Barceló

Deixem la natural tendéncia a l' autoodi que tenim els mallorquins i mallorquines de banda quan un paisà fa una cosa - exemples, a dojo - i admirem l' obra: impressionant!

Quan hom diu d'una persona que és un geni, ho pot dir en sentit pejoratiu o admiratiu. Però senzillament, aquesta pintura és no ja obra d' un geni, sinó d' algú que mostra des de fa temps la seva genialitat quan crea. Originalitat, dinamisme, cromatisme sense caure en el "kitsch"...Una execució ben realitzada i tecnològicament avançada - es creà un material per les estalactites ad hoc que s' enganxàs bé al sostre -que em satisfà com a contribuent.

Ho diu algú que més d' un cop ha mostrat el seu escepticisme quan ha observat la capella de sant Pere a la Seu. I - malgrat que ara quedi molt malament dir-ho - crec fermament que el pintor necessitava molt més el temple que el temple al felanitxer: les cotitzacions ja no eren les mateixes que anys enrere, les galeries no col·locaven els quadres amb la mateixa facilitat... Barceló necessitava un impuls, i efectivament l' obtingué de la mà d' un bisbe certament culte i un auxiliar - Llabrés - no ja culte, sinó cultivat, que no és el mateix. Els qui atacaren amb veheméncia l' actuació realitzada a la Seu compten ara els sucosos beneficis que els deixa l' obra: en un any les visites augmentaren de manera significativa, i la recaptació per "merchandasing" al voltant de la capella, també. No obstant, i mort Llabrés, encara se li té ressentiment al pintor a la Cúria.

Doncs el mateix passarà a Ginebra. Molt probablement. És ben opinable que el cost hagi estat de 20 mil·lions d' euros, cert. Però no és menys cert que tota aquesta intervenciò reactivarà l' interés per l' endormiscada seu de les Nacions Unides a Suïssa - que era en principi on havien d' estar totes les oficines i departaments, si ho volen saber els blogaires: Manhattan va ser una concessió al guanyador - i una injecció de diners a les malmeses arques de dita institució.

D' exemples d'artistes incompresos n' està farcida l' història, i si haguéssim de fer cas dels crítics del moment potser els nostres llibres de text tendrien molt pocs fulls. Vegem un exemple.

Miquel Àngel va ser molt discutit en el seu dia en pintar de vius colors el sòtil de la Capella Palatina o Sixtina. De fet hi hagueren conspiracions per fer desaparéixer part de les pintures a la mort del Papa Juli II - ocorreguda el 1513,un any després de l' inauguració de l'obra -. Per sort no passà res i avui podem admirar els frescos que Buonarroti pintà.

Això, per una banda. per l' altra voldria destacar la poca memòria d' alguns, per no dir paraules gruixades. Però que els que ahir no destinaren gairebé res a Cooperació Internacional clamin avui pel suposat desviament de 500.00 euros dels fons FAD a dita obra és un sarcasme més que considerable.

Primer s' hauria de veure si realment ha estat així, segon si s' han deixat de fer les intervencions previstes en matèria de Cooperació, i tercer - i aquí és on volia anar a parar - si haguessin dit el mateix si el pintor escollit hagués estat l' ultracatòlic Francisco José Gómez de Argüello, fundador del Camino Neocatecumenal. Molt probablement, no haguessin badat boca.

També és evident la memòria selectiva - jo parlaria d' amnésia - dels populars: s' aferren com clau roent al possible escàndol dels fons FAD, però no es feliciten - o feliciten el Govern per la seva intervenció - per la captura de Cheroki, feta en sòl francés però amb l' ajut inestimable de membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l' Estat espanyol. No, això no toca i per tant s' oblida.

És, ben cert, una llàstima. Viure i veure.....
Bernatjofreibonet@yahoo.es