I Lord Southgate parlà

Ja fa alguns dies Lord Anthony Giddens (baró de Southgate), va venir a Mallorca convidat pel Consell Insular de l' illa, per tal de donar una conferència sobre les relacions internacionals al contexte económic actual, i més exactament al paper que pot tenir Europa com a frontissa entre dos mons tant distants i a la vegada cada cop més connectats com els Estats Units d' Amèrica del Nord i la Xina.
L' acte, presentat per Francina Armengol i Socías, (Presidenta del Consell Insular de Mallorca) s'enmarcava dins el cicle de conferències “Més Opinió, més Democràcia”, i es desenvolupà al Centre de Cultura de "sa Nostra", al carrer Concepció de Ciutat de Mallorca.

La Presidenta Armengol presentà el sociòleg Anthony Giddens com un pensador que ha obligat a l’ Esquerra a resituar-se. En certa manera , segons Armengol, Gidden obliga al debat intern de la socialdemocràcia, fent-nos caminar el que alguns anomenen “el viatge al Centre”. Armengol demostra els seu escepticisme sobre si només l’ Esquerra ha estat víctima de la crisi económica i es pregunta si també ho ha estat de les pràctiques – males praxis – del socialisme no democràtic. Planteja en veu alta el que pot preguntar-se el ciutadà del carrer quan veu que l’ Estat corre en l’ ajut de gent i institucions que s’ han distingit pel seu poc apreci a l’ Estat. El que potser no sap l’ inquera és que el principal arquitecte de dita operació és la persona que està presentant, amic íntim de Gordon Brown – persona a la qual va conéixer quan aquest era el rector de l’ universitat d’ Edimburg – i a través del qual Giddens va contactar amb Toni Blair, aleshores jove líder de l’ oposició laborista al Gabinet Major. Per acabar, Francina Armengol mostrà la seva esperança en que Europa hauria de ser un element garantista entre els dos grans poders económics que s’ albiren, és a dir la Xina i els Estats Units d’ Amèrica del Nord.

Anthony Giddens dissertà sobre cinc eixos:

a/ la política de crisi global, entenent “global “ quan parlem de tot el món, amb una acurada anàlisi de la situació econòmica actual.

Segons el londinenc, es donen tres crisis en una, que molt probablement estiguin interconnectades entre elles. Es refereix a la crisi Financera, la crisi Estructural i/o Energética i la crisi Climàtica.
Sobre la financera apunta la possibilitat que aquesta no será una crisi cíclica com la del 1989, sinó que apunta a una crisi de transició entre una era i una altra, fent esment a l’ Estat, per a que aquest tingui un altre paper en el futur. Ens digué que la nova Era dependrà bàsicament del sector privat, i veta la tornada de John Maynard Keynes i la seva teoria económica com a guia del futur.
De la Crisi estructural i energética comentà que és una crisi coneguda, ja que és la crisi del petroli i els seus derivats. Segons Giddens, les autoritats veuen que el zènit de reserves petrolieres s’ assolirà entre els anys 2013 i 2020. Ell pronosticà el 2013, i per tant els preus tornaràn a pujar fins superar els 145$/barril, i aquest cop per sempre. Per tant la crisi és aquí, car depenem massa del petroli, I aparentment els països no fan massa cosa en solucionar el problema energétic.
Sobre la Crisi Climàtica poguérem sentir coses molt interessants. De fet ell l’ anomena “the big one”, la gran crisi. És la que més l’ amoïna, el preocupa. Comentà que acaba d’ escriure un llibre sobre la velocitat del “Global Warming”. I té indicis de que el clima pot començar a canviar molt més radicalment del que ens pensem. Va ser en to un tant apocalíptic, però potser necessari: no som conscients, conclogué, dels canvis que poden produïr-se. Fa fer referencia a la Mallorca de fa 30 anys i a la d’ ara per exemplificar dit canvi.

b/ la situació en que es troba Europa dins un contexte de crisi

En aquest contexte de crisi, pot ser el moment de l’ UE? Giddens es va mostrar no euroescéptic – ell és anglés però partidari d’ Europa – sinó preocupat pel rumb que està adquirint l’ UE com a institució. Data el moment d’ “impasse” europeu al voltant de 1989, amb la caiguda de l’ extinta URSS. Fins aleshores l’ Unió tenia clar el seu paper transnacional. A partir d’ aquí, ja no tant: ja s’ assembla més a una ONU europea, a un organisme internacional que sembla no tingui força per influïr en els seus Estats membres, de tants que són. Detalla els dilemes que hauria d’ afrontar l’ UE en 5. Són aquests:
- L’ UE, era un organisme transnacional fins el 1989. Després de la caiguda del mur, la Comissió va decidir començar a agregar països de l’ Est sense tenir en compte les seves problemàtiques. Ara, amb 27 països membres, l’UE ha de decidir què és el que vol ser: si un organisme tipus ONU, on es reuneixin els seus associats per parlar de coses i no fer-ne massa cas o bé tornar als orígens de l’ objectiu inicial, el de la transnacionalitat del Club de Roma.
- És Europa un principi o una Comunitat? Bé, Giddens aquí és contundent: Europa ha de ser, per sobre de tot, una Comunitat. Si vol que el seu pes internacional valgui alguna cosa. A nivel económic i polític.
- Europa ha d’ escollir – i solucionar – els petits problemes que té de Legitimitat i Democràcia. En quan a les institucions europees: Europarlament, Comissió. No obstant pensa que a nivel democràtic Europa és una institució forta.
- L’ altre dilema que ha de solucionar Europa és el de la seva importancia a nivel mundial. És una potencia, sí. Però no un motor. Hi això els europeus ho hauríem de solucionar mitjançant polítiques comunes. Ara hi ha crisi. Giddens no dubtà pas que qui traurà el món de la situación actual no será Europa, sinó els EE.UU. Per la seva política unitària, malgrat ser més febles que els europeus en el seu conjunt.
- El darrer dilema va versar sobre la naturalesa de l’ UE en sí. Els europeus vàrem creure que la resta de continents ens copiarien, i hi haguessin una munió d’ unions continentals al món. No ha estat així. El model no es pot exportar, ja no som avantguardistes. Europa ha de clarificar el seu model.

c/ el problema que es podria donar entre Europa, la Xina i els EE.UU.

Sobre la situació entre Xina, Europa i els EE.UU Giddens denuncià problemes estrucurals dels gegant asiàtic. Deixant de banda els temes financers, els xinesos no creen. I això és un hándicap molt important per un país que vol sortir el més airós posible d’ una crisi d’ espectre mundial com aquesta. Si les patents de fora deixen d’ anar a Xina, els dirigents del país tindràn un seriós problema.De fet ja el tenen ara.
Als USA la situació és diferent, malgrat sortir des d’ un punt de partida pitjor si ho mirem des d’ un punt de vista de creixement percentual. Als EE.UU, surten de la potser pitjor presidéncia en molts d’ anys, i tot el que pugui venir ara ha de ser, a la força, millor. El que passa és que Obama té masses fronts a la vegada, el pitjor dels quals és que l’ “american way of life” és mort. No és sostenible, i d’ això el nou president se n’ ha adonat. El model està distorsionat: el paradigma de que a més força militar ergo més poder mundial ha resultat fals. En un món tant globalitzat com el nostre ja no és així.
Què pot fer Europa en aquest contexte, entre Xina i EE.UU? A Giddens li agradaria que Europa jugàs un paper capdavanter en alguna cosa. Però per això exigeix lideratge. I demana el sí total i ferm al Tractat de Lisboa. Segons Giddens, Lisboa durà lideratge europeu, ja que si volem lideratge, hem de desenvolupar les institucions europees tal com diu el Tractat. Europa ha de ser una Comunitat real i no virtual. Les fronteres de l’ UE han de ser precises, i no ens podem anar expandint “sine die”. Això comporta problemes, com el d’ Ucraïna o Turquia,especialment la primera. Endemés, Europa té un problema de màrqueting. No es sap vendre el producte al ciutadà. No se li explica.

d/ la lluita contra el “global warming” o encalentiment de l’ atmosfera. El canvi climàtic i el canvi d’ era que això hauria de suposar. Les seves vindicacions económiques.

Giddens començà el seu darrer punt amb una pregunta retòrica: podem acumular les tres crisis en una de sola? I acceptà la resposta que potser sí. Però a partir d’ aquest moment s’ endinsà en una teoria segons la qual el model social europeu en sortirà reforçat, de les tres crisis. Sempre i quan demostrin els europeus tenir un sistema flexible als aconteixements. Per tant, els països que estiguin més a prop dels requisits de Lisboa serán els que estarán més ben situats per a sortir abans de la crisis.
Com a segon apartat, conclogué que ja no som països fabrils. Ens hem tornat en països tecnològics i de serveis, la manufactura i sobretot l’ agricultura han passat a una altra era a Europa.
El tercer subapartat va versar sobre la preparació del món per a viure sense petroli. Hem d’ aprofitar – va dir – les coordenades d’ innovació tecnológica per a renovar les energies. Ens hi va el futur, conclogué. Instà els governs a primar tota innovació tecnológica en clau de renovació energética.
El tercer subapartat anava dedicat a la situación de “crash” bursari actual. Giddens demanava estimular la demanda, mitjançant l’ injecció de líquid.Per tant els tipus d’ interessos haurien de ser baixos.
El quart subapartat va estar dedicat a l’ era postpetroli: segons Giddens, ja ha arribat. Si invertim en tecnologies renovables, en medi ambient, si involucrem a les capes més baixes de la población en la lluita contra el canvi climàtic, tindrem molt guanyat. Giddens va fer especial esment en una qüestió: nosaltres mateixos som els nostres pitjors enemics. Per tant, tothom s’ ha d’ involucrar en el canvi de “xip”, i convercer-nos que l’ oportunitat de riquesa està avui per avui en les renovables, car és la transformació de la societat.

Ja a mode de conclusió, Giddens va demanar que l’ UE es posi al capdavant de totes aquestes transformacions- el President del Partit Socialista Europeu,Paul Nyrup Rasmussen, assistia també a la conferència – conjuntament amb els EE.UU. Conclogué esperançat la seva intervenció fent dues reflexions finals:
- Podem aprofitar les crisis per tenir una reacció positiva
- L’ UE ha d’ esmerçar gran part dels seus futurs esforços en donar respostes addients als problemes que el Vell Continent es trobarà d’ aquí a quatre dies.

En definitiva, una conferència molt interessant, amb un missatge inquitetant però a la vegada engrescador.