 0 0 2 0


CASTILLA LA MANCHA 5 3 2 0 2 4 2 4 5 2


CASTILLA Y LEÓN 3 3 1 4 4 2 4 3 3 5


CATALUÑA 9 8 7 7 12 11 8 10 10 7


C. VALENCIANA 6 7 9 9 7 9 6 8 10 7


EXTREMADURA 1 1 0 1 1 2 0 1 0 0


GALICIA 2 4 0 3 5 2 1 0 6 3


MADRID 4 17 6 4 5 5 4 5 10 11


MURCIA 1 1 2 0 3 4 2 3 2 4


NAVARRA 1 1 0 1 1 1 2 0 1 1


PAÍS VASCO 1 2 1 1 0 4 3 3 2 2


LA RIOJA 1 0 0 0 2 1 0 0 0 1


CEUTA 0 0 0 0 1 0 0 0 0 0


MELILLA 0 0 0 0 0 0 1 0 1 0

TOTAL 54 63 50 54 71 72 57 68 71 57



dijous, 20 de novembre del 2008

Barceló

Deixem la natural tendéncia a l' autoodi que tenim els mallorquins i mallorquines de banda quan un paisà fa una cosa - exemples, a dojo - i admirem l' obra: impressionant!
Quan hom diu d'una persona que és un geni, ho pot dir en sentit pejoratiu o admiratiu. Però senzillament, aquesta pintura és no ja obra d' un geni, sinó d' algú que mostra des de fa temps la seva genialitat quan crea. Originalitat, dinamisme, cromatisme sense caure en el "kitsch"...Una execució ben realitzada i tecnològicament avançada - es creà un material per les estalactites ad hoc que s' enganxàs bé al sostre -que em satisfà com a contribuent.
Ho diu algú que més d' un cop ha mostrat el seu escepticisme quan ha observat la capella de sant Pere a la Seu. I - malgrat que ara quedi molt malament dir-ho - crec fermament que el pintor necessitava molt més el temple que el temple al felanitxer: les cotitzacions ja no eren les mateixes que anys enrere, les galeries no col·locaven els quadres amb la mateixa facilitat... Barceló necessitava un impuls, i efectivament l' obtingué de la mà d' un bisbe certament culte i un auxiliar - Llabrés - no ja culte, sinó cultivat, que no és el mateix. Els qui atacaren amb veheméncia l' actuació realitzada a la Seu compten ara els sucosos beneficis que els deixa l' obra: en un any les visites augmentaren de manera significativa, i la recaptació per "merchandasing" al voltant de la capella, també. No obstant, i mort Llabrés, encara se li té ressentiment al pintor a la Cúria.
Doncs el mateix passarà a Ginebra. Molt probablement. És ben opinable que el cost hagi estat de 20 mil·lions d' euros, cert. Però no és menys cert que tota aquesta intervenciò reactivarà l' interés per l' endormiscada seu de les Nacions Unides a Suïssa - que era en principi on havien d' estar totes les oficines i departaments, si ho volen saber els blogaires: Manhattan va ser una concessió al guanyador - i una injecció de diners a les malmeses arques de dita institució.
D' exemples d'artistes incompresos n' està farcida l' història, i si haguéssim de fer cas dels crítics del moment potser els nostres llibres de text tendrien molt pocs fulls. Vegem un exemple.
Miquel Àngel va ser molt discutit en el seu dia en pintar de vius colors el sòtil de la Capella Palatina o Sixtina. De fet hi hagueren conspiracions per fer desaparéixer part de les pintures a la mort del Papa Juli II - ocorreguda el 1513,un any després de l' inauguració de l'obra -. Per sort no passà res i avui podem admirar els frescos que Buonarroti pintà.
Això, per una banda. per l' altra voldria destacar la poca memòria d' alguns, per no dir paraules gruixades. Però que els que ahir no destinaren gairebé res a Cooperació Internacional clamin avui pel suposat desviament de 500.00 euros dels fons FAD a dita obra és un sarcasme més que considerable.
Primer s' hauria de veure si realment ha estat així, segon si s' han deixat de fer les intervencions previstes en matèria de Cooperació, i tercer - i aquí és on volia anar a parar - si haguessin dit el mateix si el pintor escollit hagués estat l' ultracatòlic Francisco José Gómez de Argüello, fundador del Camino Neocatecumenal. Molt probablement, no haguessin badat boca.
També és evident la memòria selectiva - jo parlaria d' amnésia - dels populars: s' aferren com clau roent al possible escàndol dels fons FAD, però no es feliciten - o feliciten el Govern per la seva intervenció - per la captura de Cheroki, feta en sòl francés però amb l' ajut inestimable de membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l' Estat espanyol. No, això no toca i per tant s' oblida.
És, ben cert, una llàstima. Viure i veure.....
Bernatjofreibonet@yahoo.es

diumenge, 16 de novembre del 2008

Palma. el repte.


Dia 22 de novembre es celebra al Parc Bit l' assemblea fundacional de la nova Associació Socialista de Palma. És una bona notícia, doncs feia falta acabar amb tot els períodes congressuals en que es trobava immers el Partit a Palma, Ciutat com m' agrada dir-li.
I és que cinc mesos de congressos - i els que s' han esmerçat per preparar-los - podrien haver deixat un tant esgotat el PSIB a la capital de Mallorca. Endemés toca començar a treballar, amb il·lusió per Palma, amb un objectiu clar: superar els 11 regidors socialistes que ara són a Cort. Han de ser més, és un objectiu legítim i per això és necessari un enfortiment clar del Partit al lloc on ja viuen més de la meitat dels habitants de l'Illa. La ciutat ha fet un salt important: ja no és aquella tranquil·la capital de províncies on quasi mai passava res. Ara és una urbs moderna i cada cop més gran, amb unes necessitats poblacionals creixents - la taxa de nouvinguts augmenta dia a dia, provocant no pocs  problemes d' integració i socio-laborals - que tan sols un Ajuntament amb unes idees clares però amb recursos suficients pot afrontar dignament.
No obstant serà un procés llarg i difícil, no extint d' alguna estira-i -arronsa  - segur que les haurem de patir, en tot procés de canvi d' organigrama passen aquestes coses - entre Agrupacions. La conversió d' aquestes, fins ara amb poder polític a Agrupacions de Districte obre un horitzó de major implementació o acció al territori, o això es creu. Ara bé, aquesta conversió s' haurà de fer amb generositat, amb esperit d' equip. És del que es tracta, de fer un grup humà més competitiu per assolir majors fites, no de tocar l' estructura perqué sí. Aquest és el repte.
Crec - i aquesta és opinió compartida per més d' un i una - que la reforma de l' Agrupació Socialista de Palma hauria de ser més agosarada. I és que s' hauria de començar a pensar com personalitzar més el tamany d' algunes Agrupacions de Districte de Ciutat per fer-les més operatives, més funcionals, més properes al ciutadà. D' això Pericles en digué la Homomensura, és a dir la construcció de les "polis" gregues a mida de l' home. Altres partits amb llarga tradició a la ciutat - i gran incardinació social, per cert - ja treballen en aquesta direcció, i és que les grans escales mai han estat bones en política, com a norma general. El ciutadà vol contacte i cos a cos, no llunyania. 
Així doncs, pensem-ho:  Ciutat  -  el nostre repte- , bé s' ho val.
Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es