La banalització de l' art.
Veig a a la televisió de Catalunya un reportatge sobre la possible comercialització de l' art i la cultura per a convertir-lo en un fet econòmic i, sobretot turístic. No mirem la cultura com art, ens venia a dir el sociòleg francés a qui s' interpel·lava al noticiari, sinó com a refugi en temps de crisi. L' home és un animal que cerca solucions en el passat, i vol fer una tornada a ell. Encara que sigui un retorn breu. Un exemple: al museu del Louvre es comptabilitzen en 15-20 segons el temps que passa un turista tipus devant una obra mestra que pugui estar al seu fons , a la seva pinatoteca.
Això és ben cert: som viatger de museus. Ho reconec. I sigui a Florència, París , Londres o Atenes la seqüéncia ha estat quasi sempre la mateixa al llarg dels meus periples: estar admirant una obra d' art, suportar la repentina arribada de desenes de turistes que anaven a veure una o dues pintures de les desenes que hi solen haver a les sales d' exposició de qualsevol museu i veure la seva partida un minut - potser dos - després de l'irrupció a la fins aleshores tranquila estança.
De fet, és una minoria la que ens quedem a admirar com hauria de ser una pintura, escultura o el que hagi estat creat per l' home. El poc temps que normalment dedicam a viatjar, els TT.OO. que imposen als orientals "l' avui és dimarts, això és París, demà dimecres serà Roma", la en definitiva poca atenció que secularment s' ha donat a les escoles a l' Història de l' Art durant l' educació primària...Tot fa un "melt-in-pot" que cada dia més fa reflexionar més els principals responsables museogràfics mundials sobre quin model museístic s' ha de seguir, si el que s' ha vingut implantant fins avui en dia, amb grans sales plenes de quadres i obres ordenades per un rigorós ordre cronològic o si pel contrari s' ha de donar pas al "show" turístic, posant les obres principals al rebedor de l' edifici i a sales especials i reservant les altres propietats del museu per a un públic més erudit, més entés.
Aquest és el debat a nivell internacional. Mentrestant aquí cremem les obres d' art al carrer, amb fogueres finançades pel poder públic i amb excuses tant puerils i peregrines com les de que Miró hagués volgut aquest final pel Merma. Donat que el personatge ja havia comés la seva funció - segueixen les mateixes fonts - el seu destí més natural és la foguera. Excel·lent. Sublim. Inapelable raonament. Miró va tenir molt de temps per cremar els seus ninots, i,si no ho va fer en vida, per què ho hem de fer nosaltres en el seu lloc ? Potser per dissimular un programa d' actes de 25é aniversari de la seva mort un tant curt? Potser per això.
Mentrestant, ja n' hem fet caliu, del Merma. Amb un argument un tant pueril i - si em permeten, i que ningú s' enfadi - provincià. Que se sàpiga, els museus públics no van sobrats de "Mirós"com per tirar una obra mironiana a la foguera. Per aquest preu - i seguint el raonament de l' utilitat de les coses i el seu ardent destí - podriem calar foc al Lluís Sitjar per Sant Sebastià de l' any qui ve . Així el ciutadans tendrien una bona i gran torradora pels seus botifarrons. Total, ja no s' hi juga a futbol.
bernatjofreibonet@yahoo.es
Entrades
