Balanç setmanal

Inauguro una nova secció , que - si puc, alerta - tindrà periodicitat setmanal.

Serà un "resum de premsa" diferent, amb notícies de més o menys tots els racons del món i de casa nostra. Som-hi doncs.

Dilluns ens despertàvem amb la notícia del funeral del patriarca de l' Esglèsia Ortodoxa Russa, el metropolità de Moscou Alexandre II .La notícia   , contada amb tot luxe de detalls per "El País" reflexa l' auge o el retorn de l' importància de la religió al país eslau. En el mateix diari una interessantíssima entrevista al politòleg turc Sevket Pamut feta per Juan Carlos Sanz ens mostra l' escepticisme d' un dels majors intelectuals turcs sobre la maduresa del seu país per entrar a l Unió Europea i, sobretot, el qüestionament públic que fa del fundador de Turquia, Atatürk.  

Mentrestant , Juan Miguel Muñoz ens informa des de Israel de la guerra fratricida entre la dreta israeliana  entre Tzipi Livni , presidenta de Kadima, i Benjamin Netanyahu, president del Likud. El fet no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que qui es proclami líder de la dreta serà el pròxim Primer Ministre de l' Estat Hebreu, donat l' avançat estat de descomposició en que es troba eñ Partit Laborista d' Israel.

En un ordre de coses més casolà, el mateix dilluns assistíem, astorats, a un altre episodi de les declaracions del senyor Tardà envers Sa Majestat Joan Carles Ier , on el sentit del ridícul comença a quedar preocupantment lluny del que seria desitjable.

Dimecres dues notícies provinents dels Estats Units assalten els teletips de les agéncies: una, la possible compra de l' escó de Senador per l' estat d' Illinois per part del fill de Jesse Jackson, Jesse Jackson Jr., congressista federal d'Illinois. El cas demostra en tota la seva cruesa que la compra de favors polítics és a l' ordre del dia a la democràcia en teoria més reglamentada i vigiliada del món. Avui diumenge llegia que fins i tot David Axelrod -mà dreta del President electe Barack Obama - estava implicat en l' escàndol, així com la nova assessora Valerie Jarrett, amiga personal de la família Obama. Veurem com acaba tot aquest "affaire", que cada dia que passa resulta més interessant.

L' altra notícia que afectava la política EUA era que Caroline Kennedy, filla del President Kennedy ,neboda de l' assassinat Robert i de l' encara Senador per Massachussets Ted Kennedy aspira a succeïr Hillary Clinton a l' escó senatorial per Nova York que deixarà lliure la política de Chicago en fer-se càrrec de la secretaria d' Estat el pròxim gener. La notícia a molts podria deixar indiferent,i no ho és tant: de confirmar-se, significa una aposta de futur del clan dins el Partit Demòcrata. Donada l' edat i llinatge de Caroline  - 51 anys - no és tampoc descartable ( ni ha estat passat per alt per molts observadors ) que la deixaria en molt bona posició de cara a una hipotética successió d' Obama d' aquí a 8 anys, havent estat elegida ja un cop a les pròximes legislatives del 2010. Veurem.

Mentrestant, Grècia bullia - i bull - en desordres per la mort de l' estudiant Alexandros Grigoropoulos, ocorreguda dissabte passat. A dia d' avui els desordres continuen, si bé protagonitzats per anarquistes i vàndals i no per estudiants que s' oposen al Pla Bolonya o Espai Europeu d' Educació Superior. Dit Pla ha estat rebutjat de pla pels col·lectius universitaris de tot el Vell Continent i es creu que s' hauràn de fer concessions importants per a la seva implantació.

Dijous llegeixo al newsletter que dàriament m' envia Le Monde que el PCF es prepara pel seu congrés. Fins aquí, res de nou. El que fa pensar - i molt - és que els neocomunistes francesos - 1.93% de vots a les darreres presidencials franceses - estiguin dividits en 4 faccions. A saber: Legistimistes, Ortodoxes, Identitaris i Transformadors. "Tellment qu' un absurde, drôlement que le PS". No sé si fa falta traduïr, però la reflexió és que la divisió és talment un absurd, i molt pitjor o fins i tot ridícula que en el cas del Partit Socialista Francés. El resultat és que divendres es s' han presentaren dues llistes a presidir el Comité Central del PCF, i l' històric Robert Hue ja ha presentat el projecte d' un nou partit d' esquerres francés, atesa la difícil situació que viu el PS, qui per la seva part ha designat Arnaud Montebourg com a Secretari Nacional de Renovació . Aquest nomenament és interpretat per molts com un gest de Martine Aubry per atreure els partidaris de Ségolène Royal .

El mateix dijous a la tarda el "newsletter" de The Economist m' arribava amb diversos temes més que interessants. No obstant, i donat el que va passar l' endemà amb l' escàndol del fons d' inversions Optimalia, semblava profétic l' article sobre el financials survivors , tot referint-se a les diverses tàctiques emprades per les entitats financeres internacionals per sortir el més airosament possible de l' "annus horribilis" de Wall Street. Igualment interessant era - i és - l' article sobre el mecanismes de supervisió financers que apareix a la revista anglesa. Repeteixo que tenint en compte el que s' estava coent a l' altre costat de l'Atlàntic en aquelles mateixes hores, hauria de ser de lectura no obligada, però sí recomanable.

Divendres podiem llegir les curolles del senyor Chávez, disposat a perpetuar-se al poder de manera indefinida, ara per ara de manera democràtica . Dic per ara: una segona derrota chavista a les pròximes eleccions legislatives qui sap en què podria desembocar, si en un cop d' Estat involucionista o bé en una revolta popular: massa gent viu del sistema com per abandonar-lo tan fàcilment. El mateix dia ens podiem assabentar que el Estats Units pensen enviar 7.000 soldats més a l' Afganistàn segons declaracions de Robert Gates, renovat Secretari de Defensa nord-americà pel President Electe. Això contrasta amb la trista nova de que tres civils més morien al país caucàsic a mans de soldats de l' OTAN , posant de manifest un altre cop sobre la taula l' efectivitat de segons quines accions de les tropes aliades al país.

Ja més en clau europea el mateix divendres sabíem que la UE planeja un altre referéndum a Irlanda per tal d' impulsar altre cop el procés de Lisboa , bloquejat avui en dia. És una notícia força important d'arribar a produïr-se, car la situació actual del projecte europeu no és ni molt menys esperançadora. Ja veurem tot plegat si durant la Presidéncia Europea d' Espanya, prevista pel 2010, aquest procés es consolida. Per ara,- i si això es confirma - una de les conseqüéncies seria que José Luis Rodríguez Zapatero no presidiria les cimeres europees. I també la premsa es feia ressó de l' éxit de la cimera europea pel canvi climàtic, ben resumida al resum que m' envia el Parlament Europeu cada setmana. Éxit relatiu, si es vol: s'esperava més, cert. però hagués estat un fracàs no arribar a cap acord. 

La notícia de dissabte, no obstant, no va ser ni Internacional, ni nacional. Va ser - i continua sent el cas Madoff , l' escàndol financer que ha sacsejat l' aristocràcia inversora de tot el món. Tot? no tot. Llegeixo a Le Temps de Gèneve que mentre una part dels bancs d' inversió de la ciutat sí havia cregut en els productes meravellosos de Bernard Madoff, els bancs familiars i clàssics, com Pictet&Cie no ho feien. A vegades ser banquer des de 1805 fa veure les coses més clarament. Com deia un membre de la família Pictet "en banque, il n' y a pas des prodiges". Cert. 

Diumenge - i aquesta és probablement l' única menció a Balears en tot aquest article - podria assenyalar les declaracions de Miquel Nadal al Diari de Mallorca. Per prudéncia, no les comentaré. Senzillament no crec que Unió Mallorquina sortís tant enfortida d' unes hipotétiques eleccions anticipades. De fet, els jutges i fiscals encara han de fer molta feina les properes setmanes, i no descartaria més notícies desagradables per al partit de Munar, Albertí i Melià. La realitat, crua i tossuda, es podria acabar imposant. Que Nadal no ho descarti.

Espero vos hagi agradat, fins la setmana qui ve.

bernatjofreibonet@yahoo.es