dijous, 18 de desembre del 2008

De facebooks, deutes externs i dubtes tràgics


Bon dia, començo el meu resum de premsa no ja parlant de la victoria del F.C. Barcelona sobre el Reial Madrid per 2 gols a 0, sinó en coses més serioses, com l’ escàndol que està sacsejant tot el món polític i financer: el cas Madoff. Llegeixo al Times que els bancs anglesos en són especialment afectats , entre ells el Royal Bank of Scotland, recentment nacionalitzat pel Gabinet Brown. El rotatiu anglés també es fa ressó de les pérdues del Banc Santander i també del francés BNP Paribas, aquestes molt més ben recollides a “Le Monde” . De fet el diari de París analitza de manera pormenoritzada els efectes internacionals del frau. També l’ article del Financial Times és ben clar en aquest aspecte,el de la ruïna global: des del banc japonés Nomura fins finalment l’ espanyol BBVA – si bé en aquest cas en operacions del banc i no dels clients – han quedat atrapats. A l’ igual que gran part de la comunitat jueva de Nova Anglaterra i Florida. L’ editorial del “salmó” – nom amb que es coneix popularment el FT – no deixa lloc a qualsevol dubte: Madoff és, es miri per on es miri, un exemple de bojeria.
Sense deixar les bojeries m’ alegra que encara hi hagi gent amb dos dits de seny, i que dimecres dia disset de desembre fos inscrit al llibre d’ Actes del Parlament Europeu com aquella jornada en que ses senyories varen justificar plenament el seu sou: gràcies a elles la proposta de la Comissió Europea de la jornada laboral de les seixanta cinc hores ha quedat en l’ oblit. Per ara. Llegeixo al “newsletter” del Parlament Europeu que en la mateixa sessió s’ han aprovat temes “a priori” molt interessants tal com els Pressupostos Generals de l’UE pel 2009 o l’adopció de Garanties de depòsits bancaris en cas de crisi .
No em resisteixo a entrar en Política Nacional sense abans recomanar-vos un parell d’ articles que han sortit aquests darrers dies a la premsa espanyola i europea. Començant pel quasi sempre lúcid José Ignacio Torreblanca en el seu article “Los lemmings y Europa”, aparegut a “El País” el dilluns. Brillant i àcid, Torreblanca dissecciona l’ actual moment de construcció europea des del pessimisme calculat, o des d’ un realisme criticista, com es vulgui. Dimecres els diaris europeus es feien ressó de la baixada dels tipus d’ interés de la Fed. Cosa que per cert va desembocar en una eufòria momentània als mercats nord-americans a la sessió de dimarts, , i una baixada generalitzada del valor del dólar enfront l’ euro i el yen, com molt bé se’ n fa ressó el Financial Times.Pel seu interés us recomano dos articles, el d’ Ángel Ubide – aparegut a “El País”, brillant i analític – i el del treball infogràfic de “Le Monde” per ajudar a entendre aquesta decisió que ben segur ens afectarà en el futur als europeus.I és que el déficit comercial nord-americà comença a ser asfixiant. Crisi que afecta a tots els països, ara ja sense excepció: en un dur editorial, “Le Temps” de Ginebra demana al govern helvètic un pla coherent, ara que ja s’ ha comprovat que Suïssa entrarà en recessió aquest darrer trimestre. Pla que no sé si s’ està aplicant al Regne Unit: dimecres els anglesos es despertaven amb la notícia de que el seu “pound” havia marcat un altre mínim històric amb l’ euro . Penso en els milers de treballadors anglesos que venien a Mallorca i a la Costa Brava no pel seu sou sinó per la fortalesa de la seva divisa enfront la nostra.Què faràn enguany, un 50% més pobres que l’ any passat? Tornaràn?
No puc deixar de comentar els escrits que sobre Grècia i els seus darrers aldarulls han fet Miguel Ángel Bastéiner i Blanca Vilà. Especialment revelador el de la catalana, o amb un coneixement de causa fora de tot dubte – és professora visitant de les universitats de Panteios (Atenes) i Macedònia (Tessalònica) – ens assenyala que el mal de Grècia no són quatre joves que protesten contra Bolonya i l’ Espai d’ Estudis Europeu. No, el mal de Grècia és estructural. Una dada: dues famílies – Karamanlis i Papandreu - s’ han repartit en poder al país hel·lénic durant els darrers 30 anys. En plena democràcia. Tan sols aquest fet ja ens hauria de fer pensar als espanyols que la nostra democracia és, “malgré tout”, força aconseguida.
No obstant l’ article que més m’ ha fet pensar ha estat l’ aparegut a l’ edició d’ aquesta setmana de The Economist sobre el gegantí deute exterior italià. No entenc – millor dit, em costa d’ entendre – com la que fóu considerada la setena economía del món ha pogut caure d’ aquesta manera. Així com no puc entendre tampoc les diferents vares de medir que té Brusel·les a l’ hora d’ aplicar les condicions de Convergéncia de Maastricht. Un 104% de deute – vegi’s la gràfica adjunta, noti’s la diferéncia amb el deute espanyol,concloent – no és el paràmetre acordat a la ciutat dels Països Baixos .
Faria bé Mariano Rajoy en donar consells económics al seu correligionari Silvio Berlusconi que no denunciar suposades baixades de pantalons del President Rodríguez Zapatero en el debat dels Pressupostos Generals de l’ Estat. Impresentable.Llegeixo a “La Vanguardia” que els diputats del PSC han decidit, finalment, votar-hi a favor . Era d’ esperar: si ja ho havien fet una vegada, no tenien perqué variar el seu vot. Si bé és veritat que el tema del finançament autonómic cueja i fa mal, molt de mal.’ L article de Francesc-Marc Álvaro al mateix rotatiu barceloní mostra el desengany i desgast que pot sofrir el partit dels socialistes si no es troba una solució més o menys inmediata als problemes que pateix ara per ara el Principat en matéria de finançament.Alerta a les europees.
Passo, (ara sí) a la Política Nacional. Com molts sabreu, Izquierda Unida ja té nou coordinador general. Es tracta de Cayo Lara, ex alcalde manxec i sindicalista. La primera cosa que ha fet ha estat no cridar a la vaga general, però sí ressucitar-la. No sé si en temps de crisi és el més apropiat. Veig el passat tornar, no és per res. I no sóc l’ únic: en brillant article, José Antich – sí, sí: Antich és un llinatge català – dubta força de l’ efectivitat d’ aquest retorn al passat en un moment com l’ actual i en una IU en un estat d’ aburgesament com la que té en l’ actualitat. Al mateix diari puc llegir el daltabaix hagut al Senat dimecres per les paraules de Fraga sobre els nacionalistes . Sense entrar en detalls, em sembla patétic tot plegat.
La notícia tràgica de la setmana a tota Espanya ha estat, sens dubte, la mort de quatre operaris de la construcció a Cala Rajada. No puc estar de preguntar-me certes coses. Una d’ elles és aquesta: si tant il·legal era tot…Com és que no hi havia anat la Policia Local de Capdepera i no havia detingut els responsables molt abans? I si no hagués passat res i l’ obra hagués continuat endavant…Hagués tancat el batle l’ hotel en plena temporada?Mirin, crec que aquí tothom té coses a amagar. Perdonin, però el ser andritxol em fa ser molt caut en temes d’ urbanisme. Molt.
Veig que Pedro J. Ramírez també deu notar que hi ha crisi: ara diu que s’ han de tancar totes les televisions públiques. Està bé com a titular, però seguint aquest pas lliberalitzador, també hauriem de donar la Seguretat Nacional a exércits privats. Tipus Blackwater. Potser li agradaria més. Ara, si s’ haguessin de tancar totes les TV publiques, també la TeleMadrid d’ Esperanza Aguirre hauria de córrer la mateixa sort. Seguint amb els models que ens vénen de fora – el que ha dit P.J. és un model importat i venut, no us creguessiu pas que fos autòcton i genuí – em fixo en el darrer crit en jurisprudéncia. Ha passat a Austràlia, i és un element per reflexionar sobre l’ importancia que van adquirint les xarxes socials dia rere dia: una cort australiana ha autoritzat l’ ús de Facebook per a les gestions d’ un jutge amb un morós, en teoria resident a Europa. Ho trobo formidable per l’ estalvi de papers i temps, però a la vegada poc segur. L’ idea és bona, evidentment. Potser una xarxa jurídica per importar i adjuntar tota classe de documents ens estalviaria moltes esperes i diners.
Espero que us hagi agradat. Fins la setmana qui ve.O més ben dit, fins quan torni a tenir temps.