A vegades llegir premsa internacional et fa pensar sobre idees i conceptes que a Espanya no es publiquen. Bé perqué no interessa – i aquí entraríem en un altre espinós terreny: el del poder de l’ informació, qui decideix el que llegim i perqué -, o bé perqué l’ editor creu que que la realitat espanyola és sociològicament diferent a la de la resta del món, argument aquest cada cop menys vàlid donada la creixent puixança d’ Internet i la globalització que comporta. Com per exemple aquest àcid retrat sobre la tendència al nepotisme a la política nord-americana que fa el fill de Saul Bellow a un magazine del grup que fundà son pare. És interessant pel que diu i, sobretot, per qui ho diu. Ara bé, posi vosté “Espanya” on posa “USA”, i traslladi certs noms de famílies nostrades on hi són els Kennedys o Bush de torn. I en comptes de les universitats de la Ivy League, les espanyoles ESADE, IESE , Deusto o la Pontificia de Comillas…No,si ho anam a pensar no som tan diferents. No obstant, els volia parlar d’ una altra cosa, i no és altra cosa que la del futur dels medis de comunicació en general. Que és força preocupant, si se’m permet.
Avui en dia la Xarxa ha actuat de catalitzador d’ un fenòmen que ja es coneix com els ciutadans sobreinformats – “infolics”,en anglés - aquells que per una raó o altra (professió, per hobby…) són consumidors compulsius d’ informació política. Abans el consum de notícies a escala massiva era patrimoni d’ uns pocs: polítics, periodistes, empresaris….Ara , gràcies a les edicions digitals dels grans mitjans aquest consum ha esdevingut més generalitzat, sobretot després de l’ instauració dels “feeds” via RSS al correu electrònic particular.
Certament no cal anar web a web, cercar continguts i perdre el temps, que sempre és escás. No: prèvia elecció de continguts, els media que vols t’ envíen els titulars a casa. La premsa a la carta, en diuen. Això, que és una auténtica revolució, comença a donar força maldecaps als comptables dels grans grups nacionals i internacionals. Es comencen a vendre menys diaris, i malgrat que a les planes web hi sol haver publicitat, els ingressos per aquesta no solen cobrir la disminució de guanys del diari en paper . Això ha donat lloc a diverses teories i debats dins les diferents escoles de negocis del Vell Continent. Des de les que relativitzen el fenòmen cibernètic - i molt especialment del “boom” Facebook i les xarxes socials – fins a aquells economistes i teòrics dels media que opinen que els diaris electrònics del s.XXI han d’ assemblar-se més a xarxes socials de continguts. La tendència majoritària dels grans mitjans va en aquesta direcció.
S’ han provat diverses receptes contra aquesta situació. Una va ser la del grup PRISA, que en un primer moment va fer de http://www.elpais.com/ una plana de pagament. Va ser un fracàs a nivel comercial. En canvi, http://www.elmundo.es/ ha adoptat des de sempre la línea del “gratis total”, com solen dir. Cap restricció. O http://www.lemonde.fr/ . És una opció, encara que els preus dels anuncis a la web són força cars. Amb els RSS gratuïts I sense restricció. Els diaris i grups anglosaxons opten per una comercialització electrónica mixta. Si bé ofereixen una edició electrónica , aquesta no és exactament la que el lector té a les seves mans. És força més reduïda. El New York Times, Financial Times o la mateixa Vanguardia Española opten per aquesta via: si hom vol els mateixos continguts per RSS que a l’ edició impresa, ha de pagar.
Són fòrmules, emperò, que no donen massa resultat a dia d’ avui. Estem llegint dia rere dia que els Expedients de Regulació d’ Ocupació comencen a planar sobre els grans grups espanyols. És la Xarxa el motiu? No, evidentment. La causa per la qual Zeta, PRISA, TELE5 o ABC o la propia Editora Prensa ibérica ( propietària de la capçalera del Diari de Mallorca , per cert) veuen el futur amb preocupació és la manca d’ inversions en publicitat. I sense publicitat no es poden executar el plans de negocis planejats anys enrere, en un contexte econòmic molt diferent a l’ actual. En premsa diu un vell axioma que un diari que no es ven no té publicitat. I - encara que ens pugui saber greu – els periodistes cobren dels anuncis més que de les vendes del periòdic en sí.
Vol dir això que la manca d’ anuncis i Internet està ofegant a poc a poc la premsa escrita? No, hi ha un tercer element, que molt probablement tingui tanta o més importancia que els dos anteriors, i és el de la naturalesa humana i la seva innata avidesa . Diversos grups són presoners ara dels seus somnis expansiónistes, somnis finançats gairebé totalment per entitats financeres. Sense tenir en compte possibles canvis de cicle econòmic i/o contingències polítiques o tecnològiques que poguessin afectar el valor del grup a comprar o les inversions a realitzar. Perqué no només de prensa i publicitat viuen els grups editorials espanyols. Si ens fixem en l’ anuari d’ activitats econòmiques de quaslevol d’ ells, ens podrem fixar que ja abracen activitats hoteleres, industrials – normalment en empreses de serveis i tecnològiques -, i….immobiliàries. Ara, amb el “crash” del ciment, algunes d’aquestes entitats són presoneres de certs crèdits, molt difícils de justificar davant els accionistes si van maldades, tal com és el cas.
Ens afecta això a casa nostra? Sí, i tant que sí. Tots els medis escrits presents a les Illes estàn venals. Encara que els seus rectors ho neguin.De fet, l’ operació de venda d’un dels principals medis de les Illes al Grupo Correo – Vocento – s’ ha aparcat discretament a l’ espera de temps millors. Els comptes de resultats dels periòdics que es vénen a les Illes no han deixat de baixar, i si les coses continuen igual en dos anys possiblement hi haurà una capçalera menys en circulació a les Illes.
I és que els somnis, a vegades, es paguen cars. Molt cars.
Avui en dia la Xarxa ha actuat de catalitzador d’ un fenòmen que ja es coneix com els ciutadans sobreinformats – “infolics”,en anglés - aquells que per una raó o altra (professió, per hobby…) són consumidors compulsius d’ informació política. Abans el consum de notícies a escala massiva era patrimoni d’ uns pocs: polítics, periodistes, empresaris….Ara , gràcies a les edicions digitals dels grans mitjans aquest consum ha esdevingut més generalitzat, sobretot després de l’ instauració dels “feeds” via RSS al correu electrònic particular.
Certament no cal anar web a web, cercar continguts i perdre el temps, que sempre és escás. No: prèvia elecció de continguts, els media que vols t’ envíen els titulars a casa. La premsa a la carta, en diuen. Això, que és una auténtica revolució, comença a donar força maldecaps als comptables dels grans grups nacionals i internacionals. Es comencen a vendre menys diaris, i malgrat que a les planes web hi sol haver publicitat, els ingressos per aquesta no solen cobrir la disminució de guanys del diari en paper . Això ha donat lloc a diverses teories i debats dins les diferents escoles de negocis del Vell Continent. Des de les que relativitzen el fenòmen cibernètic - i molt especialment del “boom” Facebook i les xarxes socials – fins a aquells economistes i teòrics dels media que opinen que els diaris electrònics del s.XXI han d’ assemblar-se més a xarxes socials de continguts. La tendència majoritària dels grans mitjans va en aquesta direcció.
S’ han provat diverses receptes contra aquesta situació. Una va ser la del grup PRISA, que en un primer moment va fer de http://www.elpais.com/ una plana de pagament. Va ser un fracàs a nivel comercial. En canvi, http://www.elmundo.es/ ha adoptat des de sempre la línea del “gratis total”, com solen dir. Cap restricció. O http://www.lemonde.fr/ . És una opció, encara que els preus dels anuncis a la web són força cars. Amb els RSS gratuïts I sense restricció. Els diaris i grups anglosaxons opten per una comercialització electrónica mixta. Si bé ofereixen una edició electrónica , aquesta no és exactament la que el lector té a les seves mans. És força més reduïda. El New York Times, Financial Times o la mateixa Vanguardia Española opten per aquesta via: si hom vol els mateixos continguts per RSS que a l’ edició impresa, ha de pagar.
Són fòrmules, emperò, que no donen massa resultat a dia d’ avui. Estem llegint dia rere dia que els Expedients de Regulació d’ Ocupació comencen a planar sobre els grans grups espanyols. És la Xarxa el motiu? No, evidentment. La causa per la qual Zeta, PRISA, TELE5 o ABC o la propia Editora Prensa ibérica ( propietària de la capçalera del Diari de Mallorca , per cert) veuen el futur amb preocupació és la manca d’ inversions en publicitat. I sense publicitat no es poden executar el plans de negocis planejats anys enrere, en un contexte econòmic molt diferent a l’ actual. En premsa diu un vell axioma que un diari que no es ven no té publicitat. I - encara que ens pugui saber greu – els periodistes cobren dels anuncis més que de les vendes del periòdic en sí.
Vol dir això que la manca d’ anuncis i Internet està ofegant a poc a poc la premsa escrita? No, hi ha un tercer element, que molt probablement tingui tanta o més importancia que els dos anteriors, i és el de la naturalesa humana i la seva innata avidesa . Diversos grups són presoners ara dels seus somnis expansiónistes, somnis finançats gairebé totalment per entitats financeres. Sense tenir en compte possibles canvis de cicle econòmic i/o contingències polítiques o tecnològiques que poguessin afectar el valor del grup a comprar o les inversions a realitzar. Perqué no només de prensa i publicitat viuen els grups editorials espanyols. Si ens fixem en l’ anuari d’ activitats econòmiques de quaslevol d’ ells, ens podrem fixar que ja abracen activitats hoteleres, industrials – normalment en empreses de serveis i tecnològiques -, i….immobiliàries. Ara, amb el “crash” del ciment, algunes d’aquestes entitats són presoneres de certs crèdits, molt difícils de justificar davant els accionistes si van maldades, tal com és el cas.
Ens afecta això a casa nostra? Sí, i tant que sí. Tots els medis escrits presents a les Illes estàn venals. Encara que els seus rectors ho neguin.De fet, l’ operació de venda d’un dels principals medis de les Illes al Grupo Correo – Vocento – s’ ha aparcat discretament a l’ espera de temps millors. Els comptes de resultats dels periòdics que es vénen a les Illes no han deixat de baixar, i si les coses continuen igual en dos anys possiblement hi haurà una capçalera menys en circulació a les Illes.
I és que els somnis, a vegades, es paguen cars. Molt cars.
bernatjofreibonet@yahoo.es
Entrades
