divendres, 28 de novembre del 2008

Soy creyente, pero no amnésico.

Hablar de uno mismo en un blog es algo presuntuoso, lo reconozco. De hecho, titular el post con tus principios puede parecerlo más, y ventilar las creencias religiosas de cada uno no suele ser lo normal. No obstante sé que me perdonará quien lo lea, y sobre todo quien me conozca. Y es que hoy en día declararse "creyente" - cuando esta acepción significa cristiano o católico de base - y progresista a la vez tiene su aquél de conflicto, ciertamente: la Iglesia Católica no ha comulgado demasiado con el discurso igualitario que propagó Jesucristo en Palestina hace ya casi 2000 años.
Más bien al contrario. Después del Edicto de Constantinopla - 381 d.C., el emperador Teodosio decreta el fin del paganismo - el cristianismo evoluciona hacia lo que hemos conocido hasta hoy. Es decir, en Religión de Estado, con todos los privilegios que ello conlleva,pero también con todas sus servitudes. Y son éstas las que nos hacen vivir en continuo conflicto, ciertamente. Pero no son nada si lo comparamos al momento en que nuestros obispos se les ocurre hablar. Entonces el tímido malestar interior deviene no ya en desasosiego, sino en gran desencanto. En decepción profunda. En motivos más que sobrados para abrazar la causa fácil del agnosticismo. Porque después de las últimas sentencias salidas de los labios de Monseñor Rouco Varela, los motivos por los cuales uno cree creer - y perdón por el pésimo juego de palabras - se tambalean hasta casi desvanecerse.


Sin llegar a conocer bien la psicología del cardenal, sus palabras reflejan el estado de nerviosismo y desconcierto que está viviendo la Iglesia Católica española estos últimos meses. Nerviosismo provocado por diversos hechos, cuyo origen tienen como nexo común la aprobación de la llamada Ley de la Memoria Histórica en diciembre del año pasado. Dicho elemento legislativo ha sido el que ha canalizado el debate del revisionismo histórico en nuestro país en torno a los oscuros años de la Guerra Civil y la posguerra, esa mácula de horror que vivió España entre 1936 y 1950, aproximadamente. Y, naturalmente, el papel que la cúpula eclesiástica del momento tuvo no ya en la guerra entre compatriotas, sino en la represión subsiguiente.


De ahí las palabras - toscas palabras, a mi entender - del Presidente de la Conferencia Episcopal Española. Olvidar, ésa es la doctrina, la contraseña: el pasado, pasado está. Francamente, decir eso es muy fácil cuando se está vivo. Pero no cuando se tiene alguien donde no se sabe - hay miles de españoles sin tumba repartidos por toda la geografía española - o con familia represaliada, no ya por sus creencias políticas - los que más, evidentemente - sino religiosas.


No es un caso muy conocido de represión franquista, pero se dio y aún está en muchos casos irresoluto. Me refiero a las expoliaciones y abusos sufridos por los ciudadanos españoles de confesión judía durante la Guerra e inmediata posguerra. Casos en su mayoría crueles, cuyas víctimas eran muchas veces personas conservadoras, nada partidarias de la causa republicana, pero que por su religión fueron perseguidos, humillados y, - en demasiados casos - asesinados. Todo bajo la aquiesciencia de la Iglesia católica, beneficiaria pasiva de dicha persecución religiosa. Judía o masona, pero éstos últimos ya eran en un número significativo simpatizantes o políticos republicanos de izquierda. La cual cosa no es óbice para justificar su persecución, claro está.


Por tanto la amnesia cardenalicia puede llegar a ser insultante para una gran parte de la masa social de los españoles, que pueden llegar a ver la realidad del pasado de este país no sin traumas, pero sí con la serenidad suficiente como para poder afrontar su historia. Ahora bien, muchos creyentes ( entre ellos yo ), creen en la figura del perdón no ya como dogma, sino como causa - y puede que en este caso efecto - del triumfo de las relaciones humanas por encima de la crispación.


Por ello lo único que pido a los obispos de la Iglesia Católica de España es que asuman de una vez el pasado, y pidan una cosa tan simple como un humilde perdón ante todas las posibles atrocidades cometidas por sus antecesores al frente de la organización que dicen representar. Y pongo cierto énfasis en lo de la representatividad de los purpurados españoles en relación a su rebaño: a este paso los pastores se podrían quedar sin ovejas. No ya por una causalidad biológica - las parroquias cada vez se asemejan más a un club de la Tercera Edad que un escaparate social - sino meramente ideológica: los dictados que emanan de los diferentes palacios episcopales no tienen demasiado que ver con la sociedad con la cual se quiere conectar.


Dichas disculpas serían deseables para la convivencia de todos y todas, a la par que - seguramente - nos invadiría una sensación de bienestar a aquellos que, a pesar de los pesares, nos declaramos creyentes. O no agnósticos, que ya es mucho.


Muchas gracias.


dimarts, 25 de novembre del 2008

Papil·loma, una inversió de futur

Virus Papil·loma Humà

La Conselleria de Salut i Consum ha iniciat la vacunació en les escoles contra el Virus del Papil·loma Humà (VPH), que es durà a terme fins el segon trimestre de 2009. Aproximadament, unes 5.500 joves de 14 anys de les Illes Balears -unes 4.350 a Mallorca, 450 a Menorca i 700 a Eivissa i Formentera- seran vacunades amb l’objectiu de prevenir el càncer de coll d’úter. 




En total, la Conselleria de Salut i Consum ha adquirit 17.500 dosis (l’administració íntegra d’aquesta vacuna requereix 3 dosis), amb un cost total d’1.457.820 euros. Les Illes Balears és, juntament amb València, la comunitat que ha aconseguit l’aprovisionament de vacunes a un cost per unitat més reduït (83,3 euros/dosis). 




El VPH causa una de les infeccions de transmissió sexual més comunes i es contagia per contacte directe de persona a persona. Es coneixen més de 100 tipus de VPH, dels quals uns 12 són cancerígens d’alt risc i poden provocar càncer de coll d’úter i altres tipus de tumors de la zona genital. La vacuna actua enfront els serotipus 16 i 18 del VPH, que són els causants del 70% dels casos de càncer de coll d’úter. 

La vacunació a les adolescents de 14 anys persegueix aconseguir la màxima eficàcia, que es produeix quan les dones no han estat infectades. Per això, el programa de vacunació s’aplica abans de l’inici de les relaciones sexuals. 




Aquesta mesura s’inscriu en les estratègies de prevenció del càncer de cèrvix, que inclouen els esforços en la detecció precoç mitjançant els cribatges sistemàtics (citologies periòdiques) i les polítiques d’educació sanitària i sexual, amb especial incidència en la utilització de mesures profilàctiques per evitar el contagi d’infeccions de transmissió sexual. 




En concret, la vacuna serà administrada a les joves que hagin nascut entre l’1 de gener i el 31 de desembre de l’any 1994. La vacunació es realitzarà en els centres educatius fent servir els recursos logístics i sanitaris de la Direcció General de Salut Pública i del Servei de Salut de les Illes Balears.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Víctimes de gènere, un llarg camí per recòrrer

Dia 25 de novembre és el dia Internacional contra la violència de gènere. És un bon dia per fer un balanç, i no per fer grans declaracions. Gràcies a la web de l' Instituto de la Mujer - http://www.migualdad.es/ - he pogut treure algunes dades interessants. I algunes conclusions.


La primera dada és que hem avançat molt, però no estam tant bé com ens pensem. Si observem la taula, les víctimes de gènere no han baixat de 50 en 10 anys. Això és una mala notícia doncs. La segona és que les víctimes comencen a reflectir el profund canvi migracional que està patint Espanya en el seu conjunt: així com el 1999 tan sols un minso 5% de les dones mortes eren no espanyoles, el 2008 ja són el 50%.
En tercer lloc el que observem és que la tendència al maltractament de les dones és un continu. Les xifres de 1999,2002 i 2006 sobre aquesta qüestió reflexen que mentre el 1999 eren un 5,1% les dones que confessaven haver ser maltractades algun cop a la seva vida, el 2002 el citat índex era del 6,2% i el 2006 havia pujat a un 6,3%. No obstant la mateixa enquesta reflectia que les dones que havien aconseguit "sortir" del maltracte - és a dir, aquelles dones que algun cop havien manifestat la seva condició de maltractades però que en el darrer any ja no ho havien estat - havia pujat del 2,9% el 1999 al 4,2% el 2006.
Hi ha dos elements de l' Observatori de criden l' atenció, i són el del nivell d' estudis de les maltractades i el del seu estat laboral. Fins ara hom havia suposat que les dones maltractades eren, majoritàriament, de nivell cultural baix , sense feina reconeguda i encarregades de la seva casa, com a norma general: res més allunyat de la realitat. Si bé és ben cert que les dones amb estudis elementals són un col·lectiu nombrós dins les dones que havien estat maltractades ( 7,2%), no ho són menys les titulades universitàries ( 6.5%). Com diu l' Informe sobre la Violència de gènere, els estudis no garantitzen un allunyament del maltracte, ni molt menys. 
Ni els estudis, ni la situació laboral, encara que sí és veritat que la dependència econòmica fa que el maltracte pugui donar-se amb més freqüència, ens trobem que el 56,7% de les dones maltractades el 2006 treballaven i eren actives laboralment, mentre que un 43,3% no.
No obstant el mateix estudi remarca que la taxa d' atur és molt més elevada entre les dones que havien dit ser maltractades que les que no. També s' incideix en una qüestió: quan aquestes dones en l' atur que han estat víctimes de maltractament han trobat feina, l' inserció laboral ha actuat com a efecte anul·lador de successius maltractes.
Són aquests i altres factors els que ens haurien de fer  en incidir en unes polítiques socials i laborals destinades a certs sectors de la nostra societat, on molt probablement el maltracte i l' abús siguin moneda corrent - i model a imitar pels fills - per l' indefensió econòmica de les mares. 
Encara que com molt bé diu l' Informe en el seu apartat final, de maltractament de gènere n' hi ha a totes les capes de la nostra societat. És el nostre envit fer d' ell un record. Un mal record.
Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es  

57,i que es quedi aquí.


MUJERES MUERTAS POR VIOLENCIA DE GÉNERO A MANOS DE SU PAREJA O EXPAREJA (1),


POR CCAA (NÚMEROS ABSOLUTOS)


1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008


ANDALUCÍA 13 10 12 10 13 19 9 20 8 9


ARAGÓN 0 0 1 3 2 2 4 1 2 1


ASTURIAS 1 0 2 0 2 0 1 3 2 1


BALEARES 3 1 2 4 4 2 4 3 1 1


CANARIAS 2 5 5 7 6 2 6 4 6 2


CANTABRIA 1 0 0 0 1 2 0 0 2 0


CASTILLA LA MANCHA 5 3 2 0 2 4 2 4 5 2


CASTILLA Y LEÓN 3 3 1 4 4 2 4 3 3 5


CATALUÑA 9 8 7 7 12 11 8 10 10 7


C. VALENCIANA 6 7 9 9 7 9 6 8 10 7


EXTREMADURA 1 1 0 1 1 2 0 1 0 0


GALICIA 2 4 0 3 5 2 1 0 6 3


MADRID 4 17 6 4 5 5 4 5 10 11


MURCIA 1 1 2 0 3 4 2 3 2 4


NAVARRA 1 1 0 1 1 1 2 0 1 1


PAÍS VASCO 1 2 1 1 0 4 3 3 2 2


LA RIOJA 1 0 0 0 2 1 0 0 0 1


CEUTA 0 0 0 0 1 0 0 0 0 0


MELILLA 0 0 0 0 0 0 1 0 1 0

TOTAL 54 63 50 54 71 72 57 68 71 57



dijous, 20 de novembre del 2008

Barceló

Deixem la natural tendéncia a l' autoodi que tenim els mallorquins i mallorquines de banda quan un paisà fa una cosa - exemples, a dojo - i admirem l' obra: impressionant!
Quan hom diu d'una persona que és un geni, ho pot dir en sentit pejoratiu o admiratiu. Però senzillament, aquesta pintura és no ja obra d' un geni, sinó d' algú que mostra des de fa temps la seva genialitat quan crea. Originalitat, dinamisme, cromatisme sense caure en el "kitsch"...Una execució ben realitzada i tecnològicament avançada - es creà un material per les estalactites ad hoc que s' enganxàs bé al sostre -que em satisfà com a contribuent.
Ho diu algú que més d' un cop ha mostrat el seu escepticisme quan ha observat la capella de sant Pere a la Seu. I - malgrat que ara quedi molt malament dir-ho - crec fermament que el pintor necessitava molt més el temple que el temple al felanitxer: les cotitzacions ja no eren les mateixes que anys enrere, les galeries no col·locaven els quadres amb la mateixa facilitat... Barceló necessitava un impuls, i efectivament l' obtingué de la mà d' un bisbe certament culte i un auxiliar - Llabrés - no ja culte, sinó cultivat, que no és el mateix. Els qui atacaren amb veheméncia l' actuació realitzada a la Seu compten ara els sucosos beneficis que els deixa l' obra: en un any les visites augmentaren de manera significativa, i la recaptació per "merchandasing" al voltant de la capella, també. No obstant, i mort Llabrés, encara se li té ressentiment al pintor a la Cúria.
Doncs el mateix passarà a Ginebra. Molt probablement. És ben opinable que el cost hagi estat de 20 mil·lions d' euros, cert. Però no és menys cert que tota aquesta intervenciò reactivarà l' interés per l' endormiscada seu de les Nacions Unides a Suïssa - que era en principi on havien d' estar totes les oficines i departaments, si ho volen saber els blogaires: Manhattan va ser una concessió al guanyador - i una injecció de diners a les malmeses arques de dita institució.
D' exemples d'artistes incompresos n' està farcida l' història, i si haguéssim de fer cas dels crítics del moment potser els nostres llibres de text tendrien molt pocs fulls. Vegem un exemple.
Miquel Àngel va ser molt discutit en el seu dia en pintar de vius colors el sòtil de la Capella Palatina o Sixtina. De fet hi hagueren conspiracions per fer desaparéixer part de les pintures a la mort del Papa Juli II - ocorreguda el 1513,un any després de l' inauguració de l'obra -. Per sort no passà res i avui podem admirar els frescos que Buonarroti pintà.
Això, per una banda. per l' altra voldria destacar la poca memòria d' alguns, per no dir paraules gruixades. Però que els que ahir no destinaren gairebé res a Cooperació Internacional clamin avui pel suposat desviament de 500.00 euros dels fons FAD a dita obra és un sarcasme més que considerable.
Primer s' hauria de veure si realment ha estat així, segon si s' han deixat de fer les intervencions previstes en matèria de Cooperació, i tercer - i aquí és on volia anar a parar - si haguessin dit el mateix si el pintor escollit hagués estat l' ultracatòlic Francisco José Gómez de Argüello, fundador del Camino Neocatecumenal. Molt probablement, no haguessin badat boca.
També és evident la memòria selectiva - jo parlaria d' amnésia - dels populars: s' aferren com clau roent al possible escàndol dels fons FAD, però no es feliciten - o feliciten el Govern per la seva intervenció - per la captura de Cheroki, feta en sòl francés però amb l' ajut inestimable de membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l' Estat espanyol. No, això no toca i per tant s' oblida.
És, ben cert, una llàstima. Viure i veure.....
Bernatjofreibonet@yahoo.es

diumenge, 16 de novembre del 2008

Palma. el repte.


Dia 22 de novembre es celebra al Parc Bit l' assemblea fundacional de la nova Associació Socialista de Palma. És una bona notícia, doncs feia falta acabar amb tot els períodes congressuals en que es trobava immers el Partit a Palma, Ciutat com m' agrada dir-li.
I és que cinc mesos de congressos - i els que s' han esmerçat per preparar-los - podrien haver deixat un tant esgotat el PSIB a la capital de Mallorca. Endemés toca començar a treballar, amb il·lusió per Palma, amb un objectiu clar: superar els 11 regidors socialistes que ara són a Cort. Han de ser més, és un objectiu legítim i per això és necessari un enfortiment clar del Partit al lloc on ja viuen més de la meitat dels habitants de l'Illa. La ciutat ha fet un salt important: ja no és aquella tranquil·la capital de províncies on quasi mai passava res. Ara és una urbs moderna i cada cop més gran, amb unes necessitats poblacionals creixents - la taxa de nouvinguts augmenta dia a dia, provocant no pocs  problemes d' integració i socio-laborals - que tan sols un Ajuntament amb unes idees clares però amb recursos suficients pot afrontar dignament.
No obstant serà un procés llarg i difícil, no extint d' alguna estira-i -arronsa  - segur que les haurem de patir, en tot procés de canvi d' organigrama passen aquestes coses - entre Agrupacions. La conversió d' aquestes, fins ara amb poder polític a Agrupacions de Districte obre un horitzó de major implementació o acció al territori, o això es creu. Ara bé, aquesta conversió s' haurà de fer amb generositat, amb esperit d' equip. És del que es tracta, de fer un grup humà més competitiu per assolir majors fites, no de tocar l' estructura perqué sí. Aquest és el repte.
Crec - i aquesta és opinió compartida per més d' un i una - que la reforma de l' Agrupació Socialista de Palma hauria de ser més agosarada. I és que s' hauria de començar a pensar com personalitzar més el tamany d' algunes Agrupacions de Districte de Ciutat per fer-les més operatives, més funcionals, més properes al ciutadà. D' això Pericles en digué la Homomensura, és a dir la construcció de les "polis" gregues a mida de l' home. Altres partits amb llarga tradició a la ciutat - i gran incardinació social, per cert - ja treballen en aquesta direcció, i és que les grans escales mai han estat bones en política, com a norma general. El ciutadà vol contacte i cos a cos, no llunyania. 
Així doncs, pensem-ho:  Ciutat  -  el nostre repte- , bé s' ho val.
Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es   

dimarts, 11 de novembre del 2008

L' hora d' Europa

No sé si els companys en són conscients o no, però les eleccions europees són a la vora, ben a la vora. I aquí no sentim molt de soroll, molt de preparatius, precisament.
Ja em direu que les europees són un tipus d' eleccions on moltes coses es decideixen a fora, que les candidatures donen poc joc car la circumscripció electoral és única a nivell nacional i això impedeix doncs fer una llista "d' aquí".... Que en definitiva les europees són unes eleccions un tant llunyanes i abstractes pel ciutadà, molt més motivat potser per les autonòmiques i encara més per les locals, on sí creu que es juga molts més interessos que a Brussel·les... 
Doncs bé, els socialistes haurien de lluitar contra aquesta falsa creença i absolut mite : a cada legislatura que passa els euro diputats dirimeixen moltes més qüestions que acaben afectant al ciutadà que un diputat autonòmic a hores d' ara . Amb tot el respecte i admiració que pugui tenir pels parlamentaris autonòmics que fan la seva tasca a dia d' avui. Però que ningú s' enfadi: les lleis que decideixen  i aproven aquests estan fetes i adaptades sobre normatives comunitàries. El seu treball - digne treball, alerta - no s' explicaria sense la feina i les decisions d' aquells representants dels diferents partits europeus que es reuneixen dos cops al mes a Estrasburg o a la capital de Bèlgica.  Voldria aclarir que quan hom diu "dos cop al mes" vol dir dos períodes de sessions de 4 dies cadascun més els seus respectius dies de preparació en comissions i delegacions, que això de la Política europea és més difícil del que sembla a primera vista....No és anar a votar el que diu el partit i fer feina de camp, no. És fer feina a nivell ideològic, sectorial i després diplomàtica car no sempre els interessos dels membres d' una mateixa comissió van en el mateix sentit: no opinarà el mateix sobre reglamentació hotelera un diputat belga que un altre d' espanyol, per exemple. I s' hauran de posar d' acord. Vull dir amb això que la feina d' euro diputat ens hauria de merèixer tot el nostre respecte, admiració i per tant hauria de comptar amb tot el nostre reconeixement possible. I reconeixement vol dir feina. 
Per tant demanaria una certa tensió, una certa musculació al PSIB en aquest afer.No per tenir la Comunitat Autònoma, els diferents Consells i els Ajuntaments més importants de les Illes o per haver fet un gran paper a les Eleccions Generals d' enguany hem acabat de fer els deures: manca Europa.
Perquè  Europa, amics i amigues, és tant important - o més - que tot l' aconseguit anteriorment, que evidentment és molt, ningú ho discuteix.
Moltes gràcies
bernatjofreibonet@yahoo.es

dilluns, 10 de novembre del 2008

Droga barata, perill per a tots.


Llegia avui a "El País " un interessant article sobre el món de la droga i l ' efecte que hi ha tingut la crisi financera . Qui ho hauria de dir, que et regalassin els "tripis" per tal de comprar cocaïna. O que en comptes d' àcid i LSD, ara el que es porta és una cosa que es diu "puchero", que no és res més que un conglomerat de quatre drogues sintètiques barates amb gran capacitat additiva.
És doncs, preocupant. En temps d' estretors, rebaixes. Fins i tot els camells han aprés la lliçó. I la Policia està força preocupada pel fet: pel que es veu, ara ven la droga no qualsevol, però el ventall de possibles camells sí que s' ha vist augmentat. I això desencoratja, evidentment. Abans les persones que es dedicaven al negoci tenien un cert pes econòmic, formaven uns grups molt determinats i eren, en definitiva, relativament no bons de controlar però sí se sabia perfectament qui hi havia al darrera del negoci de la droga, tant a ca nostra com a la Península.
Ara, com que la droga s' ha "democratitzat" han sorgit nous càrtels o grups que són ben nous per als Cossos i Forces de Seguretat de l' Estat. Com que la droga sintètica és barata hi pot comerciar relativament tothom qui ho vulgui.
Això comporta també un altre factor de risc: la baixa qualitat de la droga. Cada vegada és menys pura, amb la qual cosa augmenta el risc de la seva mortaldat . Les autoritats sanitàries estan força preocupades: ara ja s' ha fet relativament normal trobar un mort cada cap de setmana per un "pico" a les principals ciutats espanyoles. Aquest és el promig: 35 morts anuals per drogues conegudes comptabilitzades i bastants més per les sintètiques, que no deixen petjada al cos fins que és massa tard. Sense comptar el accidents de trànsit provocats pel consum massiu d' estupefaents, clar: aleshores la xifra assoleix xifres més que preocupants. En temps no tan pretèrits això no passava, ni de bon tros: eren força més les morts per sobredosis de droga massa pura que les que s' esdevenien per la seva excessiva adulteració.
Són temps que no conviden a l' optimisme, i menys quan es sap que Espanya continua sent el portal d' entrada de les grans màfies internacionals del narcotràfic, segons l' Observatori Europeu de les Drogues. És cert que l' efectivitat contra el crim organitzat va creixent, però no és menys cert que dia a dia les tècniques d' aquells que es lucren amb la debilitat dels altres és més gran.  
Pel que es veu s' han acabat les excursions de cotxes esportius de gran cilindrada a Son Banya o Can Tunis ( Barcelona ), per posar un exemple: ara el consumidor tipus de classe alta s' ha refugiat als seus barris, on aconsegueix la coca en uns ambients més recollits, a l' ampar de mirades indiscretes. Ara el consumidor del pols blanc ha baixat de nivell - de fet avui costa la meitat que l' any passat, és a dir 40 grams el gram - i s' addquireix entre dos o tres joves per esnifar-la al final de la festa, ja a altes hores de la matinada: " la coca serveix per arribar decent a casa". M' ha impressionat la frase d' un consumidor habitual d' èxtasi que justificava així la seva compra setmanal de cocaïna.
En fi, que, m' ha cridat l' atenció l' article, i per això us el volia comentar. Malgrat que això no sigui - potser - un dels canals més adequats per fer-ho. Però tan sols volia que reflexionàssiu sobre el tema, moltes vegades oblidat pels polítics en les seves campanyes i - molt pitjor - en els seus programes de Govern.  
Moltes gràcies,
bernatjofreibonet@yahoo.es 

dissabte, 8 de novembre del 2008

La mirada d' Estaràs



Després d' observar aquesta fotografia no m' he pogut estar, i com que riure  no costa gens, podriem imaginar els pensaments  Rosa Estaràs:

a/  és ver que me vols presentar eleccions sense permís de l' amo,?
b/  t' he pescat mirant, ai polissó...

Bé, fos el que fos el que pensàs la líder conservadora, l' instantània té certa gràcia. El que evidentment és més interessant és l' informació que l'acompanya, - signada per Mateu Ferrer al DM -, la qual recull un resum d' una roda de premsa oferida pel Partit Popular de les Illes Balears. Segons els conservadors el el President Antich no podria convocar eleccions anticipades per una suposada manca de regulació de les dissolucions dels Consells Insulars.
És a dir, el President Antich podria disoldre el Parlament autonòmic, però no els Consells de cada illa , que per fer-ho caldria una llei aprovada per una majoria qualificada ( és a dir,per les dues terceres parts del Parlament), i que el seu partit no està ara per ara per la feina de fer content el President perqué no hi veu "una finalitat clara".  Tot això, segons el Partit Popular.
En principi no dubto pas que així sigui: com que les coses es feren com es feren, és molt possible que hi hagin reglaments del nou Estatut sense desenvolupar. Ara bé, també no és menys cert que sent tots els Consells d' un mateix color polític aquests es puguin dissoldre per facilitar així la convocatòria d' eleccions anticipades, si així s' estimàs i es cregués oportú.
I aquest fet és el que no diu la política valledemossina: que el Pacte de Progrés, amb el PSIB al capdavant podria provocar que no hi hagués cap entrebanc per a unes eleccions anticipades, car aquí l' única realitat és que el Partit Popular no governa cap institució important a ca nostra, si exceptuam els ajuntaments d' Inca, Calvià, Felanitx i Manacor. Ara bé, per a que aquest supòsit es produís - l' autodissolució dels Consells - hauriem de veure si els Consells es poden dissoldre ells mateixos o no. Que aquesta és una altra qüestió, molt més aguda filòsoficament parlant: el perqué un organisme que es constitueix pot tenir o no el dret de dissoldrer-se sense esperar a que ningú ho faci per ell.
Are bé, tal com actuen els deixebles de Jaume Matas i Gabriel Gañellas - tots ho són, de l' un o de l' altre, encara que ara ho vulguin amagar-, hi ha una manca de lideratge important al partit conservador que els fa ser molt reacis a qualsevol cita electoral anticipada. Necessiten temps per reorganitzar les files i tornar a il·lusionar els militants: són masses casos de notícies negatives als diaris protagonitzats per antics alts càrrecs del darrer Govern Matas.   
Temps, necessiten temps, no estàn per romanços ni per aventures. D' aquí la roda de premsa anunciant la teòrica impossibilitat d' unes eleccions avançades. Si estiguessin preparats i amb la moral alta, el petit detall tècnic del reglament de la dissolució dels Consells no l' haurien ni mencionat. La qüestió seria tornar al poder. Al preu que fos, encara que sigués cometent una pressumpta irregularitat. Com gairebé tota l' acció de govern de la legislatura passada, per cert. Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es  

divendres, 7 de novembre del 2008

Alerta amb Andratx......

Llegeixo a disúrbia.com la notícia que 20 veïns de la Vila d' Andratx es manifestaren per a protestar contra els excessos urbanístics i unes pressumptes ilegalitats comeses a unes obres relativament recents. Varen tallar el trànsit, tot mostrant la seva disconformitat amb el batle del municipi i company nostre, en Xisco Femenias i Calafat.
El meu breu apunt no ve donat per l' acció en sí, sinó per unes altres qüestions, molt més perilloses al meu entendre:
a/ en ple Pacte de Progrés andritxol hi segueixen havent protestes per la gestiò de l'Urbanisme local, i crec que això hauria de fer pensar el Partit. I molt.
b/ amb el que està caient la Cúria no es pot permetre el luxe de tenir protestes ciutadanes que, en aquest cas, estan ben fonamentades. Aleshores el ciutadà d' aquí 2 anys i mig quan li parlin de regeneració socialista de les institucions podria  girar l' esquena. No dic que hagi de passar, però atenció amb el que feim.
c/ el més sorprenent de tot és que tan sols siguin 20 persones les que es manifestin: després de tot el que està passant, en podrien ser moltes més, les que protestassin. I aquí ve la meva por, que la protesta definitiva no ens la trobem el 2011....
Una abraçada al meu estimat Xisco, però crec que és un polític el suficientment capacitat com per treure' n bona nota i reaccionar ràpid. Segur que sí.

Aterrem


Bé, i després de la ressaca post- electoral nord-americana.... Tornam a les Illes, a ca nostra, a
momentània alienació pel que passava més enllà d' Europa el poguérem llegir ahir.
El missatge de Pau és ben clar: ja està bé que guanyi l' esperança, que guanyi la llum, el nou "New Deal" americà però...els aturats, la corrupció - pressumpta, en alguns casos - i la crisi en general la vivim aquí. Aterrem doncs. 
En aquell mateix diari podíem llegir la notícia del principi d' acord entre el President Antich i la Ministra de Foment Magdalena Álvarez sobre la financiació d' infraestructures a Balears, que incloïa el traspàs de les obres als Consells Insulars de la gestió i adjudicació de les infraestructures a fer en cada illa.
El que havia de ser una mesura de descongestió i per tant destinada a la fluidesa de les - en alguns casos - necessàries obres vials ha estat pel Partit Popular un fre. Segons ells, no es construirà res de nou en tot el 2009, al menys en el sector públic. Un desastre, en definitiva.
Ara bé, el que no diu el Partit Popular és com haguessin gestionat ells la bancarrota en que varen deixar a la Comunitat Autònoma per fer les Obres Públiques a la seva manera...
Crec que ells haurien d' aterrar,no sigui cas que quan ho vulguin fer l' aterratge sigui forçós. I és que l' impressió que fa és la d' un partit que encara no s' ha fet a l' idea que ha perdut el poder, que fa una feina d' oposició a cops de cec i sense un lideratge clar i definit.
Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es   

dimecres, 5 de novembre del 2008

Ha guanyat Obama


Un raig d' esperança il·lumina els EUA: el Partit Demòcrata ha guanyat les eleccions presidencials i legislatives després de les encara inconcluses eleccions celebrades durant el dia d' avui. A falta de tancar els col·legis electorals de la Costa del Pacífic podem arribar a una primera conclusió: ha estat una victòria contundent, però no la demolidora que més d' un periòdic estatal esperava. A vegades escriure més amb el cor que amb el cap pot jugar males passades.
De fet,- i a falta de confirmar la possible pérdua d' Arizona o Colorado, cosa que significaria una variació en la tendéncia al vot al Mitjà Oest cara als pròxims anys-  John McCain no ha fet el ridícul, ni molt menys . S' ha vist perjudicat per la crisi inmobiliària imperant al país, que ha afectat predominantment el llatins, la capa més humil de la població amb dret a vot i tradicional feu sociològic republicà. Per aquí se' ns podrà explicar, en gran part, la seva derrota: pel mal moment econòmic que viu la nació. 
Això i la brillant campanya del senador Obama, el seu discurs seré, optimista i distés. Veurem en què queda tot plegat, perqué tal com va dir Hillary Clinton " una cosa són les promeses per escalar la muntanya de les primàries i l' altra la muntanya del Govern, que ens poden fer estavellar contra les nostres muntanyes particulars".  
Confiem en l' habilitat del nou President dels EUA per sortejar-les.
Moltes gràcies.
bernatjofreibonet@yahoo.es 

dimarts, 4 de novembre del 2008

Puede que hoy los EUA no sean lo más importante


Mientras el mundo asiste expectante a las según muchos ya decididas elecciones norteamericanas - leer mi artículo Pot perdre Obama? de ayer - la verdadera noticia saltaba esta mañana en Madrid, al hacerse públicas las cifras del desempleo de Octubre.
Ya sabíamos que nos enfrentábamos a unos momentos difíciles, que requerirían esfuerzo y sacrificio por parte de todos, puede que más de lo planeado en un principio. No obstante debemos apoyar en todo momento las medidas económicas adoptadas por el Gobierno de la Nación durante estos días.
No digo esto por simpatía ideológica - que también - sino por una auténtica cuestión de supervivencia en cuanto a Estado se refiere. Las políticas en su concepción macro son muy difíciles de entender por el ciudadano medio, es cierto. Por ello sonroja oír a alguien tan avezado y ducho en la materia tributaria como Cristóbal Montoro tildar de "tirita" las medidas del Gobierno sobre la moratoria de hipotecas. Es, sencillamente, sorprendente. Utilizar de esta manera algo que está tocando la fibra de muchos españoles para la batalla partidista  demuestra una bajeza intelectual y falta de recursos políticos alarmante. Diría lo mismo si el interpelado fuere un ex-Secretario de Estado socialista: hay cosas con las que no se juega, que atienden a razones de Estado y no de partido. Una de ellas es el terrorismo, y la otra es la economía en tiempos de crisis aguda. Aún resuenan en las Cortes las palabras de apoyo del entonces líder del PSOE Felipe González Márquez al Presidente Adolfo Suárez González con motivo de la entonces dificilísima situación económica que atravesaba España a finales de los años 70. Hubo diferencias, sí. Pero en lo esencial hubo lealtad. Algo que suelen olvidar los actuales líderes del Partido Popular de España.  
Una señora de la calle decía hoy por televisión que bueno, que muy bien, que gracias señor Presidente,pero... se quejaba espontáneamente - creo que si se ha visto después de debe estar arrepintiendo de lo dicho - que de acuerdo, que ahora el Gobierno la eximirá de pagar toda la hipoteca hasta el 2011. Pero que después ella mostraba sus dudas y escepticismo a que pudiera pagar lo que llevaría acumulado. Aquí lo que podríamos apuntar como una posible respuesta es lo que reclama la Asociación de Usuarios de Servicios de Banca - AUSBANC - reclamando una Ley de Endeudamiento que no permita los desmanes que se han cometido estos últimos años, tanto por parte de los bancos como por parte de los usuarios.
Lo que esta señora no ve es que el equipo de Economía y Hacienda está haciendo un encaje de bolillos de un mérito remarcable: el poder transmitir esa solvencia económica de la que tanto alardea el Presidente Rodríguez Zapatero al ciudadano de a pie y no a las grandes compañías es el haber que debemos poner en el casillero de David Vegara y Carlos Ocaña, Secretarios de Estado de Economía y Hacienda, respectivamente.   
Por tanto, esperemos a los resultados de las elecciones presidenciales y legislativas en  EUA, de acuerdo. Pero no olvidemos que el partido más importante  lo jugamos en España, y se juega contra el paro: un 37% más de ciudadanos en las colas del INEM en un año así nos lo indican.
Muchas gracias.
bernatjofreibonet@yahoo.es

dilluns, 3 de novembre del 2008

Pot perdre Obama?

Pot perdre Obama? Sí, i és bastant possible, malgrat el que ens vulguin fer entendre molts media. I és que no ho veig tant clar com ho veuen altres: l' eufòria desfermada donant per fet el que no ho està pot arribar a desconcertar a l' observador imparcial. No perqué confïi a cegues en la victòria del hawaià, sinò perqué quan hom  veu l' altra proposta de govern que s' ofereix als nord- americans, doncs efectivament, n' hi ha per pensar molt sériament en el que podria passar en cas de derrota demòcrata. Ara bé, venint de vuit anys d' Administració Bush Jr. , doncs potser Palin no és mala alternativa, sinó tan sols una continuació vinguda del Nord.
De fet hi han alguns punts que ens fan pensar que, efectivament, Barack Hussein Obama es convertirà en el pròxim president dels EUA. Ara bé, el que podria semblar una "boutade" - que McCain guanyés - no ho és tant si analitzem tota una série d' elements que ens fan pensar que ens podríem trobar enfront una girada de truita política d' inabastable magnitud. Perqué si el candidat republicà guanya, la fractura social que ara per ara ja existeix al país es faria molt més gran, i costaria molt de redreçar la situació: no sembla un home predestinat a unir una comunitat com Eisenhower, sinó més aviat a separar-la.. I aquesta qüestió la sap perfectament Wall Street: el seu candidat natural és republicà, però els homes de negocis admeten en privat que qui sembla més capacitat per a dur la nació en temps de crisi com l' actual és Obama. 
Però tenir el tènue suport de Wall Street no vol dir tenir els suports majoritaris de la població, o com a mínim els que donen els 270 electors presidencials per a assolir la Casa Blanca. Li ho podrien preguntar a Al Gore el 2000, que tenint més vots populars no va obtenir la presidéncia. Perqué aquest és un dels escenaris amb els qual treballen els assessors d' ambdós candidats, el de l' empat técnic, la victòria d' un sobre l' altre per tan sols un o dos compromissaris de diferéncia però guanyant el perdedor en compromissaris.
Això que a ulls d' alguns entusiastes pot fer riure pot passar, i més fàcilment del que hom pensa. Fins i tot el hi ha un altre escenari que posa molt nerviós el quarter d' Obama, i és que el candidat demòcrata s'emporti per golejada les dues costes - cosa ja prevista -, Illinois i algun que altre estat central però que no pugui fer molt més mal als Estats "tradicionals" dels que ells voldrien, quedant escenificada en vots la fractura social en que viu el Estats Units avui en dia: els Estats industrials i urbanites votarien demòcrata, però l' inmensa majoria seguiria votant republicà. 
Àrees poc poblades però amb compromissaris acabarien donant la presidéncia a McCain, mentre que l' elitista missatge demòcrata seguiria sense entrar a l' América Profunda. S' estima que amb un 48% dels vots es pot ser president, i aquest és l' actual maldecap del estrategues del partit de l' ase: que McCain assoleixi aquest percentatge hàbilment repartit per la geografia USA. Tenen motius per desconfiar. Veiem-los. 
El primer factor que molts analistes empren per cridar a la prudéncia és el del vot silenciós, aquell que no diu el seu a les enquestes, o que senzillament menteix. I normalment són fidels votants republicans que - pel que sigui - no confessen la seva condició de seguidors del GOP o Great Old Party, que és el nom històric del partit de l' elefant.
El segon factor és el racial, encara latent als USA: encara cou la derrota de la candidata dels llatins a les primàries, la senadora Clinton. De fet, cou més encara que Obama no l' hagi nomenada per al seu "ticket" electoral com a possible vice-presidenta i hagi preferit l' experiència però també la llengua llarga del senador Biden. Hi han estats on aquest factor quedarà diluït per la massa electoral afroamericana, fidel a Obama. Però en els casos de Florida, Ohio i Nevada les coses no estàn tant definides, i aquesta desconfiança podria passar factura en favor de McCain. 
El tercer punt del qual no ens hem d' oblidar és el del racisme ocult que hi ha a moltes capes de la població nord-americana, encara avui en dia. Aquest fet , ocultat de manera premeditada pels mitjans de comunicació tant nacionals com internacionals durant la campanya, podria explicar el perqué - d' acabar produïnt-se, és clar - de la possible derrota d' Obama. I és que hi han molts d' Estats en que la victòria penja per uns escassos milers de vots, no ens enganyem. Que el resultat final s' assembli al que va aconseguir Ronald Reagan contra Walter Mondale el 1984 és molt difícil, i això és el que en alguns mitjans de comunicació es va extenent. Res més allunyat de la realitat: un "landslide" o "coast to coast" és molt difícil a dia d' avui, per no dir impossible. Els EUA no són els mateixos sociològicament parlant, els valors imperants eren uns altres, i la figura del "President" encara tenia un aura de respecte entre la població. Clinton i Lewinsky encara no havien fet acte d' aparició al Despatx Oval. 
Hi ha un quart factor que podria acabar d' inclinar la balança, i és el fet religiós, tant el jueu com el cristià metodista, molt arrelat als EUA. El "lobby" jueu mira des de sempre amb major simpatia McCain que Obama, no ja pels seus orígens - Obama els té musulmans - sinó per l' empatia que sempre ha demostrat John McCain envers Israel, molt major que la del seu oponent. La qüestió jueva no es notarà en estats grans, on potser l' elit també simpatitzarà amb els demòcrates - cas de Nova York - però sí a llocs on els compromissaris poden anar preuats. 
La qüestiò metodista són figues d' un altre paner, i és que no es discuteix quin partit voten, sinó si aniràn a votar o no. I és que John McCain es va enfrontar a ells durant la campanya electoral del 2000, a les primàries de Carolina del Sud. I els religiosos no varen oblidar durant molt de temps. El fitxatge de Palin va voler remeiar la possible sangonera de vots tradicionalment conservadors que representen aquest col·lectiu. Potser massa tard, o potser a temps, dimecres ho sabrem.
El que és ben cert és que res està decidit, i que tot el que s' està dient en pro d' una abassegadora victòria demòcrata s' hauria de posar, per prudéncia, en quarentena.
Moltes gràcies. 

diumenge, 2 de novembre del 2008

Noves eleccions? Per què i a qui beneficien?














Unió Mallorquina s' ha despenjat amb que vol noves eleccions. Molt lloable però... és creïble fer-ho quan no han passat ni un any i mig de les darreres eleccions autonòmiques i municipals? Home, vist així, a primer cop d' ull, sembla que no. Ara bé, el demanar comicis anticipats és una cosa que no agrada a ningú. No trasllada cap símptoma d' estabilitat . Per tant, poderoses raons ha de tenir Unió Mallorquina com per demanar tant insistentment la repetició de la comtesa electoral, caigui qui caigui , hi hagi la crisi que hi hagi. Els és ben igual: UM sempre ha pensat que la centralitat són ells, i per tant tothom els deu favors. Per tant es creuen amb tot el dret del món a "autoritzar" ( sic) el President Antich a dissoldre la Càmara i convocar eleccions anticipades. Seria interessant preguntar-se què hagués passat si qui hagués pres la decisió de convocar eleccions hagués estat el PSIB. És a dir, a qui li toca.
I és que la política baleararriba a ser el món a l' inversa: un partit al qual li faltaren 600 vots per perdre el tercer diputat - i deixar de ser la frontissa que havia estat sempre per l' excessiva permissivitat dels dos partits grans - a les darreres eleccions està indicant a tot un President no ja el que voldria que es fes o el que no, sinò el que li autoritza a fer quan aquest no en té cap ganes de fer-ho.
Quines raons pot tenir UM per voler eleccions? Volen fer net el partit de munaristes i restes del passat, pel que es veu. Però això mai ho podràn fer amb un Grup Parlamentari on el 66% dels seus membres són contraris a l' actual direcció.  Que Bartomeu Vicens sigui o no culpable d' un delicte de corrupció, això és una cosa que ja es veurà. Però que fa un any i mig el cas estava als tribunals i UM el posà a les llistes i en lloc de sortida, també és veritat.
Que Miquel Nadal vol fer-se seu el partit i per això li és ben igual dinamitar el Govern amb la sortida d' un dels millors Consellers de Turisme que hi han hagut a la CAIB amb una peregrina excusa, ja s' ha vist: al final, un d' aquests destituïts càrrecs ha estat efectivament rellevat, i encara no se sap què se' n farà de l' antic Secretari General d' UM, Damià Nicolau. De fet el seu relleu no autoritzat va ser l' espoleta que va destapar la caixa dels trons al partit fundat per Albertí.
I és que com va dir Maria Antònia Munar, el tema de Vicens pot arribar a ser "menor". El que aquí importa de veritat és el control del partit, i fins i tot la supervivéncia d' aquest. I UM sap que el temps li juga en contra, o en contra del actuals dirigents. Com més temps tenguin a Munar presidint el Parlament i aquesta en tengui més per reordenar les tropes, menys probabilitats d' éxit tindran els Nadal, Ferrer i companyia per assentar-se no ja al càrrec, sinó a les regnes del partit. Un probable fracàs el 2011 posaria les coses molt difícils a Nadal no ja per servir a la militància un pacte amb elPP, sinó per a continuar com a president d' UM.
I és que unes llistes sense Munar, sense Vicens . això no seria tant greu - amb Nadal, Melià i probablement Julve o Cerdó per allò de la paritat i havent perdut la Presidéncia del Consell i gairebé totes les Conselleries d' aquesta institució poden tenir un resultat incert. Molt incert.
I Nadal ho sap. Per això les eleccions. 
Moltes gràcies.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Bon dia, cibercompanys

Bones, aquest és el meu nou blog. No hi entenc gaire, de blogs. Ara bé, reconec que són eines que - ben utilitzades - poden ser útils i fascinants. Benvinguts doncs tots, siau benvinguts. No vos preocupeu si no contest cada dia: no estaré mort, no m' hauré esfumat. Senzillament, no tendré temps. I és que de temps va la meva primera ciberreflexió: en tenim gaire, de temps? L 'aprofitam bé? Molts cops crec que no. Que el nostre temps de lleure és malbaratat en foteses - un blog, per exemple, qui em manava fer un blog? - o fent sudokus, l' altre gran tòtem de la modernor. Tinc un conegit que vol fer un hotel on hi hagi una sala específica per a sudokus. Tal com ho sentiu. És impressionant la quantitat de modernor que podem arribar a aglapir - en aquest cas, mal aglapir - com una esponja en virtut del progrés. Des d' un punt de vista professional, l' idea és genial: el màrketing que se' n faria amb l' hotel del Sudoku seria, senzillament, espectacular. Ara bé: cada cosa, al seu lloc, al seu moment. A vegades penso que l' excés de disseny ens fa embeneitir. O perdre el Nord. Conec un hotel de vidre, Les Cols. És, segons els experts, el blanc sobre blanc del disseny. Una passada, diuen. Tots els caps de setmana, la Judith omple els seus pabellons de 250€ la nit, al mig d' un polígon industrial, a Olot. I és de vidre. Malalts de disseny? Potser. Però prefereixo perdre el temps compartint el temps amb tots vosaltres parlant d' Hosteleria dels  Sentits - trufada de disseny, barroca o minimalista zen, tant se val - o Política en majúscules - la meva altra gran passió -  que mirant la televisió. Per cert: perdonau les faltes d' ortografia.