Turismo Rural: el estado de las cosas

Banal: adjetivo. Que es intrascendente, vulgar o de poca importancia ( RALE )
Y , efectivamente, así es. Pero banal también tiene la acepción de "ya visto, conocido". Eso es lo que se puede entender en lenguaje hotelero como banal. Por repetidas en mil y un sitios, unas bonitas cómodas de época en un salón pueden llegar a parecer triviales en un turismo rural de nuevo cuño. Así como ciertos elementos decorativos que en una casa particular podrían ser realmente bellos pero en un establecimiento abierto cara al público no tanto. Si buscamos sorprender, claro. Si buscamos innovar, evidentemente. Si vamos pues a un público emprendedor, lo que se ha llamado público “de diseño”. Gente que busca lugares únicos con cosas nuevas, que van, sencillamente, a la búsqueda de los Sentidos. Gente que suele comprar o leer la Guía de Hoteles y Restaurantes de España que cada año publica El País-Aguilar bajo la batuta de Fernando Gallardo.
Todas estas consideraciones ( y algunas más ) me vienen a la cabeza tras la amable y constructiva polémica suscitada con el video promocional de la Quintana del Caleyo. Tras ella subyace otra de calado mucho más hondo, de más largo alcance. Ya no se trata de disipar si dicho trabajo promocional es acertado o no en su planteamiento, no. La reflexión a la cual nos debería llevar dicho debate es la siguiente:¿ son los clientes de un hotelito de interior español tipo - incluido el mío -lo suficientemente sofisticados como para poder degustar conceptualmente un film hecho en el hotelito sin que se muestre en ningún momento publicidad alguna del establecimiento? O lo que es lo mismo, ¿ debemos dar una imagen absolutamente fidedigna de lo que realmente somos en este momento o por el contrario de lo que queremos ser en un futuro más o menos venidero?
Porque el tema de si debemos intentar parecer o intentar hacer lo que muy acertadamente se hace en hoteles de cierto caché no es ….banal. En absoluto: tras la decisión tomada viene otra pregunta, con otro dilema existencial: ¿de veras queremos cambiar el perfil de nuestros clientes habituales? Porque quizás los que teníamos hasta ahora no eran tan “chic” como para apreciar según qué detalles vanguardistas. De acuerdo. Quizás su perfil económico no sea tan alto. Sea. Pero también – y ello conviene no despreciarlo – su nivel de exigencia es uno muy determinado. Y se puedan perdonar ciertos desfases estructurales muy propios de las explotaciones hoteleras rurales. Quizás aprecian más otras cosas. Quizás quieren las amables gaitas en vez de Enya… y no lo sabemos. O quizás lo sabemos y no lo queremos ver. Puede que la migración de clientela a algunos les salga muy cara, por no decir carísima. Ojo pues con según qué conceptos publicitarios. ¿ Es eso una claudicación en toda regla a la mejora? No, en absoluto: pero la búsqueda de los sentidos y la modernez no debe pasar necesariamente por arrinconar definitivamente esas bellas melodías lugareñas, por seguir con el ejemplo musical. El empresario debe buscar un término medio donde él se sienta cómodo . Que lo que anuncia no sea una ficción, un espejo de lo que hay en realidad.
Éste es el primer punto que un propietario hotelero debe resolver antes de planificar nada: su segmento de cliente. Su “target”. Lo que le dará de comer, en definitiva. Sí podemos ir variando de sector, de cliente. Cierto, pero atención con las expectativas que creamos: pueden ser contraproducentes. Se puede caer en lo que los anglosajones llaman “gap expectation”, y aviso que de un agujero (“gap”, en inglés ) no es fácil salir. Quien escribe estas líneas lo ha sufrido , y les aseguro que no es una experiencia agradable. Tan sólo el haber encontrado una idea genial por parte de Fernando Gallardo me podrá ayudar a salir del pozo. Pero no todo el mundo tiene pozas centenarias de roca viva donde proyectar un spa oleico y sensorial. Por tanto nuestro deber es dejar de ser banales, cierto. Pero con tiento. Con un estudio de mercado real. Sin engañarse. No vaya a resultar después que tras la búsqueda de la excelencia el desengaño sea mayúsculo.
Eso es lo que me preocupa: la deriva bienintencionada que algunos hoteleros rurales españoles puedan dan a sus establecimientos. Y – repito – me preocupa por experiencia . Porque el pastel del turismo rural se está acabando desde hace ya algún tiempo. Los políticos parecen no darse cuenta, y siguen dando permisos a tutiplén, con perdón a la expresión. Es una actitud no irresponsable pero sí bastante poco profesional. En ello coincido tanto con el señor Gallardo como con la consultora Inmaculada Ranera, de Christie+Co : no se puede seguir jugando con las ilusiones de la gente, su dinero y su patrimonio. Muchos de estos negocios “boutique” están cimentados en hipotecas familiares que desde un punto de vista puramente empresarial nunca o muy difícilmente se aconsejarían o darían. Pero en un contexto de explotación familiar sí se otorgan, ya que normalmente la actualización de la finca conlleva una revalorización del patrimonio. O eso piensa el banco, muy cuco él.
Pero dicha revalorización se puede quedar en nada o poco si después de nuestro permiso se otorgan muchos más en la misma área geográfica. Nuestro patrimonio quedará automáticamente devaluado si tenemos que luchar contra un número desproporcionado de empresarios que ofertan el mismo producto. Les explicaré el caso de Baleares, para que los colegas peninsulares se hagan una idea de lo que digo: en 1997 se tramitaba el expediente AG-29, cuya licencia definitiva se aprobó en el año 2000. Hoy en día se está tramitando el AG-400 y pico.

Dejando de lado la inseguridad jurídica que representa trabajar dos años en precario, lo que quería exponer es la pérdida de valor de las fincas de agroturismo u hoteles rurales establecidos hace diez años en Baleares. Inversiones millonarias ( aquí el turismo rural no se plantea como en Francia o Italia y muchas “cases de pagés” de Cataluña ) que de un año para otro hemos visto incrementado en 25, a veces en 30 establecimientos anuales nuestra competencia. Y quien dice Illes Balears dice Catalunya o Andalucía, Asturias o Euskadi. El fenómeno se da en casi toda España . ¿ Se deben pues cerrar las generosas subvenciones al turismo rural? Pues probablemente haya que ir tomando alguna determinación en ese sentido en más de una Comunidad Autónoma. Lo que pasa es que eso son votos perdidos, y a ver quién le pone el cascabel al gato. O puertas al campo, y nunca mejor dicho.
La elección es clara: o diversificarse - y diferenciarse de esa ingente y desproporcionada masa de agroturismos y hoteles rurales -, o morir. ¿ Invertir otra vez? Pues sí, no hay otra. ¿En época de recesión? No va a durar siempre, en eso también coincido con Gallardo. ¿En qué debemos invertir? Aquí debemos utilizar la cabeza, no el corazón. No debemos dejarnos llevar por nuestro instinto y experiencia para dar por buenos según qué principios descartando otros que puede que a nivel de marketing no sean tan resultones pero sí crematísticamente rentables.

Cuidado pues con los experimentos con gaseosa. No somos grandes cadenas hoteleras que tienen un hotel para probar cosas. Estamos rediseñando nuestra estrategia para salir de un momento difícil. Muy difícil. Puede que dejarnos asesorar sea una buena elección: ven más cuatro ojos que dos. A pesar de que lo podamos juzgar un gasto inoportuno, un consultor que nos dé ideas y comercialización diferente a los demás no será mal negocio.
Antes de escribir este artículo, he visitado webs de hoteles de reconocidos empresarios hoteleros peninsulares, en teoría la “crème de la crème” del movimiento hotelero rural español. Mi conclusión es unívoca: hace falta ponerse en manos de especialistas. O lo que es lo mismo, en manos de webmasters que optimicen esas webs . Rediseñarlas en diversos idiomas con tecnología “flash” – la apta para ser reconocibles en Google y otros metabuscadores – sería, en la mayoría de los casos, una acción a desarrollar que muy probablemente nos traiga clientes que no nos esperamos. Da igual que en el mercado peninsular los ingleses brillen por su ausencia: los motores de búsqueda están programados en inglés. Si la página del hotelito lo está, el negocio estará mucho mejor posicionado. Es tan sólo un apunte de lo que una persona ajena al negocio rural pero especializada en marketing aplicado al turismo podría aportar a todos los establecimientos en la búsqueda de la excelencia. Y no es nada más y nada menos que saber comercializar el producto. ¿ De qué sirve tocar el cielo en casa si no se sabe allende de nuestra puerta?
Pues eso, a trabajar duro. Pero con cabeza. Midiendo cada paso. Cada inversión. Y optimizando mejor que la competencia la comercialización . ahí radicará el secreto para salir de la crisis. O mejor dicho, para que a nosotros no nos toque en demasía.
Muchas gracias.

Bernat Pere Joan Jofre i Bonet
http://bernatjofreibonet.blogspot.com/
http://thepoliticalsystem.blogspot.com/

FITUR o una necesaria reubicación de concepto

Hace escasos minutos que acabo de salir de FITUR’09 , una edición de la feria de turismo que no pasará a la historia por los frutos comerciales que hayan salido de ella. Afirmar que puede que una de las cosas más potentes que se hayan desprendido de FITUR’09 ha sido, sin lugar a dudas, la creación de las bases del Grupo Inversor para el Hotel de los Sentidos en Valparaíso no es una afirmación interesada o gratuita. Al mismo tiempo que la concretación técnica de un spa en una centenaria almazara mallorquina. Pero poca cosa más… Porque de todo lo otro acontecido, demasiadas lágrimas derramadas por hoteleros convertidos en plañideras y planes de expansión congelados por el cambio de hábitos del ciudadano ante la crisis económica que estamos viviendo. Off the record, la comidilla eran los hoteles emblemáticos de más de una cadena nacional que ya han sido puestos en el mercado y su imposible valoración por parte de los dueños ante las auditoras que los tendrán que vender a posibles inversores. Es decir, de lo que se desprende de FITUR’09 es que aún hay quien quiere superar la crisis intentando obtener la cuadratura del círculo...
Ya fue un toque de atención que diversos “grandes” no se apuntaran al evento. Tampoco era imprecindible: Expedia, el gigante de Internet, nunca ha estado presente en FITUR. Otra cosa es que sus directivos sí estuvieran en Madrid los días de feria turística,sin gastarse el dinero en una presencia más que dudosa si hablamos en términos de rentabilidad. En cambio los operadores y cadenas hoteleras españolas tradicionales sí que solían desplegar todos sus encantos en la cita madrileña. El efecto fallas cundía en ellos, y se rivalizaba en ser el más espectacular en el montaje, el más colosal y el que más llamara la atención. Pero lo que ha sido realmente la piedra de toque definitiva que han hecho encenderse las luces de alarma ha sido el relativamente pobre aspecto que ofrecía el recinto ferial estos días. Se puede decir que la feria ha durado un día y medio, el tiempo que hay del miércoles al mediodía al jueves por la tarde. Un síntoma de que la crisis aprieta es que muchas empresas dejaron el material en el “stand”el mismo jueves por la noche - cuando presuntamente ya habían cerrado los tratos o los contactos – y el grueso de la expedición volvieron a sus respectivas sedes, ahorrándose una o dos noches de hotel ….Tan sólo unas azafatas de cortesía cubrían el expediente. Cuando las había.
Otro síntoma de agotamiento se pudo percibir en el momento que se comprobó que las empresas y estados tan sólo se llevaban a FITUR’09 profesionales receptivos. Nada de “outcoming”. Antes un hotelero podía ir a Madrid a ver operadores extranjeros que le pudieran reportar clientes a su hotel. Era todo un clásico ver a los hoteleros mallorquines cargados de folletos y tarjetas de presentación partir hacia FITUR: dejaban una parte de los “flyers” en el mostrador de IBATUR y con las tarjetas y el resto de folletos empezaban una labor de campo encomiable. El famoso tarjeteo. Muchos contratos fructificaban después de la cita madrileña. Esta edición dicha operación no ha sido posible: en los pabellones tan sólo había “incomers”. No se han desplazado “outcomers”, emisores. Y el hecho ha sido muy generalizado. Efectivamente, hay recortes drásticos de gastos.


Ciertamente la gran protagonista del certamen ha sido la crisis. Para mal…pero puede que también para bien. Me explico. No es normal que un certamen como la Feria Internacional de Turismo de Madrid tenga no casi el mismo formato que cuando se creó, hace ya casi tres decenios, cuando se celebraba en la Casa de Campo madrileña.Pero sí uno muy parecido al que empezó a ofertarse desde 1992 , año del traslado al recinto ferial del Campo de las Naciones . Si revisamos los avances hechos por IFEMA en torno a los servicios que ofrece a los expositores turísticos, encontraremos algunos avances, cierto. Pero que no se corresponden en ninguna manera con el precio pagado ni cada vez más con el resultado obtenido por estar en los pabellones. Y detalles hacia el empresario, pocos, la verdad. Por poner dos ejemplos sangrantes Internet no es gratis para quien ha pagado una buena suma por estar allí y no hay plaza de aparcamiento de cortesía para el expositor o reducción de tarifas para los trabajadores acreditados de los “stands”. Los descuentos del “passport” son ciertamente tenidos en cuenta. Pero no basta con intentar contentar durante tres días a los expositores y punto. Un punto de exposición se construye como término medio en unos tres días, más los dos que llevará de deconstrucción. Esto hace un promedio de diez días por punto. Para todas estas operaciones – montaje, mantenimiento y desmontaje – necesitan un número de horas muy alto de personal. Este año ha habido expositores que han tenido que pagar las plazas de aparcamiento como gasto extra porque IFEMA no se prestó a rebajarles dicha estancia. Es tan sólo un detalle de cómo se podría abaratar el coste de producción de punto de exposición.
Por tanto lo primero que debería hacer IFEMA es reformular el formato en que se desarrolla la feria. No es lo mismo un bussiness center en periodos expansivos que en recesivos. Empezando por la propia duración del acontecimiento: quizás dos días para profesionales ya bastarían. No es demasiado lógico tener que pagar azafatas y camareros/as durante al menos 3 , quien no paga los 5 por imagen. Lo segundo que se debería replantear IFEMA es la utilización de Internet. Su correcta utilización. Está muy bien tener un meeting point virtual para contactos si estás registrado. Pero IFEMA debería ir más allá: debería implantar VIRTUAL FITUR, o un espacio de semejante nombre que fuera una continuación virtual a lo largo del año del encuentro presencial. De paso se fidelizaría el expositor. Cosa que, teniendo los tiempos que corren, no estaría nada mal. Crear una Red IFEMA, donde los empresarios pudieren verse beneficiados de los conocimientos que da el estar registrado. No se trata de crear una red social al uso tipo Facebook – también podría ser una idea a analizar – sino de una red de contactos profesional. E-IFEMA, en definitiva. Si IFEMA no sube al carro de Internet de manera definitiva,puede ver como muchos expositores se planteen para qué sirve una feria de 3 días a nivel profesional si con el mismo gasto uno puede estar muy buen posicionado en la Red…O IFEMA se aprovecha de Internet, o FITUR puede acabar como la antaño poderosa SIMO.
Y si no, al tiempo.
bernatjofreibonet@yahoo.es

Ai de bufes....

No, no és la recreaciò de l' esfonsament de l' Atlàntida , sinò que és una bella instantània, la realitzada per Lorenzo Gutiérrez pel DM. Impressionant...

El dubte - raonat i compartit entre els qui avui érem a l' espigò - que em ve al cap és el següent: què hagués passat si no s' hagués construït la magna i cara obra de teka i formigó sobre la centenària pasarel·la del far andritxol? Doncs saber-ho, no ho sabrem mai. Però servidor intueix que sense res que arrossegar i fer pressió, l' aigua hagués botat per sobre l' escullera sense cap novetat.

Com ha fet sempre.

Ai de bufes!

bernatjofreibonet@yahoo.es

De facebooks, iphones i adolescéncies trencades

Miro divertit les cuites de la parella de psicòlegs parlant de l' ambient sexual del seus fills. Observo els vestits esguinçats de l' escandalitzada mare "progre" quan se n' enteren que el seu fill ha anat a una festa amb amics i s' han dedicat a fer felacions a les seves companyes de classe, quin escàndol....

Això em fa reflexionar no sobre el sexe a l' adolescéncia - cadascú ha viscut la seva - , sinó de la doble moral que molts pares fan servir amb els seus descendents. Molts no se'n recorden de la seva pròpia joventut, i estableixen una doble moral força paradoxal pels seus tenint en compte la seva época de "hippies" o rebels universitaris.

Que no parlem massa amb la nostra joventut és un fet. Estem més estona al facebook o connectats a internet pel mòbil que interessant-mos pel món que ens envolta. De fet el món de les xarxes socials és força fictici: et relaciones amb la mateixa gent, potser amb antics amics d' escola....però amistats, amistats, no en sols fer gaires. Pots refermar les existents, si vols. Però no és un lloc on fer-ne. I que la nostra canalla també està massa estona amb les seves pròpies ciber eines - Twitter, Myspace i, sobretot,Tuenti - tampoc ajuda a la relació paterno filial. No obstant, pitjor és Second Life, si ho analitzem bé: un món irreal on hom s' inventa un personatge, un avatar.

I oblidem els nostres, els que tenim més aprop. Des de la família fins als negocis: conec un professional del món del turisme que ha deixat tota promoció per agència tradicional i fa tota la seva propaganda per xarxes socials i Google, els autèntics amos de la Xarxa. Per tant ja no va a cap fira com a professional, sinó com a simple convidat. I s' estalvia tots els caríssims "stands" de FITUR o la WTM de Londres.

És tant bona aquesta ciber isolació? No exactament. Aquest empresari va amb el pas dels temps, cert. Però a la vegada es va tancant portes amb els seus possibles socis territorials, els qui trepitgen realment el carrer. I el progressiu divorci del territori no és massa bo per a qualsevol companyia. Ho saben molt bé a segons quines grans empreses del sector turístic balear...

Com els molts pares i mares que més pendents de la Blackberry, l' HTC o l' Iphone amb accés a Facebook, se n' adonen un bon dia que el seu fill ja utilitza preservatius i comença a volar sol. I és un drama.

bernatjofreibonet@yahoo.es

Un boicot desafortunat

Probablement clamaré en solitari. Del cert sé que em guanyaré incomprensió diversa. Pero trobo un error majúscul que un partit al govern o membres molt rellevants d' aquest donin suport al boicot a productes o patents provinents d' Israel.

Mirin, per l' experiència que un comença a tenir - 40 anys comença a ser un temps prudencial - en aquests tipus d' accions solen acabar pagant justos per pecadors. No sé si els pròcers de l' esquerra balear han pensat que justament els qui primer acaben pagant les conseqüéncies d' aquestes benintencionades accions són els membres de la classe treballadora israeliana. De veritat no sé si ho havien cavil·lat bé.

Fent un paralel·lisme no tant desafortunat com alguns voldrien, potser alguns se'n recordaran del boicot als productes catalans que impulsà la més rància dreta espanyola. Més d' un ciutadà català va perdre el seu lloc de feina per aquella feta. I moltes empreses del cava no han aconseguit recuperar-se encara del cop. Sé que no és el mateix. Sé que una cosa és un desafortunat atac i l' altra un texte legislatiu. Ho sé perfectament.

Però el que sí sé - i crec que molts dels qui promouen el boicot ignoren - és que a diverses empreses israelianes ja hi ha capital espanyol. Català, per més inri. I que un possible boicot a certes marques suposaria posar en perill centenars de llocs de feina de la classe treballadora catalana i espanyola.

Potser - tan sols potser - ens ho hauriem de pensar dues vegades, abans de signar segons què.

Moltes gràcies i Shalom, o dit d' una altra manera, que la Pau sia amb tots vosaltres. Amb els cristians, amb els jueus i amb els palestins.

bernatjofreibonet@yahoo.es

De nepotismes i mitjans de comunicació

A vegades llegir premsa internacional et fa pensar sobre idees i conceptes que a Espanya no es publiquen. Bé perqué no interessa – i aquí entraríem en un altre espinós terreny: el del poder de l’ informació, qui decideix el que llegim i perqué -, o bé perqué l’ editor creu que que la realitat espanyola és sociològicament diferent a la de la resta del món, argument aquest cada cop menys vàlid donada la creixent puixança d’ Internet i la globalització que comporta. Com per exemple aquest àcid retrat sobre la tendència al nepotisme a la política nord-americana que fa el fill de Saul Bellow a un magazine del grup que fundà son pare. És interessant pel que diu i, sobretot, per qui ho diu. Ara bé, posi vosté “Espanya” on posa “USA”, i traslladi certs noms de famílies nostrades on hi són els Kennedys o Bush de torn. I en comptes de les universitats de la Ivy League, les espanyoles ESADE, IESE , Deusto o la Pontificia de Comillas…No,si ho anam a pensar no som tan diferents. No obstant, els volia parlar d’ una altra cosa, i no és altra cosa que la del futur dels medis de comunicació en general. Que és força preocupant, si se’m permet.
Avui en dia la Xarxa ha actuat de catalitzador d’ un fenòmen que ja es coneix com els ciutadans sobreinformats – “infolics”,en anglés - aquells que per una raó o altra (professió, per hobby…) són consumidors compulsius d’ informació política. Abans el consum de notícies a escala massiva era patrimoni d’ uns pocs: polítics, periodistes, empresaris….Ara , gràcies a les edicions digitals dels grans mitjans aquest consum ha esdevingut més generalitzat, sobretot després de l’ instauració dels “feeds” via RSS al correu electrònic particular.
Certament no cal anar web a web, cercar continguts i perdre el temps, que sempre és escás. No: prèvia elecció de continguts, els media que vols t’ envíen els titulars a casa. La premsa a la carta, en diuen. Això, que és una auténtica revolució, comença a donar força maldecaps als comptables dels grans grups nacionals i internacionals. Es comencen a vendre menys diaris, i malgrat que a les planes web hi sol haver publicitat, els ingressos per aquesta no solen cobrir la disminució de guanys del diari en paper . Això ha donat lloc a diverses teories i debats dins les diferents escoles de negocis del Vell Continent. Des de les que relativitzen el fenòmen cibernètic - i molt especialment del “boom” Facebook i les xarxes socials – fins a aquells economistes i teòrics dels media que opinen que els diaris electrònics del s.XXI han d’ assemblar-se més a xarxes socials de continguts. La tendència majoritària dels grans mitjans va en aquesta direcció.
S’ han provat diverses receptes contra aquesta situació. Una va ser la del grup PRISA, que en un primer moment va fer de http://www.elpais.com/ una plana de pagament. Va ser un fracàs a nivel comercial. En canvi, http://www.elmundo.es/ ha adoptat des de sempre la línea del “gratis total”, com solen dir. Cap restricció. O http://www.lemonde.fr/ . És una opció, encara que els preus dels anuncis a la web són força cars. Amb els RSS gratuïts I sense restricció. Els diaris i grups anglosaxons opten per una comercialització electrónica mixta. Si bé ofereixen una edició electrónica , aquesta no és exactament la que el lector té a les seves mans. És força més reduïda. El New York Times, Financial Times o la mateixa Vanguardia Española opten per aquesta via: si hom vol els mateixos continguts per RSS que a l’ edició impresa, ha de pagar.
Són fòrmules, emperò, que no donen massa resultat a dia d’ avui. Estem llegint dia rere dia que els Expedients de Regulació d’ Ocupació comencen a planar sobre els grans grups espanyols. És la Xarxa el motiu? No, evidentment. La causa per la qual Zeta, PRISA, TELE5 o ABC o la propia Editora Prensa ibérica ( propietària de la capçalera del Diari de Mallorca , per cert) veuen el futur amb preocupació és la manca d’ inversions en publicitat. I sense publicitat no es poden executar el plans de negocis planejats anys enrere, en un contexte econòmic molt diferent a l’ actual. En premsa diu un vell axioma que un diari que no es ven no té publicitat. I - encara que ens pugui saber greu – els periodistes cobren dels anuncis més que de les vendes del periòdic en sí.
Vol dir això que la manca d’ anuncis i Internet està ofegant a poc a poc la premsa escrita? No, hi ha un tercer element, que molt probablement tingui tanta o més importancia que els dos anteriors, i és el de la naturalesa humana i la seva innata avidesa . Diversos grups són presoners ara dels seus somnis expansiónistes, somnis finançats gairebé totalment per entitats financeres. Sense tenir en compte possibles canvis de cicle econòmic i/o contingències polítiques o tecnològiques que poguessin afectar el valor del grup a comprar o les inversions a realitzar. Perqué no només de prensa i publicitat viuen els grups editorials espanyols. Si ens fixem en l’ anuari d’ activitats econòmiques de quaslevol d’ ells, ens podrem fixar que ja abracen activitats hoteleres, industrials – normalment en empreses de serveis i tecnològiques -, i….immobiliàries. Ara, amb el “crash” del ciment, algunes d’aquestes entitats són presoneres de certs crèdits, molt difícils de justificar davant els accionistes si van maldades, tal com és el cas.
Ens afecta això a casa nostra? Sí, i tant que sí. Tots els medis escrits presents a les Illes estàn venals. Encara que els seus rectors ho neguin.De fet, l’ operació de venda d’un dels principals medis de les Illes al Grupo Correo – Vocento – s’ ha aparcat discretament a l’ espera de temps millors. Els comptes de resultats dels periòdics que es vénen a les Illes no han deixat de baixar, i si les coses continuen igual en dos anys possiblement hi haurà una capçalera menys en circulació a les Illes.
I és que els somnis, a vegades, es paguen cars. Molt cars.

bernatjofreibonet@yahoo.es

¿Hacia dónde va España?

Mientras pasaba mis vacaciones en Barcelona estuve leyendo también puntualmente los “posts” que nos enviaba Fernando Gallardo publicados en el Foro de la Ruina. En su antepenúltimo escrito reflexionaba sobre el devenir del turismo español y la crisis. Sobre el cómo poder minimizar sus efectos, y sobre el futuro de muchos hoteles al ver el suyo seriamente comprometido, siempre según Gallardo. Sostenía el autor que España – mejor dicho, el mercado español – no está preparada para lo que se avecina. Probablemente, sea así. Que hay demasiados hoteles para los pocos clientes que se esperan los dos próximos años. Porque el ciclo económico que se avecina promete ser, desgraciadamente, más largo de lo que pensamos. Siempre desde la educación, me gustaría decir un par de detalles que creo necesario apuntar.
En primer lugar, vayamos a ser francos y sinceros: si algún efecto benévolo va a tener esta crisis va a ser la desintoxicación de según qué empresarios de nuestra profesión. Puede sonar muy duro, cierto. Hasta pedante y en cierta manera ofensivo teniendo en cuenta que servidor también es hotelero. Pero es que uno se había preguntado muchas veces cómo se podían abrir 5,6,8 o hasta diez hoteles nuevos al año sin pestañear. Y esto ha sido el pan nuestro de cada día para según quien. Se puede abrir una decena de hoteles a vez un año, siguiendo muy bien los criterios de selección de destinación y “target” clientelar. Pero no diez seguidos, sin una concatenación de ciudades y destinaciones lógica – cuánta falta haría un licenciado en Geografía e Historia en cada cadena hotelera – y una disparidad de criterios en la selección del cliente que ha hecho sonrojar a más de uno . Después la cotizaciones en Bolsa son las que son, - ninguna hotelera cotiza en el selectivo IBEX 35 -y nos sorprendemos si suenan ruidos de ERE's.
Pues bien, a mí no me sorprende: ha habido en España durante una década lo que Jesús Castillo Oli definió como la cultura del hágase usted millonario en un día. No podía ser que una persona se presentara con un proyecto de hotel bajo el brazo en cualquier banco español y con un aval personal se convirtiera en hotelero sin haber tenido ningún lazo ni relación con el sector anteriormente. Ahora, trabajadores inocentes va a pagar el desaguisado, como casi siempre. La irresponsabilidad de las entidades bancarias ha sido palmaria. Ahora bien, también es cierto que no todos los créditos han ido a parar a irresponsables aprendices: algunas entidades de crédito internacionales se deben estar arrepintiendo de haber hecho caso a según qué planes de expansión de cadenas hoteleras mallorquinas y españolas, alguna de ellas al borde del colapso pese a las apariencias. Y es que no siempre sale el sol , aunque queramos. Y a buen entendedor, pocas palabras.
Desaparecerán o sufrirán los que deben. Nada más. No los que fueron paso a paso. O prudentemente. Es decir: creo que si un hotel ya ha sido amortizado en una gran parte de su capital, no pasará grandes apuros. Ahora bien, todo aquel proyecto que hubiera sido financiado en su día al 80% e incluso al 90% - de esos hay muchos - y aún esté en sus primeros años de vida, lo pasará francamente mal. Desgraciadamente hay bastantes ejemplos de crecimiento que podríamos considerara poco rigurosos. Sin dar nombres, podría citar el de una conocida cadena hotelera española. Fiando la producción de su buque estrella – un complejo vacacional de Isla Margarita: le reporta el 12% de su facturación hotelera – iban proyectando y ejecutando hasta ahora sus otros establecimientos, bien en España, bien en Europa. El problema puede venir el día que el españolito o europeo deje de ir a Venezuela, y cuidado que dicho fenómeno – la reducción de los viajes al Caribe por los europeos- no empiece a ocurrir este año. Entonces…¿cómo va a pagar a su reputado pero discutido “chef” mediático? Es tan sólo un ejemplo. Hay más, se lo aseguro.
Pero hay otra problemática que ha facilitado la proliferación de establecimientos hoteleros, y ha sido la avidez tributaria de las administraciones locales, así como el poco caso hecho a los “brokers” del sector ( Christie+Co ya dice algo de ello en su último informe anual ) por parte de los promotores. Tal es así que llegan a aparecer casos como – y vuelvo a mi ciudad natal – el barcelonés, donde en el último bienio 2008-2009 se han inaugurado o están en construcción la nada despreciable cifra de 22 proyectos hoteleros. Todo en la misma ciudad, todo en unos 24 meses. 30 a lo sumo. Lo cual nos lleva a reflexionar, como mínimo a mí.

En primer lugar, pienso en el modelo de ciudad que quiere para sus ciudadanos el consistorio de la Ciudad Condal. ¿Vamos hacia la Venecia del Oeste del Mediterráneo, hacia la Amsterdam del Sur de Europa? ¿Quiere el barcelonés de a pie sufrir lo que el florentino está ya padeciendo en sus carnes? Eso no es lo que parece pero sí a lo que se va, por lo que pude comprobar. Entiendo que las licencias de obra de un hotel son golosas, y más en el contexto actual, pero deben ser muy conscientes los regidores de toda España que un exceso de oferta hotelera devalúa el valor – y por consiguiente la cuenta de resultados – de los ya existentes. ¿ Quiere eso decir que se deben acotar las ciudades a un cierto número de establecimientos? Tampoco es eso, pero sí se deberían delimitar las zonas. No tiene ningún sentido que Nova Bocana de Barcelona esté destinando 180 millones o más a su hotel Vela pensando que serán unos privilegiados – a día de hoy, lo van a ser – y pasado mañana otros grupos construyan dos o tres edificios de iguales dimensiones a su vera, creando un nuevo Torremolinos en primera línea de mar barcelonesa. Hotel que ha sido financiado en su casi totalidad por el Banco de Sabadell, Caixa Catalunya y el ICO, por cierto. Por no hablar de la súbita – y a mi juicio peligrosa para el turista, yo no me alojaría allí – proliferación de hoteles en el Barrio Gótico y alrededores.
Éste y no la crisis, es a mi modo de ver el verdadero peligro que se enfrenta no ya Barcelona , sino España. Y es que vamos a una balearización de sus principales capitales. El todo por el turista, el todo vale, el “passe partout”, que dirían los franceses. Y ése es un problema que se debería evitar en la medida de lo posible y en todo el ámbito español. Porque no es un problema estrictamente catalán: Madrid, Sevilla, Valencia, Zaragoza y – ojo al dato, la sociedad civil vasca ya ha empezado a quejarse – Bilbao. No es la cantidad en sí – cabrían más establecimientos, si su financiación fuere correcta y prudente – sino su ubicación y las consecuencias que está conllevando al ciudadano. Porque pasear por las Ramblas de Barcelona ,el Paseo de Gràcia o calles adyacentes es hacerlo por una inacabable línea imaginaria de obras que empieza en el mar y acaba en la Diagonal. Obras hoteleras, por supuesto.
La primera pregunta que debe subyacer es la siguiente: ¿ha habido planificación? Cuando paseamos por la Castellana o Gran Vía madrileñas y vemos lo que empieza a producirse, llegamos a la conclusión de que estamos creando dos urbes claramente diferenciadas: la del turista y la del ciudadano. ¿Es bueno para las ciudades españolas que vayamos a dicho modelo? Eso es lo que empieza a preguntarse el zaragozano cuando ve el Manhattan del Ebro surgido tras la Expo (¿se llena?), el valenciano cuando mira el Paseo de la Alameda hasta llegar a la Ciutat de les Ciències o el sevillano cuando observa la cantidad de hotelitos que están surgiendo como setas en el casco antiguo, en un proceso parejo al barcelonés.
Por tanto , dicho debate debería ser abordado creo que muy seriamente en un Foro presencial - aprovechando un congreso tipo FITUR o creando uno “ad hoc” – con especialistas venidos de fuera, regidores políticos (con preferencia alcaldes ), promotores inmobiliarios , hoteleros en activo, sociológos….Y hablar del modelo turístico español. En profundidad. Hacia dónde va realmente. Qué sentido tiene trasladar el modelo de crecimiento hotelero mediterráneo intensivo a todo el país. Y sobre todo, sus alternativas. Un plan de futuro no ya para el sector, sino para el estado. Porque – sin pecar de inmodestia – hoy por hoy, la industria hotelera es, tras el batacazo del ladrillo y la automoción, la industria más sana de la nación.

Por ello valdría la pena organizar el evento: nos jugamos mucho. Quizás demasiado.

bernatjofreibonet@yahoo.es

I Lord Southgate parlà

Ja fa alguns dies Lord Anthony Giddens (baró de Southgate), va venir a Mallorca convidat pel Consell Insular de l' illa, per tal de donar una conferència sobre les relacions internacionals al contexte económic actual, i més exactament al paper que pot tenir Europa com a frontissa entre dos mons tant distants i a la vegada cada cop més connectats com els Estats Units d' Amèrica del Nord i la Xina.
L' acte, presentat per Francina Armengol i Socías, (Presidenta del Consell Insular de Mallorca) s'enmarcava dins el cicle de conferències “Més Opinió, més Democràcia”, i es desenvolupà al Centre de Cultura de "sa Nostra", al carrer Concepció de Ciutat de Mallorca.

La Presidenta Armengol presentà el sociòleg Anthony Giddens com un pensador que ha obligat a l’ Esquerra a resituar-se. En certa manera , segons Armengol, Gidden obliga al debat intern de la socialdemocràcia, fent-nos caminar el que alguns anomenen “el viatge al Centre”. Armengol demostra els seu escepticisme sobre si només l’ Esquerra ha estat víctima de la crisi económica i es pregunta si també ho ha estat de les pràctiques – males praxis – del socialisme no democràtic. Planteja en veu alta el que pot preguntar-se el ciutadà del carrer quan veu que l’ Estat corre en l’ ajut de gent i institucions que s’ han distingit pel seu poc apreci a l’ Estat. El que potser no sap l’ inquera és que el principal arquitecte de dita operació és la persona que està presentant, amic íntim de Gordon Brown – persona a la qual va conéixer quan aquest era el rector de l’ universitat d’ Edimburg – i a través del qual Giddens va contactar amb Toni Blair, aleshores jove líder de l’ oposició laborista al Gabinet Major. Per acabar, Francina Armengol mostrà la seva esperança en que Europa hauria de ser un element garantista entre els dos grans poders económics que s’ albiren, és a dir la Xina i els Estats Units d’ Amèrica del Nord.

Anthony Giddens dissertà sobre cinc eixos:

a/ la política de crisi global, entenent “global “ quan parlem de tot el món, amb una acurada anàlisi de la situació econòmica actual.

Segons el londinenc, es donen tres crisis en una, que molt probablement estiguin interconnectades entre elles. Es refereix a la crisi Financera, la crisi Estructural i/o Energética i la crisi Climàtica.
Sobre la financera apunta la possibilitat que aquesta no será una crisi cíclica com la del 1989, sinó que apunta a una crisi de transició entre una era i una altra, fent esment a l’ Estat, per a que aquest tingui un altre paper en el futur. Ens digué que la nova Era dependrà bàsicament del sector privat, i veta la tornada de John Maynard Keynes i la seva teoria económica com a guia del futur.
De la Crisi estructural i energética comentà que és una crisi coneguda, ja que és la crisi del petroli i els seus derivats. Segons Giddens, les autoritats veuen que el zènit de reserves petrolieres s’ assolirà entre els anys 2013 i 2020. Ell pronosticà el 2013, i per tant els preus tornaràn a pujar fins superar els 145$/barril, i aquest cop per sempre. Per tant la crisi és aquí, car depenem massa del petroli, I aparentment els països no fan massa cosa en solucionar el problema energétic.
Sobre la Crisi Climàtica poguérem sentir coses molt interessants. De fet ell l’ anomena “the big one”, la gran crisi. És la que més l’ amoïna, el preocupa. Comentà que acaba d’ escriure un llibre sobre la velocitat del “Global Warming”. I té indicis de que el clima pot començar a canviar molt més radicalment del que ens pensem. Va ser en to un tant apocalíptic, però potser necessari: no som conscients, conclogué, dels canvis que poden produïr-se. Fa fer referencia a la Mallorca de fa 30 anys i a la d’ ara per exemplificar dit canvi.

b/ la situació en que es troba Europa dins un contexte de crisi

En aquest contexte de crisi, pot ser el moment de l’ UE? Giddens es va mostrar no euroescéptic – ell és anglés però partidari d’ Europa – sinó preocupat pel rumb que està adquirint l’ UE com a institució. Data el moment d’ “impasse” europeu al voltant de 1989, amb la caiguda de l’ extinta URSS. Fins aleshores l’ Unió tenia clar el seu paper transnacional. A partir d’ aquí, ja no tant: ja s’ assembla més a una ONU europea, a un organisme internacional que sembla no tingui força per influïr en els seus Estats membres, de tants que són. Detalla els dilemes que hauria d’ afrontar l’ UE en 5. Són aquests:
- L’ UE, era un organisme transnacional fins el 1989. Després de la caiguda del mur, la Comissió va decidir començar a agregar països de l’ Est sense tenir en compte les seves problemàtiques. Ara, amb 27 països membres, l’UE ha de decidir què és el que vol ser: si un organisme tipus ONU, on es reuneixin els seus associats per parlar de coses i no fer-ne massa cas o bé tornar als orígens de l’ objectiu inicial, el de la transnacionalitat del Club de Roma.
- És Europa un principi o una Comunitat? Bé, Giddens aquí és contundent: Europa ha de ser, per sobre de tot, una Comunitat. Si vol que el seu pes internacional valgui alguna cosa. A nivel económic i polític.
- Europa ha d’ escollir – i solucionar – els petits problemes que té de Legitimitat i Democràcia. En quan a les institucions europees: Europarlament, Comissió. No obstant pensa que a nivel democràtic Europa és una institució forta.
- L’ altre dilema que ha de solucionar Europa és el de la seva importancia a nivel mundial. És una potencia, sí. Però no un motor. Hi això els europeus ho hauríem de solucionar mitjançant polítiques comunes. Ara hi ha crisi. Giddens no dubtà pas que qui traurà el món de la situación actual no será Europa, sinó els EE.UU. Per la seva política unitària, malgrat ser més febles que els europeus en el seu conjunt.
- El darrer dilema va versar sobre la naturalesa de l’ UE en sí. Els europeus vàrem creure que la resta de continents ens copiarien, i hi haguessin una munió d’ unions continentals al món. No ha estat així. El model no es pot exportar, ja no som avantguardistes. Europa ha de clarificar el seu model.

c/ el problema que es podria donar entre Europa, la Xina i els EE.UU.

Sobre la situació entre Xina, Europa i els EE.UU Giddens denuncià problemes estrucurals dels gegant asiàtic. Deixant de banda els temes financers, els xinesos no creen. I això és un hándicap molt important per un país que vol sortir el més airós posible d’ una crisi d’ espectre mundial com aquesta. Si les patents de fora deixen d’ anar a Xina, els dirigents del país tindràn un seriós problema.De fet ja el tenen ara.
Als USA la situació és diferent, malgrat sortir des d’ un punt de partida pitjor si ho mirem des d’ un punt de vista de creixement percentual. Als EE.UU, surten de la potser pitjor presidéncia en molts d’ anys, i tot el que pugui venir ara ha de ser, a la força, millor. El que passa és que Obama té masses fronts a la vegada, el pitjor dels quals és que l’ “american way of life” és mort. No és sostenible, i d’ això el nou president se n’ ha adonat. El model està distorsionat: el paradigma de que a més força militar ergo més poder mundial ha resultat fals. En un món tant globalitzat com el nostre ja no és així.
Què pot fer Europa en aquest contexte, entre Xina i EE.UU? A Giddens li agradaria que Europa jugàs un paper capdavanter en alguna cosa. Però per això exigeix lideratge. I demana el sí total i ferm al Tractat de Lisboa. Segons Giddens, Lisboa durà lideratge europeu, ja que si volem lideratge, hem de desenvolupar les institucions europees tal com diu el Tractat. Europa ha de ser una Comunitat real i no virtual. Les fronteres de l’ UE han de ser precises, i no ens podem anar expandint “sine die”. Això comporta problemes, com el d’ Ucraïna o Turquia,especialment la primera. Endemés, Europa té un problema de màrqueting. No es sap vendre el producte al ciutadà. No se li explica.

d/ la lluita contra el “global warming” o encalentiment de l’ atmosfera. El canvi climàtic i el canvi d’ era que això hauria de suposar. Les seves vindicacions económiques.

Giddens començà el seu darrer punt amb una pregunta retòrica: podem acumular les tres crisis en una de sola? I acceptà la resposta que potser sí. Però a partir d’ aquest moment s’ endinsà en una teoria segons la qual el model social europeu en sortirà reforçat, de les tres crisis. Sempre i quan demostrin els europeus tenir un sistema flexible als aconteixements. Per tant, els països que estiguin més a prop dels requisits de Lisboa serán els que estarán més ben situats per a sortir abans de la crisis.
Com a segon apartat, conclogué que ja no som països fabrils. Ens hem tornat en països tecnològics i de serveis, la manufactura i sobretot l’ agricultura han passat a una altra era a Europa.
El tercer subapartat va versar sobre la preparació del món per a viure sense petroli. Hem d’ aprofitar – va dir – les coordenades d’ innovació tecnológica per a renovar les energies. Ens hi va el futur, conclogué. Instà els governs a primar tota innovació tecnológica en clau de renovació energética.
El tercer subapartat anava dedicat a la situación de “crash” bursari actual. Giddens demanava estimular la demanda, mitjançant l’ injecció de líquid.Per tant els tipus d’ interessos haurien de ser baixos.
El quart subapartat va estar dedicat a l’ era postpetroli: segons Giddens, ja ha arribat. Si invertim en tecnologies renovables, en medi ambient, si involucrem a les capes més baixes de la población en la lluita contra el canvi climàtic, tindrem molt guanyat. Giddens va fer especial esment en una qüestió: nosaltres mateixos som els nostres pitjors enemics. Per tant, tothom s’ ha d’ involucrar en el canvi de “xip”, i convercer-nos que l’ oportunitat de riquesa està avui per avui en les renovables, car és la transformació de la societat.

Ja a mode de conclusió, Giddens va demanar que l’ UE es posi al capdavant de totes aquestes transformacions- el President del Partit Socialista Europeu,Paul Nyrup Rasmussen, assistia també a la conferència – conjuntament amb els EE.UU. Conclogué esperançat la seva intervenció fent dues reflexions finals:
- Podem aprofitar les crisis per tenir una reacció positiva
- L’ UE ha d’ esmerçar gran part dels seus futurs esforços en donar respostes addients als problemes que el Vell Continent es trobarà d’ aquí a quatre dies.

En definitiva, una conferència molt interessant, amb un missatge inquitetant però a la vegada engrescador.

De banalitzacions i "mermes" del Merma

La banalització de l' art.

Veig a a la televisió de Catalunya un reportatge sobre la possible comercialització de l' art i la cultura per a convertir-lo en un fet econòmic i, sobretot turístic. No mirem la cultura com art, ens venia a dir el sociòleg francés a qui s' interpel·lava al noticiari, sinó com a refugi en temps de crisi. L' home és un animal que cerca solucions en el passat, i vol fer una tornada a ell. Encara que sigui un retorn breu. Un exemple: al museu del Louvre es comptabilitzen en 15-20 segons el temps que passa un turista tipus devant una obra mestra que pugui estar al seu fons , a la seva pinatoteca.

Això és ben cert: som viatger de museus. Ho reconec. I sigui a Florència, París , Londres o Atenes la seqüéncia ha estat quasi sempre la mateixa al llarg dels meus periples: estar admirant una obra d' art, suportar la repentina arribada de desenes de turistes que anaven a veure una o dues pintures de les desenes que hi solen haver a les sales d' exposició de qualsevol museu i veure la seva partida un minut - potser dos - després de l'irrupció a la fins aleshores tranquila estança.

De fet, és una minoria la que ens quedem a admirar com hauria de ser una pintura, escultura o el que hagi estat creat per l' home. El poc temps que normalment dedicam a viatjar, els TT.OO. que imposen als orientals "l' avui és dimarts, això és París, demà dimecres serà Roma", la en definitiva poca atenció que secularment s' ha donat a les escoles a l' Història de l' Art durant  l' educació primària...Tot fa un "melt-in-pot" que cada dia més fa reflexionar més els principals responsables museogràfics mundials sobre quin model museístic s' ha de seguir, si el que s' ha vingut implantant fins avui en dia, amb grans sales plenes de quadres i obres ordenades per un rigorós ordre cronològic o si pel contrari s' ha de donar pas al "show" turístic, posant les obres principals al rebedor de l' edifici i a sales especials i reservant les altres propietats del museu per a un públic més erudit, més entés.

Aquest és el debat a nivell internacional. Mentrestant aquí cremem les obres d' art al carrer, amb fogueres finançades pel poder públic i amb excuses tant puerils i peregrines com les de que Miró hagués volgut aquest final pel  Merma. Donat que el personatge ja havia comés la seva funció - segueixen les mateixes fonts - el seu destí més natural és la foguera. Excel·lent. Sublim. Inapelable raonament. Miró va tenir molt de temps per cremar els seus ninots, i,si no ho va fer en vida, per què ho hem de fer nosaltres en el seu lloc ? Potser per dissimular un programa d' actes de 25é aniversari de la seva mort un tant curt? Potser per això.

Mentrestant, ja n' hem fet caliu, del Merma. Amb un argument  un tant pueril i - si em permeten, i que ningú s' enfadi - provincià. Que se sàpiga, els museus públics no van sobrats de "Mirós"com per tirar una obra mironiana a la foguera. Per aquest preu - i seguint el raonament de l' utilitat de les coses i el seu ardent destí - podriem calar foc al Lluís Sitjar per Sant Sebastià de l' any qui ve . Així el ciutadans tendrien una bona i gran torradora pels seus botifarrons. Total, ja no s' hi juga a futbol. 

bernatjofreibonet@yahoo.es

De facebooks, deutes externs i dubtes tràgics

Bon dia, començo el meu resum de premsa no ja parlant de la victoria del F.C. Barcelona sobre el Reial Madrid per 2 gols a 0, sinó en coses més serioses, com l’ escàndol que està sacsejant tot el món polític i financer: el cas Madoff. Llegeixo al Times que els bancs anglesos en són especialment afectats , entre ells el Royal Bank of Scotland, recentment nacionalitzat pel Gabinet Brown. El rotatiu anglés també es fa ressó de les pérdues del Banc Santander i també del francés BNP Paribas, aquestes molt més ben recollides a “Le Monde” . De fet el diari de París analitza de manera pormenoritzada els efectes internacionals del frau. També l’ article del Financial Times és ben clar en aquest aspecte,el de la ruïna global: des del banc japonés Nomura fins finalment l’ espanyol BBVA – si bé en aquest cas en operacions del banc i no dels clients – han quedat atrapats. A l’ igual que gran part de la comunitat jueva de Nova Anglaterra i Florida. L’ editorial del “salmó” – nom amb que es coneix popularment el FT – no deixa lloc a qualsevol dubte: Madoff és, es miri per on es miri, un exemple de bojeria.
Sense deixar les bojeries m’ alegra que encara hi hagi gent amb dos dits de seny, i que dimecres dia disset de desembre fos inscrit al llibre d’ Actes del Parlament Europeu com aquella jornada en que ses senyories varen justificar plenament el seu sou: gràcies a elles la proposta de la Comissió Europea de la jornada laboral de les seixanta cinc hores ha quedat en l’ oblit. Per ara. Llegeixo al “newsletter” del Parlament Europeu que en la mateixa sessió s’ han aprovat temes “a priori” molt interessants tal com els Pressupostos Generals de l’UE pel 2009 o l’adopció de Garanties de depòsits bancaris en cas de crisi .
No em resisteixo a entrar en Política Nacional sense abans recomanar-vos un parell d’ articles que han sortit aquests darrers dies a la premsa espanyola i europea. Començant pel quasi sempre lúcid José Ignacio Torreblanca en el seu article “Los lemmings y Europa”, aparegut a “El País” el dilluns. Brillant i àcid, Torreblanca dissecciona l’ actual moment de construcció europea des del pessimisme calculat, o des d’ un realisme criticista, com es vulgui. Dimecres els diaris europeus es feien ressó de la baixada dels tipus d’ interés de la Fed. Cosa que per cert va desembocar en una eufòria momentània als mercats nord-americans a la sessió de dimarts, , i una baixada generalitzada del valor del dólar enfront l’ euro i el yen, com molt bé se’ n fa ressó el Financial Times.Pel seu interés us recomano dos articles, el d’ Ángel Ubide – aparegut a “El País”, brillant i analític – i el del treball infogràfic de “Le Monde” per ajudar a entendre aquesta decisió que ben segur ens afectarà en el futur als europeus.I és que el déficit comercial nord-americà comença a ser asfixiant. Crisi que afecta a tots els països, ara ja sense excepció: en un dur editorial, “Le Temps” de Ginebra demana al govern helvètic un pla coherent, ara que ja s’ ha comprovat que Suïssa entrarà en recessió aquest darrer trimestre. Pla que no sé si s’ està aplicant al Regne Unit: dimecres els anglesos es despertaven amb la notícia de que el seu “pound” havia marcat un altre mínim històric amb l’ euro . Penso en els milers de treballadors anglesos que venien a Mallorca i a la Costa Brava no pel seu sou sinó per la fortalesa de la seva divisa enfront la nostra.Què faràn enguany, un 50% més pobres que l’ any passat? Tornaràn?
No puc deixar de comentar els escrits que sobre Grècia i els seus darrers aldarulls han fet Miguel Ángel Bastéiner i Blanca Vilà. Especialment revelador el de la catalana, o amb un coneixement de causa fora de tot dubte – és professora visitant de les universitats de Panteios (Atenes) i Macedònia (Tessalònica) – ens assenyala que el mal de Grècia no són quatre joves que protesten contra Bolonya i l’ Espai d’ Estudis Europeu. No, el mal de Grècia és estructural. Una dada: dues famílies – Karamanlis i Papandreu - s’ han repartit en poder al país hel·lénic durant els darrers 30 anys. En plena democràcia. Tan sols aquest fet ja ens hauria de fer pensar als espanyols que la nostra democracia és, “malgré tout”, força aconseguida.
No obstant l’ article que més m’ ha fet pensar ha estat l’ aparegut a l’ edició d’ aquesta setmana de The Economist sobre el gegantí deute exterior italià. No entenc – millor dit, em costa d’ entendre – com la que fóu considerada la setena economía del món ha pogut caure d’ aquesta manera. Així com no puc entendre tampoc les diferents vares de medir que té Brusel·les a l’ hora d’ aplicar les condicions de Convergéncia de Maastricht. Un 104% de deute – vegi’s la gràfica adjunta, noti’s la diferéncia amb el deute espanyol,concloent – no és el paràmetre acordat a la ciutat dels Països Baixos .

Faria bé Mariano Rajoy en donar consells económics al seu correligionari Silvio Berlusconi que no denunciar suposades baixades de pantalons del President Rodríguez Zapatero en el debat dels Pressupostos Generals de l’ Estat. Impresentable.Llegeixo a “La Vanguardia” que els diputats del PSC han decidit, finalment, votar-hi a favor . Era d’ esperar: si ja ho havien fet una vegada, no tenien perqué variar el seu vot. Si bé és veritat que el tema del finançament autonómic cueja i fa mal, molt de mal.’ L article de Francesc-Marc Álvaro al mateix rotatiu barceloní mostra el desengany i desgast que pot sofrir el partit dels socialistes si no es troba una solució més o menys inmediata als problemes que pateix ara per ara el Principat en matéria de finançament.Alerta a les europees.
Passo, (ara sí) a la Política Nacional. Com molts sabreu, Izquierda Unida ja té nou coordinador general. Es tracta de Cayo Lara, ex alcalde manxec i sindicalista. La primera cosa que ha fet ha estat no cridar a la vaga general, però sí ressucitar-la. No sé si en temps de crisi és el més apropiat. Veig el passat tornar, no és per res. I no sóc l’ únic: en brillant article, José Antich – sí, sí: Antich és un llinatge català – dubta força de l’ efectivitat d’ aquest retorn al passat en un moment com l’ actual i en una IU en un estat d’ aburgesament com la que té en l’ actualitat. Al mateix diari puc llegir el daltabaix hagut al Senat dimecres per les paraules de Fraga sobre els nacionalistes . Sense entrar en detalls, em sembla patétic tot plegat.
La notícia tràgica de la setmana a tota Espanya ha estat, sens dubte, la mort de quatre operaris de la construcció a Cala Rajada. No puc estar de preguntar-me certes coses. Una d’ elles és aquesta: si tant il·legal era tot…Com és que no hi havia anat la Policia Local de Capdepera i no havia detingut els responsables molt abans? I si no hagués passat res i l’ obra hagués continuat endavant…Hagués tancat el batle l’ hotel en plena temporada?Mirin, crec que aquí tothom té coses a amagar. Perdonin, però el ser andritxol em fa ser molt caut en temes d’ urbanisme. Molt.
Veig que Pedro J. Ramírez també deu notar que hi ha crisi: ara diu que s’ han de tancar totes les televisions públiques. Està bé com a titular, però seguint aquest pas lliberalitzador, també hauriem de donar la Seguretat Nacional a exércits privats. Tipus Blackwater. Potser li agradaria més. Ara, si s’ haguessin de tancar totes les TV publiques, també la TeleMadrid d’ Esperanza Aguirre hauria de córrer la mateixa sort. Seguint amb els models que ens vénen de fora – el que ha dit P.J. és un model importat i venut, no us creguessiu pas que fos autòcton i genuí – em fixo en el darrer crit en jurisprudéncia. Ha passat a Austràlia, i és un element per reflexionar sobre l’ importancia que van adquirint les xarxes socials dia rere dia: una cort australiana ha autoritzat l’ ús de Facebook per a les gestions d’ un jutge amb un morós, en teoria resident a Europa. Ho trobo formidable per l’ estalvi de papers i temps, però a la vegada poc segur. L’ idea és bona, evidentment. Potser una xarxa jurídica per importar i adjuntar tota classe de documents ens estalviaria moltes esperes i diners.

Espero que us hagi agradat. Fins la setmana qui ve.O més ben dit, fins quan torni a tenir temps.

bernatjofreibonet@yahoo.es

Per ara, han dit no.

I digueren no. Celebrem-ho. Tal volta no és el seu error - el de les seves Senyories - el negar quelcom a la Comissió Europea. Tal volta, potser l' error fóu d' aquesta darrera per deixar-se engronsar d' aquesta manera pels països angle saxons. També constato la mort d' Europa o del concepte de l' europeïsme polític en la votació d' avui: els i les eurodiputats i eurodiputades han votat per consignes nacionals i no pas ideològiques. I és que som europeus pel que volem. Pel que convé. Però quan no convé, l' Eurocambra pot arribar a ser, senzillament, un Parlament de parlaments on un parell de nacions el puguin arribar a dominar. Per sort per nosaltres, avui l' ha dominat el seny i el sentit comú. Per ara.

Rotger, no. Hidalgo, sí.

Han absolt els cavallistes del Partit Popular de tota possible falta, així ho diu el Diari de Balears en la seva edició digital. No faré cap valoració: ja la farà el partit. Però només una reflexió: per què ells no aniran a la presó i Hidalgo sí pel mateix delicte? Ho deixo en les vostres mans.

Balanç setmanal

Inauguro una nova secció , que - si puc, alerta - tindrà periodicitat setmanal.

Serà un "resum de premsa" diferent, amb notícies de més o menys tots els racons del món i de casa nostra. Som-hi doncs.

Dilluns ens despertàvem amb la notícia del funeral del patriarca de l' Esglèsia Ortodoxa Russa, el metropolità de Moscou Alexandre II .La notícia   , contada amb tot luxe de detalls per "El País" reflexa l' auge o el retorn de l' importància de la religió al país eslau. En el mateix diari una interessantíssima entrevista al politòleg turc Sevket Pamut feta per Juan Carlos Sanz ens mostra l' escepticisme d' un dels majors intelectuals turcs sobre la maduresa del seu país per entrar a l Unió Europea i, sobretot, el qüestionament públic que fa del fundador de Turquia, Atatürk.  

Mentrestant , Juan Miguel Muñoz ens informa des de Israel de la guerra fratricida entre la dreta israeliana  entre Tzipi Livni , presidenta de Kadima, i Benjamin Netanyahu, president del Likud. El fet no deixa de ser sorprenent si tenim en compte que qui es proclami líder de la dreta serà el pròxim Primer Ministre de l' Estat Hebreu, donat l' avançat estat de descomposició en que es troba eñ Partit Laborista d' Israel.

En un ordre de coses més casolà, el mateix dilluns assistíem, astorats, a un altre episodi de les declaracions del senyor Tardà envers Sa Majestat Joan Carles Ier , on el sentit del ridícul comença a quedar preocupantment lluny del que seria desitjable.

Dimecres dues notícies provinents dels Estats Units assalten els teletips de les agéncies: una, la possible compra de l' escó de Senador per l' estat d' Illinois per part del fill de Jesse Jackson, Jesse Jackson Jr., congressista federal d'Illinois. El cas demostra en tota la seva cruesa que la compra de favors polítics és a l' ordre del dia a la democràcia en teoria més reglamentada i vigiliada del món. Avui diumenge llegia que fins i tot David Axelrod -mà dreta del President electe Barack Obama - estava implicat en l' escàndol, així com la nova assessora Valerie Jarrett, amiga personal de la família Obama. Veurem com acaba tot aquest "affaire", que cada dia que passa resulta més interessant.

L' altra notícia que afectava la política EUA era que Caroline Kennedy, filla del President Kennedy ,neboda de l' assassinat Robert i de l' encara Senador per Massachussets Ted Kennedy aspira a succeïr Hillary Clinton a l' escó senatorial per Nova York que deixarà lliure la política de Chicago en fer-se càrrec de la secretaria d' Estat el pròxim gener. La notícia a molts podria deixar indiferent,i no ho és tant: de confirmar-se, significa una aposta de futur del clan dins el Partit Demòcrata. Donada l' edat i llinatge de Caroline  - 51 anys - no és tampoc descartable ( ni ha estat passat per alt per molts observadors ) que la deixaria en molt bona posició de cara a una hipotética successió d' Obama d' aquí a 8 anys, havent estat elegida ja un cop a les pròximes legislatives del 2010. Veurem.

Mentrestant, Grècia bullia - i bull - en desordres per la mort de l' estudiant Alexandros Grigoropoulos, ocorreguda dissabte passat. A dia d' avui els desordres continuen, si bé protagonitzats per anarquistes i vàndals i no per estudiants que s' oposen al Pla Bolonya o Espai Europeu d' Educació Superior. Dit Pla ha estat rebutjat de pla pels col·lectius universitaris de tot el Vell Continent i es creu que s' hauràn de fer concessions importants per a la seva implantació.

Dijous llegeixo al newsletter que dàriament m' envia Le Monde que el PCF es prepara pel seu congrés. Fins aquí, res de nou. El que fa pensar - i molt - és que els neocomunistes francesos - 1.93% de vots a les darreres presidencials franceses - estiguin dividits en 4 faccions. A saber: Legistimistes, Ortodoxes, Identitaris i Transformadors. "Tellment qu' un absurde, drôlement que le PS". No sé si fa falta traduïr, però la reflexió és que la divisió és talment un absurd, i molt pitjor o fins i tot ridícula que en el cas del Partit Socialista Francés. El resultat és que divendres es s' han presentaren dues llistes a presidir el Comité Central del PCF, i l' històric Robert Hue ja ha presentat el projecte d' un nou partit d' esquerres francés, atesa la difícil situació que viu el PS, qui per la seva part ha designat Arnaud Montebourg com a Secretari Nacional de Renovació . Aquest nomenament és interpretat per molts com un gest de Martine Aubry per atreure els partidaris de Ségolène Royal .

El mateix dijous a la tarda el "newsletter" de The Economist m' arribava amb diversos temes més que interessants. No obstant, i donat el que va passar l' endemà amb l' escàndol del fons d' inversions Optimalia, semblava profétic l' article sobre el financials survivors , tot referint-se a les diverses tàctiques emprades per les entitats financeres internacionals per sortir el més airosament possible de l' "annus horribilis" de Wall Street. Igualment interessant era - i és - l' article sobre el mecanismes de supervisió financers que apareix a la revista anglesa. Repeteixo que tenint en compte el que s' estava coent a l' altre costat de l'Atlàntic en aquelles mateixes hores, hauria de ser de lectura no obligada, però sí recomanable.

Divendres podiem llegir les curolles del senyor Chávez, disposat a perpetuar-se al poder de manera indefinida, ara per ara de manera democràtica . Dic per ara: una segona derrota chavista a les pròximes eleccions legislatives qui sap en què podria desembocar, si en un cop d' Estat involucionista o bé en una revolta popular: massa gent viu del sistema com per abandonar-lo tan fàcilment. El mateix dia ens podiem assabentar que el Estats Units pensen enviar 7.000 soldats més a l' Afganistàn segons declaracions de Robert Gates, renovat Secretari de Defensa nord-americà pel President Electe. Això contrasta amb la trista nova de que tres civils més morien al país caucàsic a mans de soldats de l' OTAN , posant de manifest un altre cop sobre la taula l' efectivitat de segons quines accions de les tropes aliades al país.

Ja més en clau europea el mateix divendres sabíem que la UE planeja un altre referéndum a Irlanda per tal d' impulsar altre cop el procés de Lisboa , bloquejat avui en dia. És una notícia força important d'arribar a produïr-se, car la situació actual del projecte europeu no és ni molt menys esperançadora. Ja veurem tot plegat si durant la Presidéncia Europea d' Espanya, prevista pel 2010, aquest procés es consolida. Per ara,- i si això es confirma - una de les conseqüéncies seria que José Luis Rodríguez Zapatero no presidiria les cimeres europees. I també la premsa es feia ressó de l' éxit de la cimera europea pel canvi climàtic, ben resumida al resum que m' envia el Parlament Europeu cada setmana. Éxit relatiu, si es vol: s'esperava més, cert. però hagués estat un fracàs no arribar a cap acord. 

La notícia de dissabte, no obstant, no va ser ni Internacional, ni nacional. Va ser - i continua sent el cas Madoff , l' escàndol financer que ha sacsejat l' aristocràcia inversora de tot el món. Tot? no tot. Llegeixo a Le Temps de Gèneve que mentre una part dels bancs d' inversió de la ciutat sí havia cregut en els productes meravellosos de Bernard Madoff, els bancs familiars i clàssics, com Pictet&Cie no ho feien. A vegades ser banquer des de 1805 fa veure les coses més clarament. Com deia un membre de la família Pictet "en banque, il n' y a pas des prodiges". Cert. 

Diumenge - i aquesta és probablement l' única menció a Balears en tot aquest article - podria assenyalar les declaracions de Miquel Nadal al Diari de Mallorca. Per prudéncia, no les comentaré. Senzillament no crec que Unió Mallorquina sortís tant enfortida d' unes hipotétiques eleccions anticipades. De fet, els jutges i fiscals encara han de fer molta feina les properes setmanes, i no descartaria més notícies desagradables per al partit de Munar, Albertí i Melià. La realitat, crua i tossuda, es podria acabar imposant. Que Nadal no ho descarti.

Espero vos hagi agradat, fins la setmana qui ve.

bernatjofreibonet@yahoo.es

Barça-Madrid

I avui...el "derby" per antonomàsia, l' emoció desbordada fins a límits que ultrapassen l' esportiu. Avui toca veure el Barça- Madrid. És un bon dia per anar al cinema si no us agrada el futbol. O als restaurants, si teniu un cert poder adquisitiu. Com que un ocellet m' ha dit que sempre escric de coses molt serioses, us explicaré una anécdota personal: un dia vaig quedar a sopar amb una al·lota amb qui m' unia una gran relació. Va escollir ella dia, hora i local. Estava buit. Era un dissabte de "derby", era un dissabte de Barça- Madrid. Futbolers els dos, ens vàrem passar el sopar preguntant els camarers el resultat del Camp Nou. Aquella nit hi va haver passió, efectivament, però no de la haviem previst en un principi. La futbolística va poder més.

Aquest petit apunt exemplifica ben clarament el que és la rivalitat que es disputa avui vespre: una cita esportiva on el que acaba primant és la no racionalitat.

Que ho disfruteu, i si esteu sortint amb algú i us agrada el futbol, us recomano donar la nit lliure a la vostra parella. Així us estalviareu diners i males estones si el vostre equip acaba perdent.  

Acompanyo el "post" amb una fotografia del soci del F.C. Barcelona Bernd Schuster, que - malgrat els esforços de la propaganda oficial vol fer creure als més jovenets - sí va jugar al Barça ( 1980-88) i fóu el primer gran migcampista modern que tingué el club. 

La lliura, en caiguda lliure.

Llegeixo al newsletter que cada dia rebo de "Le Monde" que la lliura esterlina està baixant en picat des de fa dos anys. Si hom para atenció al gràfic que acompanyo al "post", la depreciació és de gairebé un 30% en un any i mig: de vorejar i a estones superar un canvi positiu d' una lliura a un euro i mig exactes ara s' ha passat a la gairebé total paritat, un "pound" valia ahir 1.14 euros. Avui potser menys.

No és tant acusat el desgavell amb el dòlar, degut a l' extrema feblesa de l' economia nord-americana. Encara que també hi ha una gran baixada - si bé percentualment semblant a la de l' euro, menor però més brusca - la diferéncia és encara molt gran en termes absoluts ( 1.47 dòlars per lliura ) .

Per les exportacions - 29% de la riquesa nacional - aquesta feblesa de la divisa nacional ha estat realment un fet balsàmic, car fins ara exportar el "made in England" sortia car, molt car. No obstant, les autoritats no respiren una preocupació extrema per aquesta qüestió, que se' n digui: si bé és cert que el déficit nacional encara ha crescut 400 mil·lions de lliures de setembre a octubre ( de 3.500 a 3.900 mil·lions de lliures ) , no ho és menys que comparat amb altres economies de la zona euro, aquest increment pot fer somriure.

David Cameron - líder dels "tories", i per tant aspirant a succeïr Brown el 2010 com a molt tard - ha acusat el màxim responsable del Banc d' Anglaterra de "poc responsable" - això ho llegeixo al "Times" - i de "jugar amb la felicitat de la gent, la poca que li queda". A què es refereix Cameron quan parla de "felicitat de la gent"? Doncs l' oportunista Cameron es refereix a les vacances que qualsevol fill de Londres, Liverpool o Manchester passava a Eïvissa, Menorca o Magalluf sense passar una gran penúria económica, amb un canvi molt favorable. No és el mateix arribar amb 200 lliures per una setmana - hi havia molts que ni això - que amb 200 euros, i encara. A això fa referéncia el conservador.

I és aquí on el tema ja ens toca molt d' aprop: la temporada qui ve pot ser molt llarga a Pollensa, per exemple. Nogensmenys un anglés que vulgui passar unes vacances a ca nostra llogant el que en diuen "a villa" haurà de pagar un 30% més del que li va costar el 2008. I no perqué la casa en qüestió es posi pels núvols, sinó perqué ell serà un 30% més pobre, que és diferent. Per tant, als indrets on es fa feina amb ciutadans britànics es pot anar preveient una ocupació probablement baixa i, sobretot, una baixíssima rendabilitat de la oferta complementària d' aquestes zones.
Atenció doncs als tipus d' interés que vagi posant el Banc d' Anglaterra - d' un 5% al 2% en tres mesos -, que tenen molt més a veure a la nostra economia del que ens podriem imaginar en un principi. Globalització, en diuen.

bernatjofreibonet@yahoo.es

Compañeros de cama, compañeros de riesgos.

Extrañas parejas proporciona la política: mientras ayer nos desayunábamos con la noticia de que el Partido Popular era el único partido que había puesto en manos de la Fiscalía las impresentables palabras de Joan Tardà sobre S.M. el Rey, mañana haremos lo propio con la novedad de que los mismos que se odiaban en público votaron conjuntamente en el Senado para tumbar los Presupuestos Generales del Estado.

Insisto en el hecho: tan sólo horas después de que la portavoz del Partido Popular en el Congreso de los Diputados exigiera la devolución del acta de Tardà, el PP y Esquerra Republicana de Catalunya votan a la par.

Eso sí, después la senadora Alicia Sánchez-Camacho -presidenta del PP de Catalunya y persona en la cual Mariano Rajoy tiene puestas muchas esperanzas - declaraba que "una cosa no tiene nada que ver con la otra". Presionada por el periodista sobre una posible doble moral, la respuesta ha sido demoledora: "escolti, fem el que podem".

Montaigne escribió que el gobierno debe hacerse desde la justicia, y la queja al mismo desde los hechos comprobados. Continuaba el aristócrata francés que si la queja era lo más fundamentada posible, más posibilidades tenía el relator del "cahier" de salir adelante en la denuncia.

Pues parece que los próceres populares y republicanos no leen a los clásicos. O si los leen, que les hacen caso omiso.

Y eso suele ser un riesgo.

bernatjofreibonet@yahoo.es

PSE, siguem activistes

Com segurament sabreu s' està gestant a les Illes el projecte d´activisme del Partit Socialista Europeu (PSE). És una iniciativa que podria aglutinar en un futur proper als més de dos milions de companys i companyes socialistes, socialdemòcrates i laboristes de tota Europa, i ja comença a agafar embranzida a mesura que s´han anat definint els objectius i finalitats del mateix. Recordeu que la única condició és estar afiliat al PSIB, i indicar un correu electrònic de contacte, més un idioma de preferència (anglès o francès). Una vegada fet això se rebreu una clau d´accés per podeu participar en els fòrums i xats on line, i conèixer les activitats que es van desenvolupant, així com presentar les nostres activitats, organitzar-ne de conjuntes i promoure intercanvis o agermanaments entre agrupacions socialistes d´arreu d´Europa.

No cal dir que feu extensiva aquesta iniciativa a altres militants del Partit, que els pugui interessar participar com activistes del PSE, i conèixer les possibilitats que ofereix ser-ne part .

Per obtenir més informació podeu visitar l´espai web de l´activista del PSE.

En definitiva, us animo a apuntar-vos per poder començar a compartir aquesta experiència amb altres companyes i companys socialistes europeus, i endegar una nova forma innovadora de participació i complicitat política. Tot plegat, ens ha de dur a poder expressar les nostres opinions de forma més oberta i participativa sobre polítiques europees i altres qüestions d´actualitat que poden ser d´interès per tot aquell que és i se sent socialista i europeu.

bernatjofreibonet@yahoo.es

¿Boicot a la Corona?

Leo en diversos medios que el tradicional festejo que cada año monta la Cámara Baja para celebrar el aniversario de la Constitución será este año muy deslucido. Justamente cuando se cumple el trigésimo cumpleaños de la Carta Magna. Por lo que se ve, habría que aducir dos clases de motivos. Unos pueden ser más de orden interno del funcionamiento del Congreso que otra cosa. Otros, de un calado más profundo. Si sus señorías y respectivos partidos son coherentes, claro.

La elaboración de las celebraciones,( hecha sin demasiado tacto por el Presidente del Congreso y comunicada después a la Mesa, cuando nunca se había procedido así ), la última polémica de la placa de Sor Maravillas, las relaciones no muy fluidas entre el Presidente y el resto de la Cámara han hecho saltar a la luz pública lo que "off the record" ya se sabía desde hacía tiempo:que el descontento de sus señorías con José Bono es palpable. Incluso desde la bancada socialista se han registrado muestras de malestar. Según algunos y algunas, las maneras importan. Dicho de otra manera, se empieza a añorar el aire de respetuoso profesor inglés que inculcó Manuel Marín a su presidencia.

No obstante, y por muy tirantes que sean las relaciones entre Presidente y el resto de la Mesa hay fechas que están señaladas en rojo en el calendario. Días que son motivo para afianzar la voluntad democrática del país y de la institución a la cual se representa, esto es el Congreso. Por ello no es de recibo que pasado mañana de ocho portavoces que tiene el Congreso tan sólo dos acudan a la Carrera de san Jerónimo a la recepción oficial que se ha organizado y que este año cuenta con la asistencia de S.M. el Rey de España.

Ha sido anunciarse la regia presencia y empezarse a confirmar las primeras bajas. Unas, por motivos muy peregrinos - Rosa Díez tiene un acto de partido en Venezuela, juzguen ustedes mismos - , otros por su ideología - ERC - , pero lo que clama al cielo es la actitud de CiU,BNG, PNV y IU-IC-Ev.

Miren, que treinta años después del advenimiento de la democracia intenten hacernos creer que se acaba de descubrir la pólvora y ahora sí se sienten republicanos y hace tres meses no, da cierta grima. Porque si se trataba de humillar al Rey,- y en su defecto al Estado del cual generosamente cobran - ....¿ por qué fueron a La Zarzuela este mayo todos los pasado mañana ausentes a hacerse la foto ?

Francamente el ciudadano de a pie no podrá entender cómo un partido que se llama demócrata es tan soberano y presuntamente independiente como para saltarse la mayor fiesta que los demócratas celebramos en España - es decir, la proclamación de la Constitución como Carta Magna de todos los españoles y españolas - y después el mismo partido acabe contando los días que le faltan para acudir a palacio después de las elecciones con motivo de la tradicional consulta real para nombrar candidato a Presidente del Gobierno del Reino de España.

Esto o que aclaren sus señorías con excusas más o menos serias el porqué del boicot generalizado a la Corona.

Y es que seguramente puede haber algún motivo para no estar contento con la actuación de La Zarzuela en recientes asuntos que aún nos ocupan, tales como la venta de un paquete de acciones de Repsol a la petrolera Lukoil o ya en el pasado la fallida OPA de Gas Natural sobre Endesa y la intervención de la germana E-On. Puede. Y probablemente los políticos pudieren tener razones fundamentadas . No lo dudo.

Pero lo triste es que lo hagan evidente el Día de la Constitución.

Muchas gracias.

bernatjofreibonet@yahoo.es